La recuperació

La inseparable companya d’aventures harley-davidson, aixafada com un acordió, dins el taller mecànic i jo en el Gran Hotel Balneari Liérganes, tot just convalescent del traumatisme cranial.

Després de l’hospitalització d’una setmana a la Clínica Universitat de Navarra de Santander, tres dels set dies en coma profunda, no deixava de resultar lògic que la meva estimada esposa Paula volgués assegurar-me la plena recuperació psíquica en un centre de salut. Ja s’entendrà, doncs, que el motiu de la meva estada allí, no responia tant a la necessitat de lliurar el meu cos masegat als famosos banys salutífers o als diversos tractaments amb fangs i algues marines, sinó a la de gaudir de l’ambient de repòs i tranquil·litat que sempre ha acreditat el vetust establiment.

Els dos primers dies van transcórrer amb total placidesa, ara descansava a l’habitació de la segona planta, adés al bar dels baixos. El tercer dia, em vingueren ganes de banyar-me a la piscina descoberta. I, per distreure’m mentre prenia el sol fora de l’aigua, vaig començar a llegir El ball dels penjats. Feia cinc o sis anys que no llegia una novel·la i m’ho esperava amb il·lusió. Però, m’hi posés com m’hi posés, el sol no deixava d’enlluernar-me. La molèstia m’obligava a contraure i a cloure les parpelles amb ganyotes que m’impedien llegir. Per tal de protegir els meus ulls de les intenses radiacions solars, ni que fos a desgrat de privar-me momentàniament de la lectura, se’m va ocórrer tapar-me’ls amb la novel·la oberta si fa no fa per la meitat. Prenia la forma d’una teuladeta amb els dos pendents formant un angle que podia oscil·lar entre setanta i vuitanta graus. A ambdues bandes del nas, descansant en una i altra galta, em cobria tota la cara. Resguardat d’aquesta manera, vaig acabar adormit com un llangardaix.

Un cop despert, ja dins el balneari, vaig lliurar-me, llavors sí, a la lectura apassionada del ball dels penjats. I fou aleshores quan, meravellat, vaig anar detectant aspectes summament inquietants i misteriosos: la majoria dels escenaris per on desfilaven els personatges em resultaven vagament familiars; els diàlegs d’aquests mateixos personatges em sonaven a cantarella coneguda; certs comportaments, situacions i facècies com si mig les conegués de temps pretèrits… Es donava el cas d’entreveure per anticipat parts de l’argument que descabdellava el text de la novel·la.… I, en fi, no deixava d’identificar, l’una darrere l’altra i sense poder-m’ho explicar, sintonies i paral·lelismes amb el meu món interior.

Corprès per tanta absurditat, només se m’acudien preguntes ridícules: Haurà estat un somni telepàtic amb les idees del llibre? S’han comunicat furtivament la lletra escrita i les teves neurones? Per què et passen aquestes coses, que titllaries de paranormals? Que potser no n’hi ha prou, de misteris al món…?

Quan ho vaig explicar a la Paula, vaig veure que se n’alegrava i va dir-me que era una notícia molt bona. El senyal que anava recuperant la memòria. Més que una bona notícia, jo continuava considerant tot plegat un cúmul de símptomes preocupant. I és que, encara s’havia reservat d’explicar-me que, quan recuperés del tot la memòria, m’adonaria que el llibre que m’havia aixoplugat dels llambreigs del sol i fet ballar tant el cap en llegir-lo, era la novel·la que jo havia acabat d’escriure feia poc.