La por del davanter davant del penal

8.01.2015

A Fernando Argila

Només un porter podia inventar-se una peça dramàtica tan feta a la seva mida com el penal. De fet el porter és un jugador estrany, sembla que no està convidat a la festa: no du la mateixa camiseta que els seus companys; és l’únic que pot jugar amb les mans; quan el seu equip marca un gol ho ha de celebrar tot sol, que és una manera ben trista de celebrar res i, per acabar-ho d’adobar, mentre que per a tots els altres jugadors ―i per al públic― el gol és la sal del futbol, per al porter és l’aigua que li fa malbé el vi. El somni del porter ―no rebre cap gol, és a dir parar-ho tot― és el malson dels jugadors contraris. I potser l’expressió màxima d’aquest somni ―o d’aquest malson― són els penals parats, sobretot quan decideixen una eliminatòria o una final. Per tot plegat l’inventor del penal, a finals del segle XIX, només podia ser un porter, un irlandès que es deia William McCrum i que, a més, jugava a escacs i havia fet d’actor. Es tractava, sens dubte, del jugador ideal per treure’s de la gorra, o dels guants, un peça dramàtica que, per una vegada, permetia al porter convertir-se, si parava un penal, en un convidat o, més ben dit, en el convidat a la festa. És lògic, doncs, que els porters no tinguin cap por, ben al contrari, davant del penal. Mai no s’ha de tenir por de fer realitat un somni.

El porter de la URSS, Lev Yashin

El porter de la URSS, Lev Yashin

En les transmissions i en les cròniques esportives no paren de comptar tots els xuts entre els tres pals, i totes les pilotes ben o mal dirigides a porta, però gairebé ningú no compta les parades dels porters. L’únic que val són els penals aturats. A Lev Yashin, un dels més grans porters de la història, se n’hi atribueixen ni més ni menys que cent cinquanta. El 10 de novembre del 1963, a l’Estadi Olímpic de Roma, una de les seves victímes va ser Sandro Mazzola, que feia tot just dos dies que havia fet els vint-i-un anys. Itàlia i la URSS jugaven un partit decisiu per arribar a la fase final de la Copa d’Europa, que es jugaria a Espanya l’any següent. Els soviètics havien guanyat a Moscou per 2-0 i a Roma es van avançar en el marcador en el minut 30.

A trenta minuts del final l’àrbitre va xiular un penal a l’àrea russa. Mazzola va ser, malgrat la seva joventut, el jugador triat per llançar-lo. Davant seu tenia un porter que aquell any només havia rebut sis gols a la lliga soviètica i que poques setmanes més tard seria escollit el millor jugador d’Europa ―la primera vegada, i espero que no sigui l’última, que un porter ha rebut aquest premi. Per una banda, la de Mazzola, massa responsabilitat i poca experiència; per l’altra, molta experiència ―Yashin tenia 12 anys més que Mazzola― i tota la tranquil·litat del món. Com és natural, el mecanisme dissenyat setanta anys abans per W. McCrum va funcionar amb precisió: Yashin va parar el penal i, de retruc, l’URSS va passar l’eliminatòria. Anys més tard Mazzola va resumir d’aquesta manera la jugada: «Yashin era un gegant negre. El vaig mirar per decidir cap a on havia de tirar i només al cap d’un temps em vaig adonar que devia haver-me hipnotitzat. Vaig agafar embranzida, vaig veure que es llançava a la dreta, podia haver xutat a l’esquerra, però aquell dia vaig xutar allà on Yashin va voler».

A Mazzola de fet li passa el mateix que a Constante Gauna, un dels protagonistes de El penal más largo del mundo, un conte deliciós d’Osvaldo Soriano, que no explicaré per manca d’espai i per no fer cap espòiler: «Había tirado tantas veces ese penal ―contó después— que volvería a hacerlo a cada instante de su vida, dormido o despierto». Sandro Mazzola deu haver tornat a tirar molts cops aquest penal, però, sota els efectes de la hipnosi, cinquanta anys més tard encara no s’ha adonat que Lev Yashin només va parar la pilota. Qui l’havia hipnotitzat era, en realitat, William McCrum.

En l’enllaç següent es poden veure les imatges del penal aturat per Lev Yashin, o fallat per Sandro Mazzola. (Fixeu-vos en la cara d’estupefacció de Mazzola).