Montse Barderi

Montse Barderi

Montse Barderi és escriptora i periodista. Patrona fundadora de la Fundació Maria-Mercè Marçal.

La polonesa de Rosa Novell

No va ser el seu cas, va arribar a la millor de les vides possibles, simplement perquè era capaç d’escoltar Chopin i emocionar-se.

Hi ha un moment, en l’Última Trobada, la darrera obra que ha interpretat Rosa Novell al Teatre Romea, que el seu personatge —jo vull pensar que ella— ens ensenya a valorar i gaudir de la Polonesa de Chopin.

Rosa Novell

Parla com una experta enamorada, transportada i conscient de tot el que aquesta peça suposa. Ens ho explica a nosaltres, el públic, i ens esperona perquè en sortir del teatre escoltem aquesta peça. Aquest matí, a casa meva i segurament a moltes llars, no para de sonar.

Aquell moment en què ens explica la Polonesa, que dins el cronòmetre dura uns cinc minuts, però que esdevé “per sempre” dins de cadascú, és simplement màgic. Ens ensenya com recrear-nos en l’exuberància, la calidesa del so, les filigranes, la subtilesa sonora gairebé transparent que ella caça amb les seves mans expertes i ens mostra a tot el públic com si tingués una barra de llum a les mans.

Aquell instant, traduït als mots, significa que hi ha fites creatives de l’ésser humà per les quals val la pena viure. Això és la Vida, en majúscules, i funciona així: el privilegi de poder gaudir de moments de virtuosisme i llibertat, de l’exaltació creativa i la tècnica precisa com l’execució de Chopin.

Aquesta és la vida i funciona així: també amb els grans moments interpretatius que ens ha donat ella, Rosa Novell.

I així, en aquest moment d’omplir-se i vessar-se en la vida, amb actes tan petits i a la vegada tan grans com escoltar una obra de Chopin o interpretar grans personatges, hi ha tota una lliçó de vida. Hagis superat una malaltia i estiguis a l’inici d’un llarg camí; tinguis l’edat de “ja no es pot passar de vell” o visquis dins la incertesa de què vindrà demà… Viure —l’alta i profunda vida— no és altra cosa que saber on són i poder tornar a les poloneses de Chopin. I n’hi ha milers en formes de paraules, sons o colors…. I, a partir d’aquí, que la festa duri tres mesos més, o trenta anys més, ja no importa realment gaire, perquè saps on trobar Beatriu i no perdre’t en la selva obscura —el lloc on s’escola la vida sense remissió ni sentit—. No va ser el seu cas, va arribar a la millor de les vides possibles, simplement perquè era capaç d’escoltar Chopin i emocionar-se. No es pot demanar res més.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació