La política ficcionada

5.11.2013

Diuen que anem cap a una societat cada cop més més polititzada. Si hem de jutjar pels gustos que imperen a les pantalles, això es confirma: són moltes les sèries de televisió i les pel·lícules de Hollywood que darrerament triomfen amb trames inspirades en la realitat política.

 

 

La política com a argument i com a eix de trames funciona. Funciona mostrar les entranyes de les esferes de poder, entendre què s’hi cou, a dalt de tot, i de quina manera bull tot plegat. Conèixer un àmbit reservat a uns quants, però que afecta a tothom; i conèixer-ne tots els detalls i matisos, totes les ombres i zones fosques…

Serials o pel·lícules que ens mostren també als dirigents polítics en la seva cara més íntima. Les febleses més cruentes i més estúpides. La realitat personal. Tot allò que no és ficció d’aquell que és algú públic, encara que tot sigui ficció…

Partint de la mítica The West Wing, mare dels ous pel que fa als serials d’èxit de matriu americana, són moltes les sèries que d’una manera o altra ens obren les portes (bàsicament) a la política nord-americana.

La sèrie televisiva nord-americana Boss ens mostra un polític de pes, Tom Kane (un nom ambiciós…), un alcalde totpoderós en declivi, marcat per una malaltia neurodegenerativa greu que afecta el seu dia a dia. Coneixem el polític però també la persona.

A la revisió de House of cards coneixem un maquiavèl·lic i fred Frank Underwood, un polític amb ànsies de poder i capaç de tot (interpretat per Kevin Spacey), però també un personatge rodó en si mateix, ple de serrells de personalitat.

Però les visions de la política són moltes i variades. Political animals toca la realitat amb les mans, i les similituds de la vida de Hillary Clinton amb la de la protagonista (interpretada per Sigourney Weaver) es creuen en una línia discontínua.

D’altres visions són totalment hilarants, i és impossible no riure’s de les petiteses i les absurditats de la política que viu una vicepresidenta dels Estats Units a la sèrie Veep.

 

 

The Wire, Homeland o The Newsroom també són serials americans que tracten la política des de més o menys distància, xocant amb la pura realitat de cara, gairebé sense filtres.

Crematorio és l’equivalent espanyol, tot i haver passat sense massa pena ni glòria. Una sèrie espanyola sobre la corrupció i l’especulació immobiliària a la costa. Un retrat ficcionat de l’Espanya d’Eduardo Zaplana i Carlos Fabra fent de les seves a la costa valenciana.

In the loop o Els idus de març són un parell de pel·lícules americanes que ara mateix se m’acudeixen per representar la força que té la política no només en la petita pantalla, sinó també en la gran. Se’n podrien dir moltes més.

Novetats: The Butler , ara a la cartellera, en la línia americana d’explicar les interioritats de la Casa Blanca, aquest cop a partir d’un protagonista diferent, un majordom negre.

I dues de franceses, perquè no es pugui dir que a Europa no es fan aquestes coses: La cuinera del president (en la línia de The Butler), per entrar a degustar quins plats es serveixen a l’Elisi; i el pas a la gran pantalla de l’exitosa novel·la gràfica Quay d’Orsay, nom del palau on habita el protagonista, un ministre d’Afers Exteriors de França.

A Catalunya potser ens esbrava el Polònia, però ¿què espera algun director espanyol amb una mica de firma a posar-se a parlar de la nostra política en una bona pel·lícula? Hi ha material en la nostra història relativament recent… Tot i que coneixent com conec aquest país, imagino que el passat recent millor deixar-lo encara un temps (ens manca maduresa democràtica al cap i a la fi). Tanmateix, ¿no seria interessant un film on s’hi visquessin les tenses hores a La Moncloa després de l’atemptat terrorista d’Atocha?… Una sala amb Aznar, Acebes i companyia culpant a ETA amb assessors, caps de gabinet i responsables de comunicació traient fum…

Però perquè no mirar més enrere… El final de Suárez i l’inici de Felipe González. Ja parlem d’anys de tot això. Com un socialista andalús ben-intencionat amb americana de pana arriba al govern d’una nació que feia pocs anys encara era una dictadura conservadora i de missa.… O que mirin més al passat i que ens expliquin un cara a cara entre Cánovas i Sagasta…

Sembla que en la ficció la política funciona bé, desperta interès. Em pregunto si els espectadors de sèries i films sobre polítics són els que fan créixer l’abstencionisme en les eleccions; segurament, i tot i que alguns protagonistes de la ficció els carreguin de raons, tots voten, i voten amb més coneixement dels polítics que escullen. La ficció és ficció, sí; però com més estímuls de consciència política millor.