La polèmica Garolera a l’Ateneu

9.07.2014

Dilluns 7 de juliol es va celebrar a l’Ateneu Barcelonès una tertúlia sobre la Salut del Català als Mitjans de Comunicació, propiciada arran de la polèmica Garolera, en la qual van assistir el mateix Narcís Garolera, Enric Gomà i Pau Vidal i Patricia Gabancho, que va fer de moderadora.  David Valls hi va ser i en fa la seva pròpia destil·lació a Núvol.

 

Tertúlia a l'Ateneu amb Pau Vidal, Narcís Garolera, Patrícia Gabancho i Enric Gomà

 

No fa gaires dies que sortia l’enquesta d’usos lingüístics dels 2013. TV3 l’anunciava amb un “el català no perd pistonada”, miraves l’enquesta i sí, efectivament, des del 2008 al 2013 l’ús habitual del català puja, passa d’un 35,6% al 36,3%. Però el que amaga TV3 i sí diu l’enquesta, és que el 2003 l’ús habitual era d’un 46% i que 10 anys després hem baixat un 10%! Si seguim a aquest ritme en 30 anys l’ús del català serà inexistent o residual.

Com es pot aprendre una llengua amb un ús tan baix? La qüestió no és ja com es pot aprendre pels que vénen de fora, sinó fins i tot pels que són d’aquí. La immersió en català, quan n’hi ha, només és a les escoles. Per aprendre bé una llengua cal immersió al carrer, a les botigues, als mitjans de comunicació, a l’oci, etc. Al carrer és on s’adquireixen els renecs, les frases fetes, l’argot, la llengua espontània i viva i tot això s’està perdent pel castellà.

Solucions? Bé, no tot està perdut. La mateixa enquesta del 2013 assenyala que el 80% de la població de Catalunya sap parlar el català. Què cal fer? Despertar la llengua de la població que la sap i no la fa servir, tot i que fer-ho no és senzill, per començar perquè hem d’incorporar al català una quantitat ingent de gent  –més de la meitat de la població de Catalunya– que no tenen el català com a primera llengua. Això ho podem fer fent la llengua necessària a la feina principalment, però també creant oferta de forma exclusiva en català i sense competència amb cap més altra llengua. Que tinguem 80 canals de televisió en català i sense competència. Que tinguem diaris i revistes en català i només en català, que en alguns àmbits no es pugui triar, com no pots triar a Madrid o a Lisboa, per dir dos llocs una mica l’atzar. Que els productes tinguin les etiquetes com a mínim –o només– en català.

Ens cal un estat propi, però més que un estat, ens cal la convicció dels polítics i d’unes lleis que es facin complir, com la convicció i la militància dels que tenim el català com a llengua familiar. Però a més, cal dissociar ja d’una vegada el fet que per ser catalanoparlants també haguem de ser castellanoparlants. Això no deixa de ser la continuïtat d’una imposició de fa segles i que va culminar amb èxit durant el franquisme, quan es va assolir l’objectiu que tots els catalanoparlants sabessin el castellà igual o millor que el català. En un món lliure i globalitzat hem de poder decidir quina 2a o 3a llengua volem que els nostres fills aprenguin. Pot ser el castellà, evidentment, però potser algú li pot interessar més l’alemany o l’hindi i deixar de banda el castellà perquè no hi té interès. Cal, fermament, deixar d’imposar el castellà sobre els catalanoparlants.

Si reeixim, és possible que el català que acabem parlant sigui força diferent del català d’ara o del dels nostres avis. Potser aconseguirem que el 80% de la població de Catalunya utilitzi el català de forma habitual i fins i tot que el transmeti i només transmeti aquesta llengua, però això potser tindrà un cost i ja no sabrem diferenciar entre assecar i eixugar, entre pujar i apujar, entre mòlt i molt o casa i caça, perdrem algun pronom feble pel camí i les cadires oloraran a fusta, per dir alguns exemples.

Dit tot això, i fent referència a la xerrada de l’Ateneu Barcelonès sobre la “Salut del català als mitjans de comunicació”, què passa amb els periodistes? Bé, els periodistes són gent normal que poden militar o no amb la llengua. És prou obvi que un periodista ha de dominar la llengua, però a Catalunya els periodistes quan surten al carrer canvien de llengua, llegeixen en castellà, miren televisió en castellà, etc., i s’impregnen de barbarismes, d ‘incorreccions, de calcs, etc., així que malgrat que n’hi ha que no vigilen la llengua, en general el nivell de català és el que és perquè ells són un reflex de la societat i d’on no n’hi ha no en raja, parlant del català, és clar.

Respon a David Pont Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. L’has clavada. Però els periodistes haurien d’entendre que la seva feina transcendeix, que no és com aquell que treballa a la fàbrica. I si no ho entenen, per a mi no són bons periodistes. Si no dominen “el com” ho expliquen n’haurien d’aprendre, reciclar-se o plegar.

    • Fa molts anys, la Generalitat organitzava cursos de català en diferents nivells (A, B, C, D…) i en volia preparar un per a professionals de la comunicació (en aquella època encara en dèiem “locutors i periodistes”). Doncs bé, puc donar fe, perquè formava part de la comissió que l’havia de preparar, de la resposta que ens van fer arribar alguns d’aquests professionals. Venien a dir que ells (i elles) es dedicaven a “comunicar”, no pas a ensenyar, i que no necessitaven cap curs de català específic. És a dir, ja en sabien prou per a la feina que havien de fer, i, sobretot, la llengua no era important per a la seva feina; l’important era la “comunicació”. I la Generalitat va aturar el projecte.

      • Els periodistes francesos fan cursos de francès? els portuguesos de portuguès? a Madrid fan cursos de castellà per a periodistes? la situació de la nostra llengua és anòmala i és impossible de parlar correctament el català amb aquesta situació d’immersió lingüística en castellà. En tot cas, llàstima dels cursos, però els periodistes tenen els mateixos hàbits que la resta de la població, molts segurament parlen en castellà en el seu àmbit familiar. No són immunes als calcs, barbarismes i a l’empobriment de la llengua i quan els demanem militància… hi ha tantes causes justes per defensar!

        • A l’octubre del 2011 vaig escriure a l’Atenció a l’Audiència de la CCMA per queixar-me de l’ús massiu de “tenir que” que es feia (i encara es fa) a TV3, posant en relleu que, com a mitjans de comunicació, haurien de ser els primers a donar bon exemple.
          Entre altres coses, em van contestar això: “Els mitjans de comunicació, per una simple qüestió imitativa, poden ser miralls —bons o dolents— també en el tema de la llengua. La seva funció primordial, però, no és —com de vegades es reivindica— l’educativa. Els mitjans, prioritàriament, han de centrar-se a oferir el millor producte en el seu terreny, això és, en el de la informació, la divulgació de la diversitat del país, el foment del debat i també, per què no, en el terreny de l’entreteniment, entre altres aspectes. Per descomptat, les premisses bàsiques han de ser les que marca el servei públic i aquests mitjans han d’aportar continguts. Fer-ho d’aquesta manera té uns resultats que poden ser comparables a la tasca educativa, però aquesta no és la fonamental d’aquests mitjans. Si les persones aprenen gràcies a la feina dels mitjans, això n’és una conseqüència, però no l’objectiu.”
          Aquesta resposta, firmada pel Defensor de l’Audiència, deixa prou clar que, de moment, no seran els mitjans de comunicació a defensar aquesta causa justa…