El monument de Tortosa i la poètica de Vergés

Aquests són dies estranys per a la gent de l’Ebre i, de retruc, per a tots els catalans. Una majoria del trenta per cent dels tortosins que han anat a votar sobre la baluerna franquista, incomprensiblement convocats per l’Ajuntament, s’han decantat clarament a favor del seu manteniment, segurament més per la força del costum de veure-la enmig del riu que per altra cosa. En un descàrrec de la seva ciutat, fet a la bestreta, el gran poeta Gerard Vergés va escriure “Miles gloriosus”, un sonet ple d’ironia i mala llet dedicat “a la memòria del General”.

“Éreu grassó i baixet i poc gentil
i amb un de sol posat a l’engonal;
però tan ben posat, mon General,
que l’espant repetíreu de l’any mil.”

El primer quartet és implacable amb el posseïdor del solitari testicle, un militar primari, bàrbar i inhumà que va provocar l’apocalipsi a l’Ebre i, en concret a Tortosa, front de guerra des de l’abril de 1938 fins al gener de 1939. D’aquí que, en el darrer tercet, el poeta li llanci l’anatema:

“Funest vau ser per al meu poble. I cal
proclamar fort que fóreu home vil.
Vau ser el llamp i la pesta i la destral”

El sonet forma part del poemari Lliri entre cards (1988), que ara podem llegir ―o rellegir― gràcies a la publicació, el novembre de 2015, d’un llibre imprescindible en el panorama literari català: Poesia completa, 1982-2014, de Gerard Vergés. Aquest luxe oriental ―o més aviat virginià― que es diu Sam Abrams, a més de la tasca de difusió del gran prosista riberenc Artur Bladé i Desumvila, ha decidit que ja era hora de donar a conèixer arreu del país l’obra del poeta ebrenc més important dels darrers quatre segles ―d’ençà de Vicenç Garcia, rector de Vallfogona. I així, ha estat el responsable de l’edició, del pròleg i les notes d’aquest volum número 347 dels Llibres de l’Óssa Menor, l’emblemàtica col·lecció de poesia de l’editorial Proa.

Per començar, ens presenta un escriptor polièdric, amb una obra que abasta la poesia, la biografia, l’assaig, l’articulisme i la traducció, “una obra ―diu― que va córrer exactament en paral·lel a la vida de l’autor, ja que el seu darrer poemari, El Jardí de les Delícies, va aparèixer poques setmanes abans del seu traspàs el 23 d’abril de 2014”. No cal dir que aquell Sant Jordi, enmig de la indiferència nacional, es va exhaurir el llibret de Vergés a les llibreries i paradetes ebrenques, ja que el desconeixement que es tenia ―i es té― del poeta és directament proporcional a la distància que separa qualsevol improbable lector, de qualsevol indret, de la capital de les Terres de l’Ebre. Perquè parlem d’una autèntica raresa, d’un poeta que és popular tot i no ser necessàriament accessible per a tots els lectors i, de fet, un dels seus poemes, “Parlo d’un riu mític i remorós”, publicat el 1986 a Long Play per a una ànima trista, ja fa anys que s’ha erigit en un veritable himne del sud del Principat, un cant de batalla contra l’absurd transvasament d’un riu que la sobreexplotació, la cobdícia i la mesquinesa dels successius governs espanyols han reduït a una ombra d’allò que havia estat al llarg dels mil·lennis, fins fa cinquanta o seixanta anys, amb la construcció de les preses de Flix, Riba-roja d’Ebre i Mequinensa, aquesta darrera, recordem-ho, causa eficient de la gran literatura de Jesús Moncada. El poema de Vergés arrenca amb una evocació del paradís perdut:

“Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d’aigua.
Parlo de la verdor d’un delta immens,
parlo dels vols dels ibis (milers d’ibis
com volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l’íntim rosa
d’un pit de noia gairebé entrevist).”

El pas inexorable del temps, el desencantament de la natura agredida per l’enganyosa modernitat i l’erotisme que traspuen aquests versos són temes presents en tota la producció del poeta. El recull segueix l’ordre natural de la cronologia, de manera que s’obre amb el primer poemari de Vergés, L’ombra rogenca de la lloba (1982), guardonat amb el premi Carles Riba. És, en realitat, un únic poema de 345 versos que va fascinar el jurat del guardó ―especialment, Joan Oliver i Bru de Sala― i va consagrar el seu autor com un dels grans poetes de la fi del segle XX i els inicis del XXI. Joan Perucho considerava l’aparició del poema com “un estrall lluminós, davant el qual es mostren els miralls enlluernadors de la vida”, per afirmar, tot seguit, que es tractava de “la veu més europea de la poesia moderna catalana, actualíssima i trepidant”. Per la seva banda, el rapitenc Emili Rosales qualifica el poema ―i, alhora, l’autor― de “culte, líric, caòtic, contradictori, astut, complex, històric, epicuri, escèptic i lúcid”.

Es tracta d’un poema ambiciós, complex, filosòfic i irònic, on l’autor es desdobla en dos personatges mítics: d’una banda és Ròmul (“Jo sóc aquell que em dic Ròmul romà”, llegim al primer vers, en un clar homenatge a Ausiàs March), però també és Remus, l’exegeta dels versos de son germà que ens permet copsar tota la seva riquesa i les influències ―a banda de March i de Garcia― de Valéry, Saint-John Perse, Shakespeare, Catul, Virgili, Ovidi, Maragall, Foix, Brossa i, per damunt de tots, d’Eliot, tal com remarca Abrams. Perquè L’ombra rogenca de la lloba és un recorregut per la tradició poètica que arrenca amb Virgili (cal tenir en compte que el títol està tret d’un vers de l’Eneida) fins a arribar a The Waste Land, probablement el poema més decisiu del segle XX. (Hi ha una versió catalana d’Agustí Bartra, La terra eixorca, i una altra de Joan Ferraté, La terra gastada, però Vergés beu directament de l’original, perquè cal recordar que és el gran traductor de Tots els sonets de Shakespeare, de 1993).

Long Play per a una ànima trista, el segon poemari (1986) vol retornar al passat (“Aquell temps (…) bell i feliç)”, sense nostàlgia, perquè aquest mot grec “en puritat vol dir tornar al dol”. Però la infantesa és la casa on tornem sempre i la nostàlgia és inevitable. A “Parlo d’un riu mític i remorós” es refereix a la “dolça remor de l’aigua en el record”, quan els llaguters regnaven sobre l’aigua, i a “Fràgil com un vidre és la memòria” conclou: “De cop comprenc que l’home és la memòria”, perquè “recordo tantes coses. I m’adono / que dins el cos tinc més records que vísceres.” Finalment, a “Pàndols” confronta la tragèdia de la mort de tants joves amb la cruel indiferència de la natura, perquè entre els cadàvers de les trinxeres, “…la flor blava i dolça de l’espígol / les abelles anava convocant: Allí quedaven els soldats vençuts”.

A Lliri entre cards (1988) ―en un altre homenatge al geni de Gandia― Vergés es deixa anar pels camins de la ironia i del sarcasme, com a “Retrat del comte Guillem de Tolosa”, on l’escuder, fart de tanta prepotència i menyspreu, es pixa sobre la cara del senyor, mort en combat: “Amb goig ―senyor malvat― obro l’aixeta / dels meus ronyons sobre la teva cara / i em pixo en tu i avio la bufeta”. A “April is the Cruellest Month” arrenca amb el famós primer vers de La terra eixorca, d’Eliot, mentre que “Miles gloriosus” és la ja esmentada sàtira contra Franco, a partir del títol de la comèdia de Plaute. “Noia pentinant-se a la platja” reprèn el tema del famós sonet “A una hermosa dama de cabell negre que es pentina”, de Vicenç Garcia, a qui vindica com el seu antecessor. Després de catorze anys de silenci, La insostenible lleugeresa del vers (2002) fa un salt de March a Kundera, tot relativitzant la suposada transcendència de la poesia a “Fa deu anys, fa deu segles”, la primera de les tretze petites meravelles que ens presenta l’autor, una llarga i bella composició d’un centenar de versos. Tant de temps sense escriure un trist vers i “No obstant això, ni l’eix imaginari de la terra no s’ha mogut ni un grau del seu declivi”, perquè “―sense versos― igual tornen tardors i primaveres”, de manera que el lector avança com en un presagi del cant del cigne del poeta i de la poesia. Perfectament inútils, encarnació de la banalitat, en la ignorància poètica “érem feliços, càndids, blancs, com lliris”, però a la fi del poema apareix, de sobte, la necessària redempció de l’art, com una futilesa necessària: “Que potser m’he fet vell i que la vida passa (mereixia la pena?) / sense escriure aquells versos que voldria haver escrit”.

Encara havíem d’esperar dotze anys més per poder fruir del darrer seu poemari ―de només cinc composicions. És El Jardí de les Delícies (2014) i glossa la inquietant pintura de Hieronymus Bosch. “Felip II, el rei mecenas” insinua les activitats masturbatòries del desastrós monarca, un hipòcrita i un fanàtic religiós, “catòlic, diabòlic, melancòlic”, obsedit amb els “llenços amb Venus del Tizià / tot delint-se amb la carn (…) / i menjant-se amb els ulls, no amb els queixals / aquells pits i aquells sexes”. I, a “L’infern musical”, llegim la definitiva recepta de la felicitat: “Ja ho deia un llibre ―parodiant els clàssics― / que tres plaers hi ha al món: dormir en bordell, / afartar-se en taverna i cagar en prat”. Però al Jardí de l’Eden, el pecat i la repressió assetgen Adam i Eva, en la seva ingenuïtat: “Tot i així en la pintura s’intueixen / una Pomera i una Serp”. En els darrers anys de la seva vida, el poeta em va honorar amb la seva amistat. El vaig poder gaudir com a conversador, mentre mirava d’amagar púdicament la seva vasta cultura, la seva condició de veritable rara avis, perquè era un científic ―doctor en Farmàcia― que es movia amb una facilitat esbalaïdora entre els clàssics grecollatins i la poesia anglesa, amb un punt d’autoironia que el feia accessible i entranyable. Va ser tot un senyor, en el millor sentit de la paraula, un estimat dels déus que podia solcar les altures poètiques sense perdre la capacitat de tocar de peus a terra, per la seva formació empirista, conscient que l’escriptura pot tenir inesperats efectes secundaris.

La publicació de la Poesia completa de Vergés ―ara caldria reunir la seva extraordinària prosa― és l’autèntic monument que senyoreja a Tortosa i a la nostra gran literatura. Un monument que perdurarà en el temps i en la memòria, a diferència d’altres, que cauran pel seu propi pes.