La poesia expulsada

Un dia de finals d’agost. He hagut d’anar a Barcelona a fer un encàrrec. Mentre caminava –no passejava pas– pels carrers més cèntrics –havia d’anar al carrer Pintor Fortuny– m’ha vingut al cap un possible primer vers d’un poema, fins i tot un d’aquells versos que són capaços d’arrossegar al darrere tot el poema:

Mires de viure-hi

I mentre caminava l’anava repetint mentalment: “Mires de viure-hi…” Però tot s’ha quedat en aquest primer vers. El trajecte per la plaça Catalunya, per la Rambla, per tots aquells carrers ha ofegat tota possibilitat de poesia. Com es pot escriure poesia enmig d’una ciutat així?

Tot la inhibeix: la buidor, la desgana, l’abstrusitat, les mirades perdudes, les orelles ocupades permanentment per telèfons i auriculars, el vagareig absurd entre decorats exultants d’autenticitat fictícia i uniformització real. Perquè no és autèntic res del que pretén ser-ho, del que fingeix ser diferent, característic. En canvi, tot allò que és com a tot arreu és terriblement cert, veritable, indiscutible. El forn de barri és fictici, el gelat artesà és un engany. L’hamburgueseria americana és autèntica. S’imita malament, enganyosament, l’autenticitat. Es clona a la perfecció el producte més espuri de la globalització. I el resultat és que tot acaba sent decebedor, carregat de patetisme.

Qui deambula per aquests carrers no té possibilitat d’escapatòria. Hi passegen correnties de turistes barrejats amb ciutadans que cada dia han de trepitjar aquells mateixos carrers que ja no són fets per a ells. El turista pot deixar-se enganyar per tot el que se li ofereix, pot empassar-se la gasòfia servida per personatges tristos, cansats, suats, perquè només ho farà uns quants dies, i difícilment podrà saber que hi havia una cosa millor. Però el resident permanent es veu abocat a empassar-se aquesta gasòfia cada dia, tot l’any, o a iniciar una recerca llarga i esforçada per trobar alguna cosa millor, o a fugir.

És així com són les ciutats d’avui, les metròpolis entregades al turisme. És així com tiren endavant. És així com perden tot el sentit, com es fa impossible viure-hi. Tot ens n’expulsa: l’estridor, la visió dels gelats que regalimen, l’agror dels cambrers derrotats, la plenor que és buidor. No s’hi parla –tot i els aparells sempre acostats a l’orella–, no s’hi menja, no s’hi viu. S’hi transita. S’hi consumeix. T’hi consumeixes. Se’n fuig.

Tot converteix el centre d’una ciutat com Barcelona en un inhibidor infal·lible de la poesia. Com es pot escriure cap vers després de contemplar aquells carrers, la gentada? Tot són éssers repetits, repetitius, sense gust, sense cap mena de criteri, alienats. No és possible escriure un poema que valgui la pena sobre un ésser enganxat a un mòbil. No tindria cap mena de valor ni de sentit. No se’n pot fer res, dels mòbils; no és matèria aprofitable.

Tampoc no se’n pot fer res, d’aquests éssers que passegen amunt i avall, desganats, cansats –que fàcil que és caçar al vol cares ridícules. Veus gent de tota mena amb plànols rebregats a les mans, sense saber cap on tirar, perduts, buscant un local on seure una estona, on menjar alguna cosa, sense atrevir-se a entrar enlloc –jo tampoc no m’hi atreviria: tot sembla sospitós, fals, car. Són ànimes en pena que omplen les botigues que omplirien a qualsevol altra ciutat.

El ciutadà se sent traït o fora de lloc, quasi expulsat. Efectivament, fa anys que no passa res a la ciutat que el tingui en compte a ell. Si busca un lloc tranquil tindrà feina a trobar-lo. Si busca silenci s’haurà d’exiliar –el diner vol soroll.

Per escriure poesia en aquests espais, cal trobar un refugi adequat. I cada cop costa més trobar-ne un que ofereixi prou protecció. I quan calen tants refugis, quan s’escriu en aquestes condicions, el resultat acaba sent massa artificial, artificiós, forçat. No, no és possible. És millor resignar-s’hi, o desentendre’s de la ciutat, fugir-ne.

Continuarem escrivint versos –ves, què podríem fer, si no?–, i es continuaran publicant poemes. Però això només demostrarà fins a quin punt la ciutat expulsa la poesia: els versos publicats en seran la millor mostra. Tots els intents estan condemnats al fracàs.

Mires de viure-hi; saps que no podràs.