Un aspecte menor

Escriure en prosa retallada és sovint una mostra d’incapacitat tècnica; però escriure en vers no és en absolut cap garantia per obtenir poesia. La mètrica, doncs, no és una vareta màgica que converteixi un discurs en poesia.

Fa gairebé mig segle que vaig tenir la sort d’assistir a les classes d’Estètica que José Maria Valverde impartia a la Universitat de Barcelona. En una de les classes un estudiant li va demanar quina definició de poesia creia que era la millor, “perquè” —deia l’estudiant— “n’hi ha moltes i, algunes, no les entenc”. Valverde ens va dir que la millor era la més entenedora. I va dir: “Poesía es lo que está escrito en verso”. Va optar per aquesta no pas perquè ell cregués que fos la millor, sinó perquè coneixia la insipiència dels nostres joves anys i aquesta era, realment, una definició transparent que ens podia ajudar a començar a entendre alguna cosa. De passada ell es permetia d’anar contra el corrent de la petita moda del realisme social. Els poetes que la seguien solien escriure en vers lliure; és a dir: en prosa retallada. I el realisme social, de poesia, en tenia més aviat poca.
Ara bé: la definició de Valverde, en el fons, era errònia. La desmentien, d’una banda, obres que ja sabíem que existien: l’Spleen de Paris, de Charles Baudelaire, subtitulat “Petits poemes en prose”. I de l’altra banda —i d’una manera completament diferent—, l’haurien desmentit els avantguardistes tronats i els popularíssims moralistes unidimensionals, tipus Martí i Pol, que vindrien més tard i que, sovint, més que poetes són poca cosa més que maquinetes de fabricar decasíl·labs.
Escriure en prosa retallada és sovint una mostra d’incapacitat tècnica, de no saber fer versos; però escriure en vers no és en absolut cap garantia per obtenir poesia. La mètrica, doncs, no és una vareta màgica que converteixi un discurs en poesia. La mètrica, aquesta forma externa i “crustàcia”, com la va anomenar Joan Ferraté, en el millor dels casos, no és més que una petita ajuda al lector per cancel·lar la funció referencial del llenguatge i per advertir-lo que ha de jugar a fer servir la imaginació per crear en la seva intimitat un món virtual. Si el poema és bo, aquest món virtual, l’ajudarà a extreure aquella saviesa que ni la ciència, ni la filosofia, ni la religió no li podran donar mai. Però no és sinó una petita ajuda. Si, a més a més de la mètrica, el discurs no té forma interior, la que afecta el sentit, el poema es desinfla immediatament per més mètrica que tingui. El món virtual no aconsegueix tenir gens de consistència.
També hauria pogut desmentir la definició de Valverde la prosa rítmica de J.V. Foix —com és ara Gertrudis, Tocant a mà, etc—, no pas perquè el ritme, tipogràficament ocult, fos ja capaç de transformar aquests textos en poesia, sinó perquè és la forma del sentit allò que els atorga la característica essencial de la poesia. Ni tan sols podem dir que la forma interior dóna al discurs el valor que té la poesia. Per això he dit “característica essencial”. En el valor, no tan sols intervenen consideracions tècniques i estètiques, sinó també les consideracions ètiques, és a dir: la capacitat del poeta per donar energia moral a la seva obra.
Tota aquesta introducció només serveix per posar les cartes damunt la taula, abans de parlar de la mètrica de la poesia narrativa de Gabriel Ferrater, que és molt innovadora i desmenteix que els versos siguin “formes fixes”, com ara s’ha posat de moda dir.

Fragment de l’article “Un aspecte menor de la poesia narrativa de Gabriel Ferrater, publicat dins Studia digitalia GF. Si voleu llegir l’article complet, el trobareu a www.veusbaixes.cat

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació