La poesia com a logoteràpia

26.02.2014

Si el lector em permet de prescindir de formalismes, entraré in medias res: no consideraré aquí —seria un atreviment indegut, i l’espai assignat tampoc no és l’adequat— globalment l’aventura terrestre de Joan Vinyoli, el “perenne missatger”, que, com tothom sap o hauria de saber, és una de les més genuïnament autèntiques de la poesia catalana del segle XX, el valor de la qual creix dia a dia inexorablement, com una deu inesgotable en la seva viva permanència.

Joan Vinyoli

La intenció d’aquest paper és modesta: apuntar un aspecte concret que fa referència a una de les funcions que Vinyoli atorga a l’art poètica, i que és una funció antíquissima, “nobilitzada”, per dir-ho així, per Aristòtil en la seva Poètica quan exposà el concepte de catarsi: la funció purificadora, transformadora, guaridora i consoladora alhora, de la tragèdia, que pot extrapolar-se a la creació artística en general, i aquí a la poesia en particular. El terme de “logoteràpia” ha estat escollit pel seu valor servicial i perquè conceptualment ens acosta a allò que vull dir, però en cap cas se li ha d’atribuir  de manera plena el seu sentit estrictament científic. No cal que el lector desconfiat hi vegi per part meva una mala intenció, en el sentit d’usar com a esquer “publicitari” un concepte “atractiu” o “original”. Res més lluny de la meva voluntat. El fet és que no deixen de ser interessants les concomitàncies amb aquest mètode.  Fou el doctor Victor Frankl, pare de l’anomenada tercera escola de psicoteràpia vienesa (les altres són la psicoanàlisi de Freud i la psicologia individual d’Adler) qui encunyà el terme. Poua les seves arrels filosòfiques en l’existencialisme i la fenomenologia, i considera fonamental el compromís profund amb l’ésser humà com a criatura espiritual. Per a Frankl, l’auto-transcendència és l’essència de l’existència i aquesta manera essencialment humana d’estar en el món té el seu nucli en l’inconscient. Vegem ara les paraules de Vinyoli que figuren en una dedicatòria en un llibre seu a l’amic i poeta Joan Teixidor: “Uns poemes… fets de nuclis de records i de somnis. Penso que el subconscient és la font de tota la poesia i que, per tant, quan puja d’ell alguna cosa a la consciència i es fa paraula, és aquesta el correlatiu objectiu verbal del passat emmagatzemat en nosaltres.”. Aquest text fou publicat  a “Sí a la poesia”, en el llibre de Teixidor Apunts, encara (1986, Destino). Deixem ara de banda l’ús que fa Vinyoli del famós concepte eliotià de “correlatiu objectiu verbal”, que Gabriel Ferrater popularitzà entre nosaltres, i parem compte en la importància que concedeix al subconscient i al passat. Es tracta de fixar-se en allò  que constitueix una qüestió fonamental en la poètica vinyoliana, expressada i reformulada un cop més en l’important Epíleg a Domini màgic, en dos punts: la poesia com a font de coneixement —en tant que aventura espiritual—, i la poesia com a font d’exaltació, de consol, d’alleujament i guia —en tant que formalització verbal de l’experiència— que, després d’una llarga ascètica poètica (gimnàstica verbal —l’ofici— i espiritual —la contemplació meditativa—) ens pot dur a les visions i als cants, com a font de consol, de “guariment” de les moltes “nafres” que pateix el subjecte creador. Considerar únicament un llibre és una decisió presa de manera deliberada per delimitar l’espai de recerca, i perquè en l’Epíleg expressa clarament la idea que es volia posar de relleu; tanmateix qualsevol altra obra, sobretot a partir de Realitats, seria segurament vàlida per mostrar allò que es vol indicar. El darrer paràgraf de l’esmentat Epíleg és prou clar: “…allí mateix, en plena dejecció, vingueren somnis, records, imatges, paraules que m’urgien que les transformés en poemes. Eren poemes d’algú que torna de molt lluny, de molt endins de si mateix, i té com ‘visions’. Solitari,molt solitari ja, però per això mateix solidari amb tots, conscient que la poesia nascuda de la “puresa” i la profunditat és un bé que ‘ens exalta, ens consola i ajuda’.” En primer lloc observo la importància que atorga, com deia, al món oníric (somnis), al passat (records), a les imatges (‘visions’) i  a les paraules “que l’urgien” a ser convertides en poemes. Tot això succeïa “en plena dejecció”, és a dir, en un estat d’abatiment que podríem titllar de “patològic”. La creació poètica es convertia, d’alguna manera, en remei. I la consistència de la “visió” que es configura en imatge em sembla fonamental, així com l’impuls musical (“cremo tot en cant”). Però la visió s’ha de veure i el cant s’ha de cantar. És a dir, en veure, i ho escric amb la cursiva tan cara a Vinyoli, el poeta ha de saber confegir en mots la visió : la imatge. I per cantar ha de posar en joc els recursos que li permeten de fer sonar els mots. En això hi és tot, en síntesi, però és bo de veure com es desplega i es formalitza en versos i en poemes, en una construcció en forma de xarxa orgànica, que es va estenent i complicant, i que podem  reconèixer en   una  llarga i pacient evolució, en etapes, amb punts i moments clau pel que fa a la depuració imaginativa i la formulació poètica en el que podríem anomenar “la recerca d’una veu pròpia”. A parer meu podríem fixar la dicció madura i ja feta de Vinyoli a partir de Tot és ara i res. Però tornem al que ens ocupa. En la darrera part del paràgraf esmentat, les seves paraules ens indiquen que Vinyoli sabia bé quin era el poder terapèutic del poetitzar. La logoteràpia, segons Frankl, busca l’ajustament dels desigs i responsabilitats individuals amb les oportunitats, els requeriments i les disfuncions de la realitat. Estimula la voluntat de “fer sentit”, per dir-ho amb un anglicisme: “to make sense”. La voluntat de gaudir i la voluntat de poder, sempre segons Frankl, provenen de la voluntat de significar, de voler dir, d’expressar. El qui creu en aquest significat superior pot donar sentit al seu destí, literalment, “omplir de sentit” la seva vida, construir “logos”. Assumir aquesta convicció és d’alt valor psicoterapèutic i psicohigiènic. Al recull A Hores petites hi trobem també un sonet revelador (El poema), que podria resumir allò que vull mostrar. Reporto els tercets:

Ara el poema és un seguit de mots
que, del vell pòsit de colors i sanglots,
i crits de goig i sostingut anhel,

ha esdevingut, en la negror del cel,
llum polièdric que ens consola a tots
mudant la mort en delusori tel.

El “seguit de mots” (el logos) és transfigurat en “llum polièdrica”. La poesia, doncs, té un poder redemptor. És l’experiència real de vida i llenguatge que Vinyoli reïx a transformar en poemes per mitjà d’un ofici practicat amb sàvia constància (amb els coneguts parèntesis), perícia lèxica, lucidesa de to, magisteri de dicció  i , per damunt de tot, vigilància i estupor meravellat (el thauma dels grecs). Tot això, Vinyoli ja ho va desenvolupar i formular  en l’esplèndid pròleg a El Callat, del qual l’ Epíleg a Domini màgic no és sinó una breu expansió i postil·la. Aquesta coherència que trobem en la poètica vinyoliana, palesada al llarg dels anys en els escassos escrits teòrics, i ja apuntada per Segimon Serrallonga, no deixa d’admirar-nos a mida que passa el temps i que reconsiderem l’obra en la relectura, refermant-nos aquesta perspectiva temporal en la convicció de la qualitat immarcesible d’aquesta poesia.

De Domini màgic no en diré res de precís perquè no toca ara d’entrar en una anàlisi crítica, però sí que voldria comentar un parell de coses.  M’agrada quan Vinyoli “se’n va”, com a Llorenç o Dies vora la mar, on posa de relleu les connexions de la memòria lligant dues atmosferes, amb la seva magistral capacitat de fantasmagoria evocativa, o com a La castanyera, on la metàfora que explica la primera pregunta, la gènesi dels poemes, fa una giragonsa, tot “embrollant-se”, i passa al pla real, i del real al simbòlic, tot amb aquella “naturalitat indiferent” a què al·ludia Teixidor en un famós pròleg, i el poema se’ns endú, com si ens fetillés. Aquestes “aigües que reverberen” semblen ser els mateixos poemes del Domini màgic, fets d’ecos i ressons, en una densa teranyina de sentits que es retroben, recurrències lèxiques i paral·lelismes tonals i d’imatge, dins del llibre i també, en cercles concèntrics, dins de l’obra total, que és on podem apreciar globalment i reconèixer l’ambició indefallent i la clarividència alada (feta també d’esforços i resistències) del projecte poètic de Vinyoli. Des del punt de vista formal és notable, a tall d’exemple, l’ús d’una troballa, ínfima certament, però valuosa, com tot quan llegim amb detall, que reconeixem en diversos poemes, la «rima interna distant» (a Norfeu, Domini màgic, No facis cap pregunta).

Per cloure, observo que en la Cançó lila hi trobem un joc metafòric típicament vinyolià, amb l’escafandrista mut sense oxigen i la Cerca del mot (el mot lila que s’esvaeix i no pot ser fixat), convertit en “silenciosa fulguració”. Per viure, l’escafandrista (el poeta) necessita “l’àmfora que salva” (el mot), o els tan rilkeans “fruits intocables que sadollen” (L’encanteri). Ja hi tornem a ser: aquesta paraula “logoterapèutica”, que consola el poeta, té un poder transitiu, i es torna —irremissiblement carregada de potència—, “logoterapèutica”, consoladora, també per al lector.

Per a nosaltres, feliços pocs, —però cada dia en som més—Vinyoli ha estat, i continuarà essent, una figura tutelar.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris