La plaça de les Glòries Catalanes

Doncs bé, tornant al que dèiem de la plaça de les Glòries Catalanes, que serà la més gran que haurà.

Recuperem un article que Francesc Pujols, “Arpol”, va escriure exactament el 15 d’abril del 1917 sobre la renovació de la Plaça de les Glòries Catalanes. Com que es tracta d’un text escrit en un moment en què encara no hi havia una normativa prou establerta, hem decidit mantenir els girs i les expressions amb què l’autor el va escriure.

La pèrgola a la plaça de les Glòries

De la mateixa manera que l’Església catòlica després de dedicar, com dedica, un dia de l’any a cada sant de calendari, a la festa de Tots Sants, que és el primer de novembre, la vigília del dia dels morts, la ciutat de Barcelona, després de dedicar un carrer o una plaça, que pel cas és igual, a les glòries de Catalunya, posant-els-hi el nom d’un home, d’un poble, d’una batalla o d’un compromís, com per exemple, el de Casp, els dedica la plaça més gran de totes les projectades i dibuixades en el plànol general de la ciutat, que és la plaça de les Glòries Catalanes, formada per la suma de set carrers de l’Eixample amb les seves corresponents mansanes per edificar, que són els carrers de la Diputació, de Casp, de la Igualtat, del Dos de Maig, de la Independència, de la Gran Via de les Corts Catalanes i de la Gran Via Diagonal, allí on aquestes dues grans vies formen la creu de Santa Eulària, patrona de Barcelona, que com els nostres llegidors saben, tan bé com nosaltres mateixos, és una creu de dona, que és molt diferent de la creu d’home com, per exemple, la que veiem que va servir per clavar a Jesús, perquè en la creu d’home els hi clavaven amb les cames juntes i moltes vegades amb un peu sobre l’altre, clavats amb un clau, i en les de dona amb les cames obertes, perquè si els travessers de la dels homes s’atravessen en sentit vertical, les de les dones s’atravessen en sentit oblicu i d’aquí ve que si els braços els segueixen la direcció de l’angle superior, les cames els segueixen la de l’inferior, com es pot veure al darrere del cor de la catedral en els relleus de marbre que hi ha a la paret a cada costat de la porta, representant diferents passos de la vida i martiri de Santa Eulària, i n’hi ha un que representa el moment quan la van clavar en creu, que va ésser quan, segons conta la llegenda, el cel va enviar una nevada que la va cobrir de cap a peus com un llençol perquè no tingués de passar aquella vergonya, i que per cert són uns relleus que sense ésser res de l’altre món són bastant bonics i estan molt ben deixats.

Doncs bé, tornant al que dèiem de la plaça de les Glòries Catalanes, que serà la més gran que haurà, perquè serà quasi com una plaça que, posats al passeig de Gràcia, agafés, per exemple, des del carrer de Casp al carrer de la Diputació i des de la Rambla de Catalunya al carrer de Claris, incloent-hi l’amplada d’aquests carrers, és una de les obres que Barcelona té en cartera, i una de les que confiem veure d’aquí poc temps si tenim vida i salut, perquè sabem que es fan treballs per començar-la tan aviat com es pugui i que, un cop hi estiguin posats, han d’ésser unes obres molt difícils i de molts diners, perquè pel mig de la plaça hi passen els trens, que van i vénen i xiulen, i per això diuen que s’ha parlat de fer-hi una estació monumental, de la mateixa manera que s’ha parlat de fer-ne una a la plaça de Catalunya, que sempre ha sigut la plaça de les estacions, perquè antigament ja hi havia l’estació de Martorell, i avui hi ha la de Sarrià, que és la que diuen que la volen engrandir, perquè com tothom sap, el tren de Sarrià ha d’anar a morir a França i com que de tots els trens d’aquest país és l’únic que té la via de la mateixa amplada que les vies dels camins de ferro de França, resulta que de la plaça de Catalunya és podrà anar a tot arreu del món sense moure’s del vagó, que és el que els catalans desitgen. I de la mateixa manera que avui el gran problema de la plaça de Catalunya és la urbanització estètica i pràctica que s’hi ha de fer, quan la plaça de les Glòries Catalanes estigui llesta i acabada, ens tornarem a trobar amb el mateix problema, perquè una plaça de seguida és feta i el que costa és determinar el que s’hi ha de posar al mig, si no que s’hi vulgui fer un desert, com deia en Sandil que hi havia a la plaça principal de Constantinoble, per ponderar el gran que era.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació