La penúltima

7.08.2015

A la Tecla li agrada tenir controlats els imprevistos. Si anuncien risc de pluja, no agafa paraigua i està contenta quan camina xopa cap a casa, perquè ja havia previst que allò podia passar.

De dimarts a divendres treballa de comptable. Els dilluns, busca xicot. De moment n’ha tingut vuitanta-dos. Busca xicot des que va acabar econòmiques, i d’això fa tretze anys. Sis-cents setanta-sis dilluns. Gairebé vuit dilluns i mig per cada xicot. Està convençuda que, a l’inici d’una relació, pots detectar els problemes que et trobaràs amb aquella parella la resta de la teva vida. I quan veu que aquests problemes treuen el nas, talla en sec.

Quan vol deixar un home, el cita a La Penúltima, un bar amb terrassa del Raval, i segueix un petit ritual: demana una tònica glaçada, espera que la copa li humitegi els dits i li diu: “Això no funcionarà”. Ha vist marxar els vuitanta-dos candidats, amb el regust de la penúltima als llavis, cap a casa seva.

Aquest matí, en Pau, el seu xicot actual, li ha proposat:

—Anem a viure junts?

Fa sis mesos que surten. Cap ensopegada. Cap sorpresa. Cap incident que li pugui mostrar de quin peu calça.

—Pau, dóna’m una estona per pensar-hi. Quedem a les tres, al Raval. Conec un bar que t’agradarà, es diu La Penúltima.

La Tecla s’ha acomiadat del Pau i ha enfilat camí cap a la Bonnemaison. Té temps fins al migdia. Sap que en Pau va sortir vora un any amb la directora de la biblioteca, fins que ella el va deixar. Ha de descobrir el perquè.

S’amaga entre la C i la D i espia la directora, asseguda al seu despatx. És més guapa del que s’esperava. Porta un vestit cenyit. La Tecla fa anys que no trepitja una biblioteca ni una església. Mentre es pregunta si les monges també deuen haver canviat tant, s’adona que la directora remena els malucs cap a la porta.

La Tecla li demana un llibre que l’orienti en temes amorosos i li parla d’un ex seu, l’Agustí (van caldre onze dilluns per descobrir que tenia fotos de iaies despullades a l’ordinador). La directora no vol ser menys. Diu que ella té un ex que es deia Pau que, quan se sentia acorralat, es feia passar per “mongo”. La Tecla no l’entén.

—Sí, sí —insisteix la directora— així mateix m’ho deia ell. Faig el “mongo” i no em multen. Quan veia venir la policia ja torçava la boca, i tombava una mica el cap, parlava amb la llengua fora. Esquitxava. Un dia ho va fer amb el porter d’una discoteca que li deia que no sortís amb el got de vidre fora; el vaig deixar.

La Tecla mira el rellotge. Gairebé són les tres.

La terrassa de La Penúltima és plena de gom a gom. En Pau ja hi és. Sembla que espera bones notícies perquè du un somriure als llavis. El cambrer li serveix una tònica glaçada abans que la Tecla demani res. En Pau diu que s’ha pres la llicència d’anar demanant en veure tanta gent. Ella aixeca una cella.

Aquí la té. La tònica glaçada que només demana a La Penúltima i que mai abans ha pres davant del Pau. Ell espera, amatent, la seva resposta. En Pau ha parlat amb algú. Sap a què ve. Vol que el deixi. L’Agustí, o qualsevol dels vuitanta-dos exs li ha traçat el camí fins aquí. En Pau s’ha informat sobre ella.

La Tecla aguanta la copa, en silenci, mentre espera que els dits se li humitegin. Però, primer, se li aigualeixen els ulls, i li diu:

—Sí, Pau, anem a viure junts.

A en Pau se li congela el somriure. La Tecla li llegeix el terror a la mirada. I quan veu que ell torça lleugerament la boca, tomba el cap i l’esquitxa, amb mitja llengua fora, dient que no ho té clar, sap que ha trobat l’home que busca. Perquè ja havia previst que allò podia passar.