La pedra de la bogeria

18.08.2018

Un fil de fum escapava per la finestra de l’habitació. Estava a les fosques, com de costum quan fumava o cagava. El rellotge marcava les dues i sis. Aquella nit, la lluna s’havia amagat i semblava que les estrelles demanessin atenció amb aquella llum desmesurada. No podia dormir i se sentia les pupil·les dilatades com les d’un gat caçant entre penombres. L’aixeta del lavabo gotejava amb parsimònia, intentava comptar les gotes i acoblar-les amb les calades del cigarret mentre pensava que havia d’arreglar la maleïda aixeta.

Va llençar la burilla a la paperera; no hi havia manera d’agafar el son aquella nit. Estava neguitosa, tenia sensació d’asfíxia, l’apartament estava llardós i desordenat. D’ençà que havia deixat la feina, havia descuidat les tasques de la casa pel pur plaer de no fer res; i no és pas que fos una persona bruta, però desitjava que ho trobessin així quan l’anessin a buscar.

No van demorar-se gaire en trucar. Va començar a sentir el dring del telèfon al voltant de les cinc del matí. No va parar de sonar fins a mig matí, en un interval d’uns deu minuts. Ella romania asseguda al sofà, mirant al buit, amb les mans entrellaçades sobre els genolls. No contestis. Tenia l’esperança que si no ho feia, la buscarien a la frontera, com si hagués intentat fugir; i això li donaria temps per rumiar una jugada. Mentre feia les maletes per poder marxar a corre-cuita quan se li acudís la sortida que havia de salvar-la, el telèfon, com una banda sonora de fons, li rebentava els timpans.

L’olor eròtica de les glicines del jardí li acaronava la pell, i el sol li feia pessics amistosos mentre recorria el pati abans de marxar. Va agafar un grapat de flors de gessamí i se les va posar dins els sostenidors; ho feia des que Isabel Allende havia entrat a la seva biblioteca. La ràdio de la veïna sonava a tot volum: “Les xifres d’atur han baixat un noranta-nou per cent aquest any –deia el ministre-, la intenció del Govern és reduir-les a zero, i no ens aturarem fins a corregir-los a tots i a totes. Gràcies a La Fàbrica, que roman en ple funcionament, la productivitat del país ha augmentat fins a uns nivells mai assolits fins ara”.

La pell és més sensible al vent quan se’t posa de gallina.

*

De camí cap al poble on havia viscut la seva àvia pensava en la seva infància allà, ara ja borrosa. Recordava la casa de l’àvia com un lloc acollidor i fresc, que feia olor de tabac de pipa i licor d’anís. La seva àvia no havia treballat mai, feia ungüents remeiers a casa seva i els venia pels pobles dels voltants en fires i festes. Es passava el dia renegant de les feines assalariades a canvi del teu preuat temps. Si aixequés el cap, tornaria a morir del disgust.

La decisió de deixar la feina la va prendre un dia mentre mirava fotos seves. Era plenament conscient de les mesures del Govern pel que fa a les persones que no tenien feina i que, per tant, no produïen. Només en quedaven exclosos els nens i nenes menors de setze anys en període d’ensenyament. De fet, però, ja se’ls practicava l’Escissió al néixer, de manera que, en un futur, només caldria ensenyar-los a produir fins a l’edat de dotze anys.

Ella encara la tenia. En deien la Pedra de la bogeria –inspirats en Pizarnik, volia creure. Situada al cervell, consideraven que era la que et permetia opinar, rebel·lar-te i, sobretot, pensar; s’extreia dels humans adults, en captivitat, en unes dependències del Govern anomenades La Fàbrica.

Era una nit càlida d’estiu quan el picaporta va sonar tal com un martell dels déus enrabiats. Ella va despertar-se de cop, amb sensació de nàusees i que el cor li eixia per la boca…

 

Etiquetes: