‘La passejadora de gossos’, quotidianitat i bellesa

En un dels seus monòlegs, Manela afirma que ella no només passeja gossos, sinó que també passeja els seus amos. La lectura de La passejadora de gossos (Bromera), del professor de Filosofia Francesc Bodí (Agres, 1963) sembla confirmar les paraules de la protagonista.

Avalada amb el Premi de Narrativa Ciutat de València, la novel·la, escrita en primera persona, flueix de manera natural per endinsar-nos, amb aparent senzillesa i lleugeresa, en la vida de Manela, plena de situacions quotidianes que l’autor dota d’una sorprenent bellesa. Enmig de la València de la crisi, on sembla que ningú en pot sortir indemne, Manela, una jove vital de 20 anys que estudia Filosofia, mira de treure’s uns diners (amb la beca no n’hi ha prou) que l’ajudin a tirar endavant i passeja els gossos d’altres. Viu amb en Ferran, la seva parella des de fa dos anys. Però ella és tot metàfora i ell, un corrector obsessionat amb la normativa, no tolera l’espontaneïtat ni la improvisació.

Manela impregna el seu dia a dia de filosofia i no dubta a afirmar que “el pensament molesta. Per això les successives reformes educatives han anat arraconant la filosofia. Els enemics de l’ànima són tres: diners, diners i diners, deia la meua iaia”. Pensa que la força redemptora de l’amor és possible, però això no impedeix que toqui de peus a terra i sigui una bona observadora de tot allò que l’envolta.

L’autor situa en el focus de la reflexió la cruesa del poder, del desamor i de la incomunicació, a partir de la intel·ligent Manela, que es mourà entre l’abstracció de la filosofia i la realitat més punyent. Crida l’atenció l’afecte, l’actitud èmpatica i compassiva amb què aquesta noia aborda el dia a dia. Un gran personatge.

Mitjançant els gossos (els amos) que passeja coneixerem les deficiències d’un sistema que ens havien venut com a incombustible. Així, aviat Gonçal, un professor de baixa per depressió, ens mostra les vergonyes del model educatiu o Nora, una mare treballadora amb una criatura amb necessitats especials i a punt de ser desnonada, és qui observa la realitat amb més claredat quan afirma que “la Ciutat de les Arts i de les Ciències emergia en el crepuscle com un monument a l’economia valenciana. Sobre fons negre, és clar”.

Sense dramatismes forçats Manela també ens presentarà el senyor Alegre, un carter jubilat, que sense la seva dona i el seu gos veu passar la vellesa sense perspectives. O la senyora Aurèlia, que cada dia que passa l’Alzheimer li fa oblidar en Berto, el seu gos i gran amic. O Susanna, una misteriosa intèrpret. Per contraposició, també toparem amb el senyor Navarro, un director de banc obsessionat per les aparences i pel pedigrí de la seva gossa, Diana, i amb Maria Almudena Sancho-Téllez de la Vega, una notària una mica rígida, que segons Manela seria una mina per a la psicoanàlisi.

Bodí utilitza un llenguatge planer i entenedor, fet que demostra a través d’un gran domini de la llengua que s’expressa, per exemple, quan al principi Manela vol ser autònoma però no la deixen: “De fixar les coses per escrit, per exemple en un contracte, se’n diu posar les coses negre sobre blanc. I resulta que treballar en negre és treballar sense contracte. Misteris del llenguatge”.

Sempre estimant, acaronant els personatges. Així és com Bodí ens fa estimar-los. La vida tal com és. Encara que sigui per parlar de la memòria, dels records, de la sensació de pèrdua o del fet de voler tirar endavant costi el que costi. No hi ha bons ni dolents, ni hi ha cap grandiloqüència. Això sí, hi ha una capa d’humor per arribar als lectors que encara creuen en els sentiments i en les persones.