La nostra Electra

1.05.2015

Aquest dimecres s’ha estrenat Mots de ritual per a Electra, de Josep Palau i Fabre a la Sala Tallers del Teatre Nacional. Ens en parla el seu director, Jordi Coca. 

Mots de ritual per Electra © Joan Tomàs /TNC

Mots de ritual per Electra © Joan Tomàs /TNC

A hores d’ara Josep Palau i Fabre ja és vist com un poeta immens i com un dels grans experts internacionals sobre Picasso, però encara té pendent el reconeixement de dramaturg. Palau sempre va voler ser un autor de teatre, un autor de tragèdies, i, tanmateix, les peces que va escriure únicament s’han muntat a universitats i a sales alternatives. Això de banda, el seu Don Joan va enlluernar en castellà al Teatro Español de Madrid de la mà d’Hermann Bonnin, que per cert també va dirigir a l’Espai Brossa aquests Mots de ritual per a Electra i altres obres de l’Alquimista.

Però fins avui Palau encara no havia estat present en cap gran teatre públic del país, i tampoc no formava part del cànon de dramaturgs catalans, si és que aquest cànon existeix. Per tant, dur la seva Electra al TNC és un repte, i alhora també és una gran responsabilitat. L’espectador atent notarà que en el muntatge que oferim hi ha certs canvis dramatúrgics en relació amb l’obra original: he desplaçat el monòleg d’Orestes i he modificat l’indret on inicialment es troben els dos germans. Per què? Doncs perquè Palau, que també va teoritzar de manera brillant sobre qüestions de teatre, sostenia que els herois tràgics han de ser perfectament conscients dels seus actes.

Calia, doncs, remarcar que més enllà del que dicti el destí, tant Electra com els altres personatges actuen amb ple coneixement del que fan. I és precisament d’aquesta consciència que partim: efectivament, en la nostra versió, els personatges de Mots de ritual per a Electra (1958) són completament responsables dels seus actes. Això els humanitza i ens duu a emocionar-nos tant amb la duresa d’Electra com amb els dubtes potser només aparents del jove Orestes i amb l’antiga por culpable de Clitemnestra. En qualsevol cas, aquesta Electra de Palau i Fabre no és únicament una vella llegenda sobre la necessitat de fer justícia després de la guerra que va tacar de sang i d’indignitat l’Estat espanyol durant dècades. És això, però també és l’horror de totes les guerres, l’evidència dels neguits, els desitjos i els amors enrevessats que ens sacsegen en situacions similars, i la constatació de fins a quin punt és difícil fer justícia sense cometre noves equivocacions que al seu torn, també hauran de ser venjades.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Enhorabona Jordi! Us desitjo tot el millor, i gràcies per aquest article introductori.
    Ara a Sant Lluís ja tenim teatre reconstruït! Caldria reconstruir alguna cosa més.
    Una abraçada. margarita