La NO llista de recomanacions literàries

12.01.2018

Pels volts de Cap d’Any sovintegen llistes de recomanacions literàries que fan balanç tant de les novetats de l’any en curs com d’aquelles que, previsiblement, reclamaran la nostra atenció els mesos propvinents; tot un prêt a porter literari. És costum que els crítics de la res litterae escatin preferències -poques vegades discrepàncies, com feien barber i capellà en els primers compassos de El Quixot quan enviaven els més blasmats a la foguera- per donar compte de les seves predileccions.

Tothom sap que els seductors suggeriments de les editorials, tot sigui dit, no són pas aliens a l’inventari d’aquestes «imprescindibles» collites. Com també és sabut que la presumpta finalitat de crítics i especialment d’editors és la d’inocular al lector d’aquestes aromàtiques recomanacions una pregona angoixa que el faci captiu de la cursa de novetats i que, en conseqüència, l’esperoni a la ràpida acció de compra. Hem d’estar ben alerta per no errar en el tast i la decisió perquè, com diu la poeta Dolors Miquel: «Les recomanacions i gustos de la major part d’influencers voregen ben sovint el pamflet d’època, o d’allò que es porta o d’allò que es ven o es vol vendre».

Un es pot enfitar de llargues llistes que llagotegen el món editorial, llistes que s’apropen més a un catàleg de publicacions que no pas a un elenc de descobertes amb un mínim interès. Alguns inventaris més escarits resumeixen les primícies que l’articulista ha llegit els darrers mesos. Altres prescriptors més eixelebrats pugen a la parra i arrepleguen les llistes del «més venut» publicades per les grans llibreries i…llestos!!

Pocs són els exegetes que han tastat una bona mostra de les novetats i que, amb mínima objectivitat, ens orienten vers la més selecta d’enguany. Per què? Perquè les novetats, traduccions i reedicions són nombroses. Per fer-nos-en una idea, l’any 2015, segons l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, es varen editar 2.888 obres de ficció… Estar al dia del més granat que es publica és tasca ingent. Fins i tot pels professionals de la matèria que, malgrat les obligacions vitals i domèstiques diàries sempre inevitables, hi dediquen més temps que el comú dels tastavins. Els qui gaudim de la lentitud de la lectura patim, a més, una afegida i evident limitació: llevat de qui hagi assistit a un curs accelerat de lectura ràpida, la majoria dels mortals tenim una capacitat lectora limitada. I si volem combinar-ho amb l’aprenentatge dels clàssics, relectures d’obres que ens han deixat petja, revistes i articles informatius, assistència a recitals i presentacions de nous valors i de consolidats…difícilment podrem donar prou satisfacció als editors.

Tret d’honroses excepcions, en les coincidències entre uns tastadors i altres convergeix un denominador comú: l’ombra allargada de les campanyes comercials. La sortida a la palestra d’una conspícua novetat és festejada, ja sigui pels efluvis d’estudiades crítiques com pel ressò mediàtic dels autors que, com ja és costum, són ovacionats per una cort estable i fidel d’embriacs en els seus respectius actes d’exhibició dels «productes» nounats.

Convido a realitzar un breu exercici de memòria. Si analitzem les llistes de recomanacions de l’any 2012, veurem com es celebraven les més preuades varietats de Piñol (Victus), Paul Auster (Diari d’hivern), Joan Margarit (Es perd el senyal), Vicent Alonso (En l’aspre vent del nou món), Edmund de Waal (La llebre amb ulls d’ambre), Narcís Comadira (Lent), Carles Hac Mor (Dietari del pic de l’estiu), Josep Pedrals (El romanço d’Anna Tirant), Joan Todó (El fàstic que us cega)… Obres que han envellit deixant un bon sabor en boca. Aquelles que han superat el pas del temps, diguem-ne dels darrers tres, quatre o cinc anys, seran les que s’afegiran a la meva llista de recomanacions. Si els textos han arribat a superar aquesta travessa temporal serà perquè es van llaurar amb la verdor del temps… Superada la fita del lustre de fermentació, l’autor/a es convertirà, segons el meu criteri, en un clàssic per damunt del llibre que hagi escrit. Això em mena a la proposta paral·lela de què fóra més propi recomanar escriptors d’antuvi la peça publicada, igual com recordem primer la marca d’una bodega per damunt del nom dels seus millors caldos.

Arribar a ser un reconegut sommelier literari s’ha convertit en una fita no gens fàcil d’assolir. El constant efluvi de novetats complica destriar el gra del raïm. Ensems, per esdevenir un lector amb un cert discerniment i gaudir de les millors soleres, recomano destil·lar unes quantes anyades les més deixondides novetats als prestatges del nostre celler. Aquelles que amb el pas de les hores i dies guanyin en equilibri, graduació i cos, seran les que ens regalaran les millors lectures.

Recordo ara uns versos de Quima Jaume: «els llibres… varen ser el vi de l’ànima / i en el celler del cor prenien solatge / per rossolar amorosos / pels solcs ressecs del temps».

Aposto per la lentitud de la lectura gaudint del batec d’una copa de vi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Impossible, i tant, llegir el que es publica. Farem prou de llegir bé el que llegim… A mi les llistes m’anguniegen.