La neu al Putxet

24.02.2013

El 23 de febrer porta el record espantadís del “siéntense, coño! al suelo!!!” al Congrés dels Diputats de Madrid. Temps ha fet temps. En canvi, avui, m’ha despertat un silenci pacífic i melangiós. El silenci de la neu. La neu és, per se, més efímera que d’altres accidents naturals. Ara, per exemple, les 6 de la tarda, ja no en queden indicis. De l’aiguat en queda llarga memòria, d’una llampegada, en resta una mica de por (“va entrar pel foc a terra i va sortir per la finestra”), de pluges intenses en queda el terra xop i una florida immensa a la primavera. La neu arriba, fa il·lusió, et retorna a la primera neu de la infantesa, t’estova el cor, i poca cosa més. Havia vist moltes nevades a Manlleu. A Barcelona, tot i semblant exòtica, la neu fa acte de presència sovint, si no cada hivern sí cada dos o tres. A més, visc al Putxet: el fenònem que a la baixa Barcelona admira i sorprèn, al Putxet acudeix presta a la cita. He vist moltes nevades al Putxet, des de l’any 1971, quan hi vaig començar a viure, algunes lleugeres com la d’avui, d’altres més solemnes. I com que just al darrera de casa meva, se m’ofereix, ampli i costa amunt, el parc del Putxet, si rebusqués als àlbums de fotografies, en trobaria un bon documental, perquè a cada nevada sembla avinent pujar al parc per contemplar la delicada blancor, aquesta blancor silenciosa i humil que et torna, ja ho he dit, a la primera màgica neu de la infantesa.

dissabte 23 febrer 2013.

Etiquetes: