La Negra: homenatge a Paco Camarasa

6.12.2015

Aquest dilluns ens ha deixat Paco Camarasa (1950-2018), pare del festival BCNegra i propietari de la llibreria Negra y Criminal, que va funcionar durant 15 anys a Barcelona i que ens va ensenyar per què necessitem la novel·la negra. Recuperem aquest relat que Josefina Maymó va escriure en homenatge a ell i a la seva llibreria, que va ser guardonat al 4t Concurs de Relats Manuel Vázquez Montalbán de Vallvidrera.

Paco Camarasa

Quan els mossos van entrar al local, el canó de l’arma homicida encara fumejava. L’olor de pólvora i de salnitre es barrejaven. Salnitre del mar que l’havia vist créixer i que ara s’escolava per cada escletxa per acomiadar-la. La personalitat de la víctima, tan precisa i definida, amarava cada rajola del terra, cada racó de les parets magníficament il·lustrades amb mil i una fotografies en blanc i negre, cada biga del sostre, cadascuna de les prestatgeries atapeïdes de tantes històries i vida. Els agents badocaven, estupefactes, corpresos per aquella essència tan singular que omplia i era present arreu de l’estança. L’inspector s’ajupí i recollí amb cautela l’arma del crim. L’examinà amb atenció. De seguida sabé del cert que no havia estat una sola persona qui l’havia mort. Havien estat molts, els ciutadans d’aquella Barcelona, que un rere l’altre, havien empunyat l’arma i havien premut el gallet. Tenia gairebé 13 anys i li deien La Negra. L’inspector prou que la coneixia. Sortí del local, contemplà la ciutat i li semblà veure que a les seves portes s’obria un pendent per on ella, Barcelona, havia fatalment de rodolar, emportant-se al seu pas tot allò que tenia de valor i la feia diferent. Hi havia molt en joc, molt a perdre. Crims similars s’havien anat succeint. Capcot es retirà amb la certesa que existeix el crim perfecte quan la detenció es fa impracticable tot i saber-ne el culpable.

Fou una màgica negra nit quan la van concebre. Naixeria a primers de desembre i seria nena. De tan bruna com era li deien La Negra. El lloc triat: el carrer de la Sal núm. 5 de la Barceloneta. Un barri amb ànima, treballador i humil, de contorns definits i marcada personalitat que el turisme encara no havia pogut fer desaparèixer. Els pares van dedicar tot l’afany a fer-la créixer. Hi van posar amor, mestratge i saviesa. A poc a poc la criatura es va anar obrint pas, sortint d’un estat d’ensopiment i de peresa, i allà on hi havia hagut un terreny erm s’esdevingué un florit verger amb varietat de fruits, ple de riquesa. Aviat les prestatgeries s’ompliren a vessar de llibres, més de dos mil cinc-cents títols, més un fons digital de gairebé vint mil i un altre de ben significat de descatalogats i de segona mà que feien les delícies dels addictes al gènere i que ningú seria capaç de trobar mai ni a aeroports ni a gasolineres. Havien rescatat de la marginació el gènere negre. Una epopeia. No hi havia aparadors, no calia, tothom sabia a què venia a La Negra. Només un gran pendó vermell penjat perpendicularment a la façana del carrer, sota la roba estesa del barri mariner, anunciava el nom de la criatura amb lletres petites i negres. Traspassar la porta vidriada i verda i quedar en estat de xoc era tot una. Una atmosfera especial t’embolcallava, un entorn suggeridor et feia pres. Davant teu una nina estilitzada, vestida amb roba seductora i negra, revòlver en mà t’encanonava. Una desena de cadàvers dins de bosses mortuòries amb la cremallera entreoberta penjaven del sostre, mostrant ara una mà, ara un peu, ara el rostre. A mà esquerra, un altar solemne s’erigia amb un gran falcó maltès ben negre, sobre un fons gemmat d’un blau encès que recordava la preciositat del lapislàtzuli, i als seus peus, rendint ofrena, diverses edicions valuoses i descatalogades de la novel·la. Dashiell Hammet escrivia amb una Underwood des d’una cantonada, mentre des de l’altra Raymond Chandler no t’apartava la mirada. Un cartell anunciant “El mòbil del crim” donava entrada a una zona on d’uns mòbils, fets de cordills i barnilles, dotats d’un moviment oscil·latori, penjaven manilles i pistoles, lupes i sogues, cartes i daus de pòquer, copes, l’inconfusible Lucky Strike, feixos de bitllets, un tub de barbitúrics o de verí i una peça de roba íntima de blonda d’un color de roig ben viu. Barrets arreu, negres, un moble bar amb unes ampolles de whisky Canadian Club 1858, negres, i una lluerna enreixada a través de la qual es podia veure al fons del soterrani la silueta d’una víctima pintada al terra en guix blanc; el mateix soterrani on, anys enrere, després de la guerra s’hi havia guardat contraban.

Una estètica tan cuidada et feia adonar que havies entrat a una mena de santuari, un temple, on la marginació, els crits ofegats damunt les llambordes, la història fonda dels carrers, la corrupció i els mecanismes del poder eren posats amb tinta negra sobre el paper. El costat més obscur de l’ésser humà hi era representat amb mirada crítica. Tota una poètica. Heus aquí la Negra. I uns llibreters de pura sang, uns erudits, que t’atenien amb calidesa i tu et deixaves recomanar rareses, no el bestseller de torn. Supervivents d’una espècie en vies d’extinció que ho van donar tot. Clubs de lectura, presentacions d’autors i els dissabtes platerades de musclos regats amb vi, negre, i cafè torrat del bo, negre també. Ja feia temps que avisaven que s’estaven quedant sense bales, que volien seguir disparant però que no tenien ja forces per prémer el gallet. I la ciutat sencera no va saber reaccionar. Una llibreria nascuda a la mateixa ciutat que el detectiu Pepe Carvalho i el comissari Méndez, que el polièdric Vázquez Montalbán i el cap de la banda González Ledesma.

Avui, 3 d’octubre, la màgica negra nit s’absenta. La llibreria de la Barceloneta abaixa les persianes per sempre. Des de la prestatgeria, Adiós, muñeca i Un beso antes de morir es resisteixen. A la porta, un cartell a manera d’esquela: “La Negra y Criminal estava feta amb el material amb què es construeixen els somnis, 4 de desembre de 2002 – 3 d’octubre de 2015”.

Temps a venir els llibres de cròniques de la ciutat diran que al carrer de la Sal hi havia hagut una llibreria que feia olor de pólvora i mar, de whisky i cigarretes, de saviesa i erudició, de musclos i vi: La Negra.