La música i el fenomen Rosalia

10.12.2018

Entre la pintura, el cinema, la literatura i la música, l’art que s’ha desvaloritzat, menystingut i ha acabat en un segon pla ha estat la música, sobretot en la vessant més popular. Hi ha diversos motius que han provocat aquesta desfeta del món musical.

El primer d’ells ha estat el propi transcurs del temps i la història. Anant enrere veiem que a l’Edat Mitjana l’autor no era important, al contrari, era anònim, entre d’altres coses perquè qui feia l’obra era el de menys, el que era important era a qui anava dirigida, que en la majoria dels casos era a Déu o a personalitats com reis i nobles. Per exemple, tant en la literatura amb obres com El cantar del mio Cid, o en la música amb obres com Agnus Dei, hi ha textos que romanen anònims fins l’actualitat perquè el que acaba interessant és l’obra pròpiament dita.

Conforme van anar passant els anys l’autor va anar prenent protagonisme fins que, de manera definitiva, el Romanticisme va accentuar aquest fet i el nom de l’autor va començar a ser rellevant. A partir d’aleshores, l’estètica va canviar i es van començar a crear mites i llegendes que reforçaven l’obra fins al punt que, en molts casos, era igual la qualitat de l’obra, allò important era que l’havia escrit un autor i per aquest simple fet ja s’havia de mirar amb uns ulls concrets. És a dir, l’anàlisi es feia en funció de l’autor quan segurament hauria de ser al revés: l’anàlisi de l’obra i la crítica s’hauria de fer sense tenir en compte el nom de l’autor.

Més endavant van començar a entrar criteris econòmics i interessos que van reforçar el concepte d’unes obres sobresortint per sobre d’altres independentment de la seva qualitat. Fins aleshores, però, a principis del segle XX, la pintura, la literatura, el cinema i la música encara conservaven un valor força semblant perquè eren arts que es gaudien en solitari: llegint un llibre a casa, escoltant un disc de pissarra, contemplant un quadre o mirant una pel·lícula. Tot eren activitats individuals que, si ve es podien compartir amb gent, acabaven essent molt personals i variaven en funció del què rebia qui n’estava gaudint. Pel que fa a la música la cosa es va començar a torçar amb l’aparició de la música més popular. L’exemple més clar l’encarnen el rock o el pop.

La música es va començar a gaudir de manera col·lectiva amb amics: es valorava l’estètica, la manera de vestir i sobretot l’espectacle. Tot això era més important que no pas si el cantant de torn afinava al cantar o si el guitarrista sabia tocar. Aquest fet marca, doncs, un punt d’inflexió sense retorn del qual avui en patim les majors conseqüències.

Mentre la literatura se segueix vivint de manera individual, ja que ens asseiem a llegir i dediquem aquest temps davant del llibre amb els cinc sentits, la música ha derivat al contrari. Avui dia és molt estrany que algú agafi un CD, un disc, un mp3 o el que sigui i es tanqui una estona a escoltar el treball d’un artista en qüestió dedicant-li els cinc sentits. En canvi, s’utilitza de teló de fons mentre estàs conduint, prenent una copa amb els amics, traient la pols o fent qualsevol altre activitat. La música ha passat a ser el plat secundari, el complement.

L’altre gran problema que ha patit la música ha estat que tothom s’hi ha atrevit. Deixant de banda l’anomenada música culta (simfònica, òpera…), crítics i periodistes amb veu als mitjans, que, en la majoria dels casos, no tenen ni el més mínim coneixement musical, és a dir, no saben res de música, l’han valorat cenyint-se en qüestions estètiques, modes, opinions personals i interessos privats.

En general, tothom té molt respecte per l’àmbit artístic i no s’atreveix a valorar autors de novel·les o poesia argumentant que no en sap prou per parlar-ne. En canvi, això no ha passat amb la música popular on tothom s’atreveix a dir la seva, sigui un disbarat o no, en funció de si l’artista li cau bé, li agrada, o és guapo/a. I ja no parlem de la música en directe, on entre els grans artistes mundials no importa si ho fan bé o malament, sinó el show que han muntat a dalt de l’escenari. Recordo, per exemple, la darrera vegada que els U2 van actuar a l’estadi olímpic on la música era un so horrorós, però van oferir un espectacle visual esplèndid, amb grans pantalles, una estètica treballada i tot molt ben articulat. A la crònica dels diaris, televisions i revistes es dedicaven a elogiar l’espectacle visual i a dir que havien tocat aquella cançó famosa, però de crítica res de res.

L’estètica s’ha carregat la música, l’art i la veritat que expressa, allò que t’arriba. Un dels darrers exemples de la decadència de la música el representa el fenomen Rosalia. Ara, els anomenats gurus musicals semblen estar contents i encantats amb aquesta nova revelació de la música, rep elogis i tothom li tira flors. Jo no dic que aquesta noia no sàpiga cantar, al contrari, segurament ho fa molt bé i és una gran artista. Ara bé, no deixa de ser un producte molt del nostre temps basat en l’estètica i la primera impressió, un producte molt elaborat i estudiat des d’aquella primera vegada que amb 15 anys es va presentar a un programa de televisió d’un famós “talent show”. A partir d’aquí, la imatge, el màrqueting i sobretot un treball visual molt elaborat han fet d’ella una figura de primer ordre. Només cal veure-la amb aquell maquillatge, les ungles ben llargues, el vestit concret, el tatuatge, l’escot precís, la coreografia i una campanya de màrqueting molt estudiada. Agradarà molt i tindrà molt d’èxit però caldria preguntar-se si estem parlant de la música o d’una altra cosa. Tindria el mateix nombre de seguidors sense l’aspecte visual? Si només ens arribés la seva música la rebríem de la mateixa manera? Es faria el mateix tipus de crítica?

Agafant l’exemple del flamenc, aquell amb el que Rosalia se sent tan identificada, veiem que aquest té molt poc a veure amb l’estètica, però amb allò que surt del cor, de la veritat, una forma musical mamada des del bressol en comunitats gitanes i entorns molt concrets. Molts d’ells mai han volgut ni sentir a parlar d’espectacle o que es frivolitzi amb el seu art. Quan la música entra pels ulls en lloc de pel cor, el fenomen artístic queda totalment desvirtuat i assistim a l’agònica mort de la música per la música.

Respon a Alf Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. Per tant, si ho he entès bé, per tu la música només pot ser sacralitzada la seva aura pels artesans de la música i no pot ser profanada per aquells qui ens atrevim a cantar en un karaoke o a rascar una guitarra per pura necessitat d’evasió? Per altra banda, pel què llegeixo, l’estètica per tu només és una arma del consum, entenen que el so no forma part d’una estètica determinada? M’estàs dient que quan vaig a un restaurant només és important el gust que té el plat i no sí la llum, la decoració, el disseny gràfic de la carta m’agraden i em diuen alguna cosa? Ostres, em sap greu per tu perquè t’estàs perdent la salsa, que també aporta i molt i està molt bona 😉

  2. Penso que és una opinió poc fonamentada, i de vegades fomentada en fal·làcies. Som-hi:

    – La música en directe sempre ha existit, sempre hi ha hagut «joglars». I l’espectacle sempre s’ha contemplat en la seva totalitat, com a experiència pel públic. La música en directe és un art escènica i té un fort component d’actuació, sigui al segle XIII o a l’actualitat.

    – La música sempre s’ha fet servir de «teló de fons» en moltes circumstàncies. Avui, de fet, hi ha més gent buscant i consumint amb atenció música nova que mai. I també se la posen per conduïr i escombrar.

    – Periodistes sense coneixement musical: Cert, aquest article n’és un exemple, perquè si nolo citaria l’ingent esforç i talent que hi ha al darrere del disc de Rosalía. Composoició, arranjaments i producció d’altíssim nivell, ús magistral dels beats i compassos…

    – Dir que el treball de Rosalía està «basat en l’estètica i la primera impressió» fa que qualsevol músic deixi de llegir. No, El Mal Querer sembla que sentarà bases pel futur, i segurament guanyarà amb el temps.

    Com va guanyar Camarón, Paco de Lucía, Pata Negra, Ketama i tants altres que avui són clàssics, però quan van fer servir el flamenc per crear nova música van ser durament criticats pels puristes del flamenc (que es pot entendre) i per periodistes desinformats.

    • El concepte d’estètica va ser encunyat per primera vegada pel filòsof alemany A.G. Baumgarten l’any 1735. Prové de la paraula grega “aistheta” (percepció) i designa precisament, la ciència de la percepció . Va ser anys després que es va relacionar amb la bellesa i el bon gust en el món de l’art. La percepció és relativa segons el grup social i l’escala de valors. Per tant, el valor estètic que li atribuïm a qualsevol manifestació cultural depèn de factors cognitius i efectius. En altres paraules, de l’intel·lecte i de les emocions.
      Salutacions.

  3. Cal recordar, tenir en comte que Rosalia va estudiar música a l’Esmuc, en entrevistes cita als seus referents músicals, dels que parla amb molt de respecte, i argumenta com a cantant i compositora.
    Sí es tracta de valorar la cualitat del treball de Rosalía, aleshores s’ha de fer un analisis com el que desenvolupa Jaime Altozano en un vídeo al seu canal:
    https://www.youtube.com/watch?v=NgHXFTgaVT0
    Si no estas d’acord amb el que diu aquest noi, argumenta-ho com ho fa ell, analitzant la seva música, el seu treball, en profunditat.
    Citarla al títol de l’article per, finalment, fer referència al seu aspecte, o com va apareixer a la televisió per primer cop, quan parlem d’una cantant que ha tret dos disc amb molt bones crítiques, em sembla molt poc seriós.

  4. Àlex, penso com tu practicament en tot. Escoltar música no vol dir sentir la música. També es qüestió de sensibilitat espiritual. La Rosalia es jove i seguirà creixent musicalment si creix interiorment.
    Gràcies per ser valent Àlex.

  5. La música com a art que es gaudeix en la intimitat i individualment és un invent modern. Fins a la invenció dels sistemes d’enregistrament la única manera de sentir música era en públic ja que feien falta uns músics que toquessin en directe. I això val tant per la música “culta” (uix) com per la popular de totes les èpoques.

    Aquest article és pedant i pretensiós i classifica la “qualitat” de la música segons el context. la música clàssica és bona i la pop no? En el món de la clàssica també hi ha moltes aparences i propostes que només funcionen pel marketing (concert de cap d’any, els tres tenors…) i que són molt discutibles des d’un punt de vista artístic tot i que els intèrprets i les obres que s’hi toquen siguin de primera fila i tècnicament impecables… Les coses no són blanc o negre i cada proposta musical té el seu lloc i funció. No pots mesurar amb el mateix regle la música simfònica, la Rosalia o el flamenc més tradicional perquè són coses diferents, per moments diferents.

  6. Arguments molt febles els que copsa aquest article. L’anàlisi de la música popular -altrament coneguda com a música urbana- sempre parteix de la idea que la música es fa per a ser venuda. Tanmateix, molts sociòlegs, antropòlegs i etnòlegs han explicat el valor de la música popular a partir de les forces socials que la condicionen. En aquest sentit, el capitalisme, i consegüentment la globalització, ha permès que gairebé totes les societats estiguin exposades a les mateixes manifestacions culturals. La música, que per Theodor W. Adorno és clau en la formació de la consciència humana, hi juga un paper sobresortint: pot ser redemptora o alienadora, pot fer-te millor persona o pot minvar la capacitat crítica.

    Rosalia no deixa de ser un producte comercial, de la mateixa manera que ho és el reggaeton, que sense cap mena de dubte, és per a mi l’exemple més clar de degeneració de la música popular urbana. D’una banda, no té cap origen popular. De l’altre, no és l’altaveu popular de cap moviment social que vulgui reivindicar res. Però, a més a més, al reggaeton li manca valor estètic perquè està condicionada per unes forces socials que l’han convertida en la banda sonora d’un model de vida que cosifica i denigra la dona i eleva l’home a la categoria de mascle dominador.
    Simon Frith diu que utilitzem la música popular per a donar resposta a certes qüestions identitàries, per autodefinir-nos dins la societat. No sé fins a quin punt la música de Rosalia s’identifica amb certes identitats.
    Explica Theodor W. Adorno: “tenemos la contradicción entre la música verdaderamente autónoma, y la música para las masas. La primera se resiste al consumo fácil. Representa la rebelión, la protesta, el distanciamiento de lo establecido, el compromiso con la innovación. La segunda es un producto de consumo fácil cuya calidad resulta objetable” . A la primera se li atribueix un valor estètic indubtable; a la segona se li qüestiona. Segons Simon Frith, la diferència entre una i l’altra racau en l’autonomia artística i en la utilitat social . I hi afegeix: “La música popular es capaz de proporcionar experiencias emocionales particularmente intensas: de hecho, las canciones y los ídolos del pop nos implican emocionalmente mucho más que cualquier otro tipo de evento ”.
    Salutacions.
    Marta 🙂

  7. Noi, t’ha sortit un article sobre els teus propis perjudicis, sense un sol argument analític de la música de Rosalia. O és que no títol només era per aconseguir lectors?
    T’aconsello que l’escoltis i llegexis la lletra.