La meva padrina, la Maria Vendrell i Vall

Fa tot just una setmana va morir la meva padrina a 93 anys. Nascuda a Conill, a Cal Bartomeu, i viscuda a Calaf, el Portell, la Rabassa, la Tallada i a Sant Guim de Freixenet, tot plegat a la Segarra. Ella parlava en català —de castellà, no en sabia gaire, era una persona lingüísticament sobirana—, llengua que ja va rebre dels seus pares, i que va transmetre a la meva mare i també a mi durant els llargs estius escolars que passava a Sant Guim amb els meus germans. Però no només parlava català, sinó que el parlava en català; pot sonar estrany o redundant el que dic, però miraré d’explicar-me. Amb ella sento que també se’n va de mica en mica, potser hauria de dir s’extingeix, un català genuí amb un domini i una riquesa de registres que, al contrari del que passa a molts avui, no li calia anar a buscar fórmules forasteres. Cada cop hi ha menys gent que sap parlar i domina de forma espontània el català, les interferències són moltes i constants.

Sí, l’ensenyament avui és teòricament i sense entrar en detalls en català. És probable que la majoria d’alumnes de Catalunya sàpiguen escriure un text sobre ciències socials amb correcció. Malauradament a la resta de Països Catalans això no és així. Però tornant a Catalunya, si féssim un examen sorpresa a les escoles i diguéssim als nostres alumnes que en un full ens escrivissin insults i frases fetes en català i en un altre full el mateix, però en castellà, és molt probable que la majoria d’alumnes —sobretot de Barcelona i àrea metropolitana, que no oblidem és on viu la majoria de la població—, no passessin la part en català de l’examen. I que se sàpiga escriure un text de socials en català —sí, i sé que això ho hauríem d’agafar amb pinces, també— és important, però la llengua viva és la del carrer, és la llengua del dia a dia, la llengua genuïna, la que ens fa ser.

La meva padrina deia bucadillu i sellu, però sabia què era un cloquer, paraula que havia sentit dir a Calaf a la gent gran quan ella era menuda. Ella deia sutge (i no sutxe), i quan s’emprenyava deia coses com vatua l’anar el diable, com hi ha món!, poca-solta! (jo escriuria pocassolta). Deia que una cosa feia mala olor —i no que olorava malament— i deia que tal persona era un carallot i un ben aventurat i no un gilipollas, paraula que dubto que mai hagués sentit o n’entengués el significat. Com també deia de diners, no en tinc, sense ni tan sols saber què era un pronom feble, ni haver-los estudiat mai a l’escola. Que, nosaltres que teníem negoci familiar, havíem de vigilar els treballadors perquè qui té mossos i no se’ls veu, es torna pobre i no s’ho creu, perquè ja sabem que estem fumuts si les someres no fan rucs, i si els rucs no fan someres, estem fumuts de totes maneres. És clar que si te’n calces no te’n vesteixis, però tranquils que tot ho arreglarem amb el pare de la minyona!

De xic em paixia el menjar, però de més gran, quan parava la taula li podia averar els plats que ja eren molt amunt per a ella. Quan menjava costelles de xai, m’agradava de rostar-les. Encabat de dinar, fregava la taula amb un tros de cassigall. I a la nit, ens aculivava amb una bona flassada i ens cantava la cançó d’“El Petit Vailet de matí se’n va…”.

A la padrina, les serps no li feien por i sempre ens explicava com la seva mare, al cel sigui, anava a buscar serps per fer-ne un ungüent que anava bé per a curar-ho gairebé tot. Sempre que s’acaba una cosa de forma sobtada deia jo et flic jo et floc, ni tu ni jo tampoc. Les rates li feien una por que la xinaven.

És clar que la padrina s’atabalava amb les coses modernes, com els ordinadors que ella no va arribar a entendre mai per a què servien, ja que quan era jove no n’hi havia aumón, i és que això de la informàtica és de despús-ahir i no tothom l’ha viscuda de xicarró. Però bé, ella anava fent, com en Peret de Ribes, que tenia l’aigua al coll i sempre deia que anava fent, és clar que d’aquest a la terra dels rucs no n’haurien fet res. Padrina, al cel siguis, gràcies per haver-nos estimat tant, gràcies per aquesta llengua tan viva i tan genuïna que ens has transmès, jo la servaré per tu, per mi i per la teva besnéta, la Jana, que espero que tingui prou oportunitats de fer-la servir i que ella la transmeti, també, no només als nouvinguts sinó als seus fills.