La meva classe magistral, encara

21.11.2016

Ara que sembla que comença el rebombori sobre classes magistrals i noves (velles?) pedagogies, voldria, molt humilment i amb la millor intenció (la de fer servei a la meva comunitat), de posar en pràctica un dels més efectius manaments de l’Evangeli, aquell que ens diu que cal donar testimoni.

J.V. Foix

J.V. Foix

En un altre paper he donat compte del professor d’institut que em va fer apassionar per la literatura, que em va obrir unes portes que encara no he tancat, unes portes que em van portar a tot un món de gaudi, de plaer, mitjançant la llengua, escrita i oral.

En aquesta nova oportunitat que m’ofereix Núvol, magnífic portal de cultura catalana, que sempre està obert a la crítica i a la lliure opinió, us voldria parlar de Josep Maria Balaguer, el meu altre professor de literatura, aquell que em va fer de mestre a la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, aquell que va aconseguir que, avui dia, pugui parlar de poesia als meus alumnes (alguns d’adults, alguns de secundària) amb una mínim coneixement de causa.

En Balaguer, que és doctor (cal recordar-ho), va ser el professor d’un curs monogràfic sobre J. V. Foix, inclòs al pla d’estudis de la llicenciatura de Filologia Catalana de la UAB., al qual vaig assistir. Des del primer dia, i fins a l’últim, només va parlar ell. Això vol dir que, a cada classe, no estava només quinze minuts seguits parlant només ell, no, sinó que parlava durant una hora i un quart, tot seguit, sense fissures, sense pauses. De tant en tant, preguntava a l’auditori. Al principi, gairebé ningú contestava. Va ser cap al final del curs, quan els alumnes vam començar a establir debat amb en Balaguer, quan ens vam començar a adonar que ja teníem eines per parlar, sense vessar-la, sobre Gertrudis i KRTU.

Recordo aquelles classes que, en el moment que s’acabaven, em plantejaven un dubte tan profund sobre la vida i la cultura que havia d’aixecar-me ràpidament de la cadira i anar corrents cap al mestre per demanar-li un aclariment a aquella qüestió que jo havia intuït important. En Balaguer sempre em responia amb informació extra, privilegiada, com el dia que, entre empentes de companys que sortien de l’aula, em va confessar que estava considerant si Sol, i de dol era un llibre que tractava, principalment, sobre la mort. Gràcies a aquesta petita revelació, vaig aprendre com d’aproximades i epidèrmiques poden arribar a ser algunes lectures de clàssics adreçades a públic en general, com aquella atribució de tendresa i feminitat candorosa que, ara fa molts anys, el senyor Soler Serrano va atribuir a Mercè Rodoreda, o també com aquell moment, també del bon Soler Serrano, en què el periodista va dir a Joan Brossa que era un poeta dedicat a la fantasia.

Atribucions com les d’en Soler Serrano, potser no tan pintoresques, també es poden donar als llibres de text de secundària quan parlen de literatura, segurament sense malícia. Però, inexorablement, tendeixen a la desinformació. És per això que cal acostar-se als mestres, als mestres vius, perquè ens donin la seva visió, personal i compulsable alhora, sobre els grans, els vells temes de sempre.

No em puc estar de recordar la manera en què Balaguer ens va parlar, a cada sessió, i sense gaires interrupcions, durant una hora i un quart, sobre, posem per cas, dos poemes de Gertrudis de vint línies cadascun. Era el discurs, el camí, allò que ens portava on ell volia portar-nos. Si voleu arribar dalt la muntanya, us cal seguir un camí. Si voleu fer el camí, us cal fer una passa rere l’altra. La vostra forma humana (no oblideu mai que sou humans) us obliga a fer unes quantes passes, que no caldrà que compteu, per arribar al cim. Tot el camí semblarà costerut, aspre, difícil, estrany. Però quan arribeu al cim de la muntanya, tot se us farà clar: el paisatge, vosaltres mateixos, i el motiu pel qual volíeu pujar fins aquí.

D’aquesta manera, tan poc vinculada a cap ordinador ni a cap xarxa social, en Balaguer ens va portar, dia a dia, per on va voler. Sense deixar que fóssim passius: tots havíem de pensar ràpidament per copsar tota la riquesa del seu discurs sobre poesia. Però no només va arribar a fer-nos comprendre (finalment!) la poesia de Foix, sinó que també, gràcies a les múltiples referències que ens donava de la cultura europea dels anys 20, ens va ensenyar a llegir gairebé qualsevol poema del segle XX i, fins i tot, del segle XIX en endarrere. Balaguer s’implicava, tot ell, en la missió de fer-nos entendre una poesia que les històries de la literatura no ens aclarien gairebé mai. La història de la literatura, força vegades, ens donava dades socials, potser externes, als textos. El meu professor, en canvi, mitjançant el seu exemple lector, elaborat en un discurs, és a dir, un camí, d’una hora i un quart, despertava totes les capacitats adormides que nosaltres, com a usuaris de la llengua catalana, ja teníem a dins. Ens va fer despertar: ens va obligar a construir-nos, dins el nostre cervell, una petita màquina d’interpretació de textos. Quan vam acabar el curs, em vaig veure amb forces per enfrontar-me a qualsevol text poètic, vingués d’on vingués. Balaguer ens va ensenyar a aprendre, ras i curt. Ens va ensenyar a fer discurs. A llegir 2.0

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Doncs jo vaig tenir també aquest senyor de professor i en tinc un record força diferent del seu…
    En qualsevol cas, em sembla molt bé que hi hagi la moda de defensar les classes magistrals ara de cop perquè -oh!- estan sent bandejades per la pedagogia moderna. Vostès provin de fer això a un institut de secundària, que és on les persones es juguen les garrofes del futur.
    Les classes magistrals només són bones i eficaces per a qui hi està predisposat, i això vol dir molt poca gent.

    • Jo ho provo, ho faig, ho practico en un institu públic de secundàriai batxillerat fa uns quants anys. I no em queixo pas de com me n’he sortit… fins que algú molt pedagog en teoria i gens en la pràctica ha decidit que no cal fer-ho, que n’hi ha prou vigilant que no cridin gaire els tres o quatre que criden a l’aula, tot pensant que si la resta (avui fins a trenta-dos en cada grup; en un trenta-tres) no aprenen res és perquè són classistes i poc empoderats i que potser no convé, que els fills d’un barri treballador aprenguin a altra cosa que a agunatar crits.
      Ah! i si algú es dedica a ensenyar (entenent aquest mot com una forma d’educar amb continguts que formin persones i no peces de la màquina social que han preparat la Caixa, els Bofills, els Jesuïtes i uns quants xerrameques importats de les escoles de màrqueting), si algú gosa dir-se mestre i creu que només es pot ensenyar “a qui hi està predisposat” no mereix ni el nom de mestre, ni e sou que es guanya sota aquesta mentida. Digueu-ne guardià, pastor, vigilant, monitor o qualsevol altra nom, ben digne en el seu camp, però no en el meu: el de formar persones capaces d’afrontar la vida amb criteri i que sentin la necessitat de transformar una resalitat obscena que els és enemiga i contrària, perquè el món necessita avançar, i si no avança retrocedeix en contra seu.
      Vagin teoritzant, que mentrestnt, a l’altra banda de la ciutat, a les zones altes… van fent i riuen!

  2. Molt d’acord amb l’article. Crec que les classes magistrals no s’han de perdre (fins i tot a secundària) en contra de la corrent pedagògica de moda, que serveix per donar un ensenyament menys crític envers la societat, que és el que interessa. Potser els nous mètodes també són útils, però jo no sóc partidari dels dogmatismes, ni dels blancs i els negres, sinó més aviat dels grisos. Sumar maneres, no desfer les que ja funcionen.