La Mery

En anys de lectura intensa de Simone de Beauvoir i quan en faltaven molts per descobrir els textos de Nawal el-Saadawi, una companya de feina, més gran que jo, un dia va deixar anar tranquil·lament: “L’inventor de la Mery ha fet més per l’alliberament i la salut de les dones que moltes teories”.

Era una anticipació pràctica però que llavors sonava a provocació. Què tenien a veure els avantatges de fregar a peu dret amb els drets de les dones? La frase, però, em va quedar gravada com també la mania d’observar les reaccions de la gent interceptada davant d’un terra moll, acabat de fregar. És una situació que comporta una resposta ràpida i que fa aflorar actituds i posicionaments de manera espontània.

El cèlebre gravat d’Esther Boix (Llers d’Empordà 1927- Anglès 2014) il·lustra la manera de fregar d’abans de la Mery. Després d’escombrar, de genollons damunt d’un coixinet d’espuma o similar, les mans entrant i sortint de la galleda es feien un parell de passades de baieta de cotó damunt del terra, la segona amb la baieta ben escorreguda a força de canells. Una mica de contorsionisme permetia arribar a netejar tots els racons. Segons el lloc, es rematava l’operació buidant la galleda amb un enèrgic ruixat en semi-cercle damunt del pati o al carrer. Estalvio la neteja d’escales per no cansar.

La invenció del pal de fregar va ser genial, el nom amb què es popularitzà aquí era una subtil síntesi de “Sra. Maria” i modernitat. Corrien aires nous que arribaven amb retard. Moltes dones començaven a tastar un cert alliberament obtenint el carnet de conduir o amb la venda de carmanyoles en reunions domèstiques. Un èxit del màrqueting directe més innovador creat per Brownie Wise i que el film Tupperware! explica admirablement. D’altres dones reivindicaven el dret a decidir sobre el propi cos i la majoria va continuar fregant però sense mals d’esquena.

He recordat aquestes qüestions poc lluïdes en paral·lel al documentadíssim debat Catalans i/o catalanes promogut per Núvol. Em sap greu aquest biaix no gens refinat i un pèl escatològic, però és que és impressionant la quantitat de metres quadrats rescatats de la brutícia per les mans de tantes dones.

En plena era post-Mery, i amb la sensació que hi ha molta gent que creu que hem trepitjat moqueta des de sempre i que l’escombra no ha existit mai, va tenir lloc (novembre 2010)la consagració del barceloní temple de la Sagrada Família. Al costat de les imponents vistes interiors i exteriors i de la cerimònia, es van difondre urbi et orbe les imatges d’un petit grup de monges netejant l’oli escampat per raons litúrgiques: l’apoteosi del sistema pre-Mery. Als qui alguna vegada accidentalment se’ls ha tombat una ampolla d’oli i han hagut de netejar el terra, saben com arriba a ser de complicat eliminar la taca oliosa i expansiva.

A mi no em fa res que les polítiques de dones siguin una funció més del Departament de Benestar Social i Família, junt amb les dels infants, adolescents, joves, immigrants, gais, lesbianes, transsexuals, acolliment i adopcions, gent gran, persones amb discapacitats i dependències, les polítiques per a la inclusió social, l’acció comunitària, el suport a les entitats socials, al voluntariat… no tinc cap inconvenient si hi volen afegir la població reclusa o malalta. Em sorprèn, però, que de tota aquesta ciutadania hi són sempre exclosos (impossible el desdoblament aquí!) els homes blancs entre 35 i 65 anys.

Acato les indicacions de la filologia sobre l’ús del plural masculí, però quan dic “benvinguts” també incloc les dones que han estudiat gràcies a altres dones que han fregat. El que no suporto és la gent que trepitja indiferent un terra acabat de netejar, siguin homes o dones.