La meretriu

18.10.2014

Dilluns 20 d’octubre arrenca el Festival Munt de Mots a Luz de Gas, amb la presència de la cantant Clara Sanabras. La cinquena edició del festival de narració oral se celebra  entre el 20 i el 25 d’octubre i preveu omplir la ciutat de contes i de moltes propostes relacionades amb la narració. Avui a Núvol us oferim un tast de narracions.

 

Il·lustració de Isabela Méndez

 

Posa’t el teu millor vestit, que avui a la nit vindràs a sopar a casa i si hi estàs d’acord, fes la maleta per no tornar -va dir el client que s’havia enamorat de la meretriu.

Els dos s’havien vist sorpresos per una calor dolça a les pupil·les, després de trobar-se diverses vegades en aquella habitació decorada amb teles de peluix, en la qual les aromes s’anaven quedant com capes sobre les parets, olor d’humanitat agitada, a tristesa distreta! Allà havien començat un vincle ferotge i instintiu, i havien ensopegat sense voler amb la tendresa.

Aquella nit a l’hora convinguda, la Meretriu va sortir de la seva habitació amb una maleta a la mà, maquillada, amb el cabell recollit, un pantaló i el pit nu.

-Per què no t’has vestit -va preguntar l’home.

Ella va respondre:

-M’he posat la meva millor gala, no vull ocultar els pits amb els quals nodriré els nostres fills, avui no taparé amb teles la meva pell, i els seus plecs són la brusa més fina que he tingut.

Si surto d’aquí ha de ser amb el tors nu, ja que és allà on batega el meu cor i ell ara no admet vernissos.

Saps que vinc de fabricar gemecs diaris, de produir plaers sense treva, de fingir somriures per tenir un plat de menjar, de vestir robes brillants amb colors que criden com mascotes oblidades.

Vull que aquesta nit em vesteixi el desig, m’aculli la confiança, em faci de fulard el teu braç.

Que la nostra unió sigui una nova finestra per a veure el paisatge amb els cossos cenyits, buscant que l’horitzó ens uneixi en el seu viatge.

La Meretriu i el client van marxar en silenci, captius de la seva eufòria, aquella que provoquen els pactes sentits, autèntics, aquella que trepa des del plexe solar fins a la tràquea i que fa possible el destí escollit.

La dona agafà l’insomni pel coll i li prengué el darrer alè.
Acabat l’acte criminal, aclucà els ulls per sempre, morta de son.