La mariconada de Mecano

19.10.2018

No començarem dient que les xarxes bullen. No direm que Twitter treu fum. No ho farem. Però fa uns dies que al prime time de Televisió Espanyola s’hi ha colat un debat de tipus filològic. El programa: Operación Triunfo. La paraula: “mariconez“. En un assaig de la gala que va tenir lloc aquest dimecres, la parella formada per María i Miki havien d’interpretar el tema “Quédate en Madrid”, una peça de Mecano escrita el 1988. La María va manifestar el seu disgust amb la paraula “mariconez”, per trobar-la ofensiva amb el col·lectiu LGBTI. En un primer moment, va semblar que la canviarien per “estupidez” però finalment José María Cano, el compositor de la cançó, i Ana Torroja, la cantant de Mecano, no van autoritzar que es canviés la paraula. El hashtag #mariconez ha omplert les xarxes de missatges a favor i en contra. El dramaturg Guillem Clua va tenir l’encert de crear el hashtag #MariconezGate. Hem parlat amb escriptors, lingüistes i lletraferits il·lustres perquè ens donin el seu parer sobre la polèmica. O no és una polèmica?

La cançó ‘Quédate en Madrid’ de Mecano ha creat polèmica a Operación Triunfo, 30 anys després.

Guillem Clua, dramaturg:

La paraula “mariconez” i qualsevol que s’hi assembli és homòfoba. No hi ha discussió possible. El seu poder ofensiu només desapareix en la reapropiació de l’insult per part de la comunitat LGTBI. Per això jo em puc definir com a “maricón” a la meva bio de Twitter. Per això ens ho diem entre gais, perquè aquesta paraula (i tantes d’altres) ens han fet mal durant dècades i aquesta ha estat la nostra manera de vacunar-nos contra la humiliació que tots acceptàvem amb el cap cot fa trenta anys. Sí, “mariconez” (o més aviat “mariconada”, que és l’accepció correcta segons el diccionari de la RAE, que Mecano se solia passar pel forro) estava totalment integrada en el nostre vocabulari, en el meu com a adolescent homosexual i també en el de Mecano, un dels grups més gayfriendly del país, perquè tota la nostra societat era homòfoba fins al moll de l’os. Però afortunadament aquesta societat ha canviat en trenta anys i avui una millennial és capaç de qüestionar l’ús d’un mot ofensiu. Amb la seva actitud, ha posat un mirall davant d’aquells que s’han quedat ancorats en aquell passat més fosc i intolerant que va aconseguir grans fites de llibertat, sí, ningú ho nega, però que no deixaven de ser esclaus del seu temps. Potser la visceral reacció d’Ana Torroja, José María Cano i els seus amics de La Movida té més a veure amb la rebequeria d’aquell que no vol acceptar que ja no és a la primera línia de la modernitat que no pas amb els drets d’autor, l’homofòbia o la correcció política. Potser gràcies a la Maria d’OT s’han mirat al mirall i han vist els carques contra qui ells es van rebel·lar.

 

Júlia Barceló, actriu:

Penso que el context i el punt de vista és essencial per defensar un ús o un altre de les paraules. En el concurs interpreten la cançó un noi (22) i una noia (27). Assagen el tema i al cantar la lletra apareix “siempre los cariñitos me han parecido una mariconez” com a sinònim de cosa cursi, estúpida, en definitiva: poc d’”homes”. A aquests nois se’ls hi fa ben estrany i els incomoda haver d’utilitzar aquesta accepció que diu que els machitos no fan carícies però els maricons sí. Si la cançó fos interpretada des d’una persona que s’aferra a la masculinitat hegemònica, heterosexual i coitcèntrica fins i tot podria tenir el seu interès, sobretot pel simple fet de poder qüestionar-ho, però resulta que està representada com una cançó típica d’amor entre dos joves nascuts a partir dels 90. La posada en escena en aquest cas fa de dificilíssima digestió l’ús de mariconez i la prohibició de canviar-la denota el poc respecte cap al criteri dels artistes joves.

 

Enric Gomà, escriptor:

Daniele da Volterra, un pintor del segle XVI, després de la mort de Miquel Àngel va rebre l’encàrrec del papa Pau III de cobrir les parts pudendes presents al fresc d’El Judici Final, a la Capella Sixtina. Damunt hi va pintar unes teles discretament col·locades als entrecuixos, entre ells el del mateix Redemptor. Per aquesta raó a Da Volterra se’l coneix amb el sobrenom d’Il Braghettone. El papa Pau III va prendre aquesta decisió empès per un sentit encomiable del decòrum, la moral i els bons costums, donat que no seria gaire adequat que els catòlics sentissin desitjos inapropiats contemplant el Judici Final, fet que tard o d’hora els hauria conduït, com a mínim, a conèixer durant un temps els turments del purgatori. Observat des de la perspectiva actual, som molts els que coincidirem en el fet que el papa Pau III no hauria d’haver intervingut sobre l’obra mestra de Miquel Àngel, tot i que també convindrem que és molt ardu oposar-se a la voluntat d’un Summe Pontífex (i només cal pensar en Joan Pau II). En conseqüència, cal tractar amb el mateix respecte totes les creacions artístiques, siguin obres mestres o no, i cal mantenir la forma exacta amb la qual van ser creades, independentment que hi combreguem o no. Jo mateix de vegades cantussejo distretament “A l’Àfrica, minyons, a matar moros, a matar moros, a l’Àfrica, minyons, a matar moros amb canons” i no soc especialment partidari de bombardejar els territoris del nord d’Àfrica.

 

Carme Junyent, lingüista:

Tots sabem que la llengua canvia contínuament i que s’adapta a noves situacions. I tots sabem que la llengua ens permet ser mal educats i/o agressius, però també matisar i/o acolorir allò que diem. Darrerament, sembla que ha guanyat força la superstició que canviant la llengua canviem el món. Però també sembla que aquest corrent el que fa és exorcitzar els propis atavismes. Si ja fa uns quants anys veiem autoritats que ens volen fer creure que són feministes pel fet de castigar-nos amb “els nens i les nenes”, darrerament ens trobem amb personalitats que ens han de mostrar que no són ni racistes, ni homòfobes, ni intolerants de cap manera. Per fer-ho, posen el focus en tota mena d’usos lingüístics que els sembla que són un atac a diversos col·lectius. El resultat és, però, que en fixar-se en aquests termes el que fan és fer créixer l’estigma, de manera que tots aquells que són diferents queden encara més assenyalats.

 

 

Pol Galofré, activista trans:

És curiós que de totes les vegades que a Operación Triunfo han canviat lletres de cançons, sigui justament amb “mariconez” amb la que saltin totes aquestes alarmes. És curiós que gent que semblava que sempre havien estat pels drets de les persones LGBT siguin tan incapaces de reconèixer que “mariconez” és homòfob. Que no vegin que utilitzar mariconez com a sinònim de “tontería, bobada, estupidez y hasta cursilería” és homòfob avui i ho era als ’80, per molt estès que estigués el seu ús. El llenguatge col·loquial està carregat d’ideologia, i que no li vulguem donar un significat determinat no vol dir que no el tingui. Igual que dir “cobrar en negro” és racista, per molt que molta gent que llegeix això ara es remogui incòmode a la cadira amb aquesta afirmació.

 

Màrius Serra, escriptor: 

Més enllà de la boutade fàcil (que tot plegat em sembla una collonada, deu ser perquè cinquantejo, i què?), no esquivo pas la resposta. Hi arribo a partir de dues premisses i una hipòtesi analògica. Les dues premisses són que els intèrprets interpreten i que sacralitzar és nefast. Interpretar implica fer un paper, és a dir, sortir fora del jo. Si una cançó no t’agrada, doncs no la cantes i llestos, mira que és senzill! Sacralitzar les paraules és nefast, perquè condueix de pet al fanatisme i al dogmatisme. En tots dos sentits: pretendre que pronunciar la paraula “mariconez” en una lletra de cançó equival a donar suport a l’homofòbia pot ser igual d’absurd que enquistar-se en la inviolabilitat de la literalitat lletrística de l’artista transformat en ésser de casta intocable. La hipòtesi analògica que em plantejo per saber què faria jo és la versió en català que Shakira va fer del “Boig per tu”. Vaig sostenir llavors, i m’hi refermo, que havia perdut una oportunitat única per millorar la lletra. Allà on el xitxarel·lo d’en Carles Sabater havia cantat “però dins la meva copa veig reflexada la teva llum” la colombiana hi hauria pogut cantar “reflectida”. Una altra collonada, en aquest cas sobre un tema que segurament el públic d’OT no aplaudiria: la correcció lingüística. A última hora, si tothom continua cantant una paraula inventada com “reflexada” en el “Boig per tu”, per què no han de continuar cantant una altra paraula inventada com “mariconez” al “Quédate en Madrid”? Els defensors més ardits del llenguatge políticament correcte corren el perill de ser els arquebisbes del futur.

 

Marina Porras, crítica literària i llibretera: 

La veritat és que he hagut de googlejar la polèmica perquè des que em vaig passar l’any 2001 cantant “Mi música es tu voz” no havia tornat a veure el programa, em pensava que estava amortitzat. La discussió, com sempre que es tracta de censurar, em sembla infantil i absurdíssima. Crec que no s’han de canviar les lletres de les cançons quan no t’agraden o les consideres ofensives igual que no s’ha de censurar cap altre text. Si cedim en això, acabarem censurant qualsevol cosa que no ens agradi. Em sembla magnífic que el compositor de la peça s’hagi negat a acceptar que canviïn la lletra de la seva cançó de la mateixa manera que em sembla magnífic que els cantants diguin que el terme “mariconez” els sembla ofensiu i que el públic protesti si li dóna la gana. Crec que tot el debat és una mariconada que fa pujar l’audiència, però tothom té les seves tàctiques i les hem de respectar.

 

Sebastià Portell, escriptor: 

Per a qualsevol persona que treballi o estudiï una llengua, o fins i tot per bona part dels seus parlants, és una evidència que la relació entre les paraules i els seus significats, les seves connotacions i les seves intencions, són un fet canviant com pocs. El que ahir era políticament correcte i acceptat, o fins i tot assumit, poden ser avui paraules que dubtaríem en posar-nos a la boca, i viceversa: paraules que un dia espantaven poden anar obrint-se camí entre la gent. És el cas, per exemple, de l’expressió anglesa “queer” (que podríem traduir com “bord”, “marica”, “raret”), que el col·lectiu LGBTI ha resignificat i ha incorporat al seu llenguatge diari com a arma dialèctica i política d’orgull contra la norma. Per tant, no és gens complicat entendre que el dia que Nacho Cano va escriure la lletra de “Quédate en Madrid” no hi havia cap intenció homòfoba al darrere, així com ho hauria de ser veure que també és normal que avui algunes persones del col·lectiu no se sentin còmodes amb una expressió així, precisament en un context pejoratiu. El que costa més de concebre, però, és que una figura punta de llança en l’alliberament sexual a la potser massa mitificada Movida Madrileña (molt despolititzada, pel meu gust, en comparació amb les “Transbarcelonas” que tan bé ha estudiat Rafael M. Mérida) com és Ana Torroja no pugui escoltar l’opinió de part d’una comunitat i respectar-la. És la paraula “mariconez” una paraula homòfoba en si mateixa? No necessàriament. Val la pena estar al cas de com les persones que s’hi poden sentir properes la viuen? Sense cap mena de dubte. Entendre que podem ofendre, encara que hagi estat sense cap mala intenció, sovint és la primera passa per a seguir fent camí junts. Un camí ple de pedres, com tot, però també més amable, més empàtic, més conjunt.

 

Pau Vidal, traductor i escriptor: 

Fa uns quants anys vaig deixar de fer una secció sobre llengua en un programa de ràdio perquè cada dos per tres em trobava havent de respondre a suposades necessitats lingüístiques de la gent que en realitat sortien de cal veí. La ministra havia dit ‘miembros y miembras” i au, nosaltres a discutir sobre el llenguatge de gènere; no sé quin altre individu havia parlat de ‘cerrojazo‘ o una cosa per l’estil, i apa, ja ens tens a nosaltres discutint si el català pot fer això o allò… Més que una secció de llengua semblava de lengua. Se’m florien immediatament la juguera i les ganes de fer el ximple.

Per això impugno rotundament aquest reportatge de Núvol. Fa anys que m’escarrasso explicar-li al pobre poble català els mecanismes de la submissió, i ves per on, aquest n’és un de ben subtil. No dic que si la polèmica s’hagués produït a l’OT d’Itàlia o de França no em fes gràcia de participar-hi, i establir les possibles correspondències entre el neologisme en italià o en francès i la versió en català, que entenc que és (part d)el que pretén aquest reportatge. Però és que ja n’estic tip i cuit de mirar sempre cap al mateix costat. Jo vull mirar cap a una altra banda, ni que sigui per fer-me passar aquest coi de torticoli filològic que ens encarcara.

 

Aquí podeu veure el vídeo amb l’actuació de Miki i María a la gala de dimecres, on diuen la paraula “mariconez”. El públic, als aplaudiments, es posa a cridar “Estupidez! Estupidez! Estupidez!”.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. En relació a la intervenció d’en Enric Gomà. Per què s’haurien de traduir les obres literàries? No les hauriem de mantenir tal i com són? És una ximpleria dir que les obres, siguin del tipus que siguin, s’han de mantenir amb la forma exacta la qual varen ser creades.

    • La traducció a banda. Si en la traducció una paraula o expressió expressa molt millor el sentit original que una altra, no s’ha d’optar per la versió suavitzada o, directament, suprimir-la, com a les edicions antigues de Marcial de la Bernat Metge, que estaven plenes de ‘xxx’.

      No cal dir que el seu comentari em sembla una ximpleria com una casa rural.

  2. Estic d’acord amb el senyors Gomà i Màrius Serra. I totalment d’acord amb el senyor Pau Vidal. Tots tres són uns cracs que fan un pòdium. Les medalles, totes d’or.

  3. El meu vot a la fal·làcia de la setmana és per a la comparació de la Capella Sixtina amb les cançons de Mecano. Molt encertadament algú podria al·legar que just avui Inés Arrimadas ha dit que el president Lluís Companys no va ser afusellat per l’Estat espanyol sinó pel règim franquista. Però, què voleu que us digui, mentre que l’Arrimadas ja comença a fer-se previsible i carregosa, l’equiparació dels xiquets de la movida a Miquel Àngel m’ha fet riure, que falta em feia.

  4. Enric, torna a llegir el comentari. El mateix fet de traduir un obra ja és una modificació, tries les paraules que tries. Per això mateix, s’està fent una alteració de l’obra original i no passa absolutament res 😉

    • Doncs res. “Aunque la Virgen sea blanca, heterosexual y eurocéntrica / píntame angelitos subsaharianos / que tambíén se van a un mundo irreal ideado por vendedores de opio / todos los subsaharianos e incluso afroamericanos buenos”.

  5. NÚVOL, està sortint el sol.
    El senyor Pau Vidal marca un camí que jo vui seguir i anar més enllà.
    Aquests escrits que feu, no fan creixer humanament……és cert d’altre banda, que no deu ser la vostre intenció.

  6. Em fa l’efecte que un adjectiu qualificatiu, que en un moment donat és sens dubte homòfob, s’ha d’analitzar des del seu vessant de significant, amb primacia sobre el significat (S/s). Per això, el col·lectiu LGTBI se l’ha pogut fer seu!

    A banda, una traducció potser també es pot considerar una mica com una (re)creació

  7. Apaaaa! Que cobrar negre és racista! Vinga, això és una paranoia. Hi ha diner blanc perquè el blanc representa llum o, al menys, estar il·luminat i per tant és visible i pot ser-ho. I allò negre ho és perquè està ocult de la llum (se suposa, pública) i per tant, fosc. Fos, sinònim de negre. I ja està. Ni racisme ni ximpleries, per l’ amor de deu (en minúscula).

    Respecte a en Cano, segur que li ha emprenyat que volguéssin tocar la seva obra com si això fos un sacrilegi o vés a saber. Sense aturar-se ni un instant a pensar que son altres temps, altra mirada i avui és obscè i estúpid dir mariconez (encara que en el seu dia no ho escriguís amb aquesta intenció). Ni un bri de sensibilitat, en Nacho Cano, cap els demés. Ni un bri d’ humor i de treure importància a allò intocable.