La mà del foc

11.05.2014

Una historia ben certa. El dia 1 de maig me’n vaig anar amb una bona amiga al Museu de la Vida Rural, a l’Espluga de Francolí. Ja feia dies que havíem quedat que l’hi ensenyaria. I allà, sense saber-ho, m’hi esperava una història fabulosa, que és la que us vull explicar avui.

La reproducció d’una cuina de pagès, al Museu de la Vida Rural

Un cop al museu, i iniciades les meves primeres explicacions sobre la història de la institució, vaig advertir que una parella d’una certa edat tot just començaven la visita, de manera que els vaig convidar a afegir-se al nostre grup de dos.

Hi ha poques coses que m’agradin tant com explicar el Museu de la Vida Rural, que estimo molt —un museu que és un viu testimoni de l’ambició cultural i de l’amor pel país del seu fundador, el senyor Lluís Carulla Canals (1904-1990), valors transmesos als seus fills, que són fidels continuadors de l’obra del pare—. La parella convidada eren de Terrassa, i tenien una mica més de setanta anys (ell, setanta-cinc; ella no ho va dir, però semblava set o nou anys més jove).

Si n’he arribat a fer, de visites guiades, al MVR! Però la de dijous passat va ser una de les més boniques que recordo. Potser per l’aspecte íntim que tenia. Potser perquè els dos vallesans units en matrimoni eren molt agradables, s’interessaven per tot de coses, ficaven cullerada a gairebé tot —en especial l’home, que se’l veia força entusiasmat—. Aficionats als diorames i als pessebres, ja us podeu imaginar com van arribar a xalar amb la sala Traité i amb el corredor ple de naixements, abans de la sala de l’agricultura!

Però el millor havia d’arribar més endavant, passats els carros, superats els audiovisuals sobre el blat, la vinya i les oliveres.

A la quarta planta de l’edifici històric, la titulada “Els destins de la collita”, es passa revista de tot el que se solia fer als masos per sobreviure: matança del porc i elaboració d’embotits, conserves i confitures, salmorres, cura de l’hort, manteniment d’un corral, rebost proveït…

En arribar a la vitrina on mostrem una cuina de pagès —una cuina, val a dir-ho, de mida natural; amb la seva pastera, el rebost, la taula amb els calaixos fondos per al pa, el foc i l’escó perquè hi segués el més vell de la família, els clemàstecs i l’aram, la pica de pedra…—, l’home de Terrassa va assenyalar la llar, molt gran (solia ser, de fet, l’única font de calor de les cases antigues). I va ser llavors que ens va explicar la fabulosa història de la seva mà esquerra.

L’home —a qui, ruc de mi, no se’m va acudir de preguntar el nom; nascut l’any 1939, tot i que no ho semblava, perquè era un argent viu— va relatar que, a divuit mesos, i en una cuina molt semblant a aquella, ell anava transitant per allà embotit dins uns caminadors de vímet (això és, l’estri en què s’empresonava la mainada petita per tenir-los tothora controlats i, alhora, lliures de corda; les carrutxes, que en diem al museu). Ens va ennovar que de sempre s’havia sentit atret pel foc. Aquell dia de l’any 1940 s’hi va sentir fatalment, perquè, inadvertit dels grans, va apropar-se una mica massa a la llar amb la seva presó mòbil i, a tocar del foc, va ensopegar i va caure damunt el llit de les brases. El nen de divuit mesos va parar el cop amb la mà esquerra, que va agafar, com per instint, un grapat de brases.

Aquest fet ha condicionat la vida d’aquell senyor. Però no pas exactament d’una forma dramàtica, ni, encara menys, tràgica. La manera com en parla dóna compte d’una experiència singular, única, però no pas traumàtica (cosa que, al meu entendre, l’honora). Deu operacions, ha hagut de patir. Deu! Ens va mostrar la seva mà esquerra: era una mica més petita que l’altra, i tenia una ombra de la cremada, una ombra d’un color més rosat. Ens va explicar que durant molt de temps va tenir la mà perfectament tancada, i que se la rentava ficant-se una mena de palles entre les juntures dels dits. El relat feia molta impressió, però ell ho anava descrivint tot com qui explica què ha comprat al matí a la botiga de queviures de sota casa. És més, ens ho participava amb una certa alegria, com si allò fos una facècia digna de ser compartida.

La mà dreta, que a partir d’aquell dia infaust s’havia hagut d’espavilar de cop i molt més, era més grossa, i els dits semblaven més llargs. Però l’altra s’havia posat les piles, i, si el mateix afectat no ens hagués cridat l’atenció sobre la diferència entre totes dues, nosaltres probablement no hauríem notat res.

Em va semblar una història interessant, pròpia d’un d’aquells contes inquietants de Guy de Maupassant. Quantes d’històries no hi ha escampades pel món, oi!

I, com que a mi m’agrada relacionar sempre la vida amb la poesia, i com que, a més, enguany visc una immersió plena en el meu poeta català predilecte, Joan Vinyoli, de seguida, en conèixer la vida d’aquella mà que es va apartar resoludament de la normalitat a l’edat de divuit mesos (l’edat, en efecte, del posseïdor de la mà), em va venir al cap el meu poema fundacional del barceloní, “Joc”, el de la bola de billar que està tipa de rodar i que reclama al jugador que la deixi morir fosa dins una mà de foc. De cop, l’expressió la mà del foc va adquirir una nova vigència, amb unes possibilitats, per descomptat, que no eren pas les que devia imaginar l’autor d’El Callat, en concebre-la. Vet aquí el misteri i la bellesa de la poesia.

Vinyoli va publicar Domini màgic, el llibre que acull “Joc”, el 1984, l’any de la seva mort. L’expressió la mà del foc, però —que aprofito per dir que, traduïda al castellà, titularà l’antologia de l’autor preparada pel poeta Carlos Vitale, que traurà ben aviat Ediciones Candaya—, una expressió que associem necessàriament a aquest gran poeta, ha tingut vida més enllà del recer d’aquell poema: Vinyoli la féu servir per titular una de les parts de la seva poesia completa.

L’amiga i jo ens vam acomiadar de la parella terrassenca, i ara, unes quantes setmanes més tard, no sé com agrair-los la bella estona que ens van fer passar.

Dos dies després de la visita al museu, encara no em treia del cap la mà cremada del senyor egarenc. I vaig començar a especular sobre aquesta extremitat que, durant tant de temps, havia romàs closa, com defensant-se del món per l’agressió que havia rebut d’aquest. L’any 1940 Espanya sortia d’una guerra infame, i, en una llar tirant a humil de Terrassa —una ciutat que no tenia gaire a veure amb la que coneixem ara—, un nen de dos anys havia de viure una llarga temporada amb el puny esquerre obstinadament tancat. Se’m va acudir que, abans que Vinyoli encunyés aquesta expressió tan bonica i, a la vegada, tan estremidora, de la mà del foc, potser el visitant del museu ja l’havia fet servir per distingir-la de l’altra, de la mà bona. No sé si ens va dir a quina edat es va descloure, la seva mà esquerra. Però és possible que, a una pregunta de la seva mare o de la seva dona, o a una pregunta de la seva consciència mateix, hagués respost alguna vegada: “a la mà del foc”. És una manera més poètica i menys resignada que no pas contestar “a la mà malalta” o “a la mà impedida” (o, fins i tot, “a la mà tancada”). No em sembla rebuscada, aquesta hipòtesi.

De vegades, justament, la poesia ens produeix un calfred perquè connecta amb un aspecte molt íntim i molt sentit de la realitat. Encara que, com és el cas, sigui la realitat personal i intransferible d’un ciutadà de Terrassa de 75 anys que, essent un nen de divuit mesos, va viure una situació totalment excepcional. Una situació que, lluny de marcar-lo negativament de per vida, segurament l’ha obligat a espavilar-se encara més.

Article publicat al setmanari Tres de vuit

Etiquetes: