La llum de Joaquim Amat-Piniella

1.10.2013

Creure que la cultura és un antídot contra la barbàrie és a hores d’ara un tòpic desmentit per la dura realitat. Malgrat que ens dolgui d’acceptar-ho, els darrers cent anys d’història ens han demostrat que, en el combat entre civilització i barbàrie, la cultura ha estat una eina que es pot trobar al servei tant de la primera com de la segona. Aquesta perspectiva inquietant, que destrueix un dels mites heretats de la Il·lustració, pot abocar-nos a un escenari pessimista –fruit d’una pèrdua d’esperança en les capacitats de l’ésser humà-, o bé a un escenari relativista, en què l’absència de certeses absolutes condueix a la manca de referents que guiïn la conducta de l’espècie humana.

Amat-Piniella, autor de K.L. Reich

Tanmateix, diuen també que darrere de qualsevol tòpic –encara que sigui això: un tòpic- s’amaga, en major o menor grau, un pòsit de realitat que fa que no es pugui invalidar del tot. Crec que aquí resideix precisament una de les principals lliçons de Joaquim Amat-Piniella. Malgrat que K.L. Reich certifiqui en clau autobiogràfica la destrucció de la cultura entesa com a antídot contra la barbàrie i certifiqui la destrucció de la dignitat del propi jo, descobreix al mateix temps una escletxa a través d’aquesta doble destrucció. Una escletxa que fa que la devastació no sigui absoluta ni irreversible. Una escletxa a partir de la qual opera la redempció de l’espècie humana. Una redempció obtinguda a partir d’un combat de l’ésser humà contra si mateix: de l’Home contra el Camp, entès aquest últim com una metàfora del propi jo despersonalitzat, que serveix de títol a la versió teatralitzada que es presenta avui a El Born. Una redempció que no teixeix cap relat moralitzador, que renuncia a maniqueismes absolutistes, construïda a partir de materials d’obra com són la humilitat, la sinceritat, la negació del silenci i l’acceptació del propi jo, farcit de defectes, contradiccions i misèries que cal que siguin confessables. En altres termes: Amat-Piniella ens demostra que la foscor no serà mai absoluta mentre la llum pugui esmunyir-se per petites escletxes, encara que aquesta llum es projecti sobre una realitat dolorosa i punyent. A partir d’aquí, és possible un discurs ètic.

Josep Alert es coordinador del Centenari d’Amat-Piniella