La llegenda de Sant Jordi

29.04.2013

Ahir vaig anar amb el meu fill a veure La llegenda del cavaller Sant Jordi, al Teatre Guasch. Nens i nenes arribaven sota la pluja, excitats per veure el drac, brandant el paraigües com si fos una llança. Malauradament no van poder assistir a l’execució de la bèstia a mans de Sant Jordi perquè, com sol passar últimament en aquesta mena de funcions, la companyia Guasch ja no es conforma a explicar la llegenda clàssica del drac i la princesa sinó que ens obre els ulls davant les injustícies socials i medioambientals. El drac és una pobra bèstia maltractada que unes constructores volen foragitar de la muntanya per fer-hi un túnel, i la princesa és una indignada ecosiocialista que va repartint fulletons pel carrer. Al final de la funció, el culpable de tot plegat és un funcionari especulador i trepa de la cort i el drac, en canvi, es fa amic de la princesa i són tots molt col·leguis. Agraïm l’esforç de defensar valors com la tolerància o la integritat, però el teatre no serveix per educar sinó per posar-nos davant d’un conflicte i ajudar-nos a superar l’angoixa que ens suscita.

Albert Sánchez Piñol | Foto de Ferran Forné

 

Resultat? Un nen de quatre o cinc anys surt del teatre preguntant-se per què no han matat el drac, tal com li havien explicat a casa i a l’escola. Un adult en surt entre perplex i escandalitzat, de veure que el cavaller al final es casa amb la princesa gratis, sense haver fet absolutament res per seduir-la excepte quatre magarrufes. El missatge final és que domesticant el drac s’acaben tots els problemes. Davant d’aquesta mena de propostes no costa entreveure per què els nostres fills tampoc no aconseguiran la independència.

Passa una cosa semblant al món del llibre. El balanç del dia de Sant Jordi ha estat adulterat una vegada més pel fals debat entre autors mediàtics i literaris. La resistència de Pilar Rahola a ser encasellada com a autora mediàtica ha desviat l’atenció del símptoma més inquietant d’aquesta diada. I és que entre els deu llibres més venuts aquest Sant Jordi, en realitat hi ha només set títols diferents, perquè Sánchez Piñol, Ildefonso Falcones i Albert Espinosa hi surten tant en versió catalana com castellana. Aquests tres autors no han triomfat perquè siguin autors mediàtics, sinó perquè cadascun portava una embranzida particular. Tots tres bestsellers són casos diferents i no equiparables, però tots tenen en comú que van ser escrits originàriament en castellà. No es dóna cap cas invers, d’una novel·la escrita en català que triomfi també massivament en castellà. L’èxit de públic, doncs, no és recíproc. Sembla transitar en una única direcció. També és simptomàtic que un autor castellanoparlant com Ildefonso Falcones, que ha venut més exemplars en la versió original castellana que en la traducció catalana, hagi estat relegat a la setena i vuitena posició. Com si el fet de parlar únicament en castellà en les seves aparicions als mitjans li hagués restat credibilitat com a autor bilingüe davant del lector català.

Albert Espinosa | Foto de David Ruano

Crec que aquest sant Jordi s’ha confirmat ja plenament el que fa temps que sospitàvem: el cordó sanitari amb què es va intentar acotar i protegir la literatura catalana a la Fira de Frankfurt l’any 2007 s’ha desfet. L’hàbit de llegir premsa traduïda al català s’ha estès simultàniament al camp de la narrativa. Ningú ha dubtat mai que Falcones, Espinosa, Cercas o Monteagudo siguin autors catalans. No només perquè viuen a Catalunya, sinó també perquè publiquen en català. Frankfurt 2007 va ser un èxit raonable de portes enfora. Sis anys després veiem que, de portes endins, va ser una victòria pírrica.

La política dels grans grups ha fet forat i ara sembla que un producte no es pugui imposar plenament a les llibreries si no és des del bilingüisme. Un bilingüisme que tingui com a força motiu el castellà, esclar. La confusió que genera aquest fenomen és evident. Al lector ja no sembla importar-li en quina llengua ha estat escrit un llibre. En té prou que li serveixin el producte en català. I aquest gest, que podria ser vist com una actitud patriòtica, és paradoxalment un símptoma que els catalans ens comportem com si ja haguéssim entrat en una etapa postcolonial abans de ser independents.

Ara la indústria editorial catalana depèn d’aquesta transfusió bilingüe si vol resistir com a indústria i li serà cada dia més difícil anar enrere. I veurem també com es posicionen els escriptors. Caldrà estar atents per observar, anys a venir, els efectes de tot plegat en la llengua literària dels autors que escriuen en català.

Mentrestant, preguntem-nos: quin conte ens volen explicar? D’acord, ens hem fet amics del drac. I si la bèstia treu foc pels queixals no ho fa per cremar-nos, Déu me’n guard, sinó per revifar les flames d’un negoci de marges magres. No el matarem, aquest drac, ara que és la mare dels ous. Mentre l’anem domesticant, tant de bo la seva efusiva abraçada no sigui del tot mortífera.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Gran article, Bernat! Directe al moll de l’os amb gran finor. Quant al resultat del debat sobre Frankfurt 2007, no sé si va ser una victòria pírrica; potser ni això. Em recorda més el cavall de Troia, que ja tenim dins de les muralles perbocant la malura que tan bé has diagnosticat.

  2. Francament, em sembla una lectura un xic esbiaixada i excessivament pessimista… A veure si em sé explicar:
    Victus, per començar, és un llibre escrit originàriament en castellà, cert, però no crec q sigui equiparable al cas de Falcone o Ruiz Zafon, ans al contrari: és d’un autor que ja havia triomfat molt abans amb originals en català, i en l’imaginari de molts lectors estic convençut (amb els que he parlat, si més no) que no tenen consciència d’estar comprant una traducció. Per altra banda, la versió castellana va sortir molts mesos abans, però així i tot, ho ha hagut una quantitat ingent de lectors que han esperat que sortís la catalana, fins al punt de convertir-lo en el més venut. Per mi, això, és símptoma que hi ha un gruix de lectors que actua, de facto, quan hi ha dues opcions, com a lectors monolingües catalans, i això crec q és una gran notícia.
    Espinosa… No l’he llegit i parlo amb menys coneixment de causa, però vols dir que el lector hi està buscant literatura de qualitat (en la que importa, realment, l’estil ergo la llengua d’origen)? O més aviat busca un producte molt determinat, amb un impuls mediàtic i extraliterari q no té a veure amb la lite? No ho sé, ni vull fer judicis de valor, però constato que davant d’un producte així, on hi ha la doble opció, el públic prefereix el català (tindria el mateix lloc a la llista si no hi hagués la versió catalana? Tindria la mateixa penetració?).
    Pel q fa a Falcones, cert, la versió en espanyol és la que tira, i la casa que hi ha al darrere, amb tot l’aparell de mkt q va posar en joc en les seves novel.les anteriors… Ara, de nou constato que no fa tants anys d’aquests autors no se’n feia versió en català (“el lector català si vol ja el pot llegir en castellà) i ara no només es fa, sinó q és rendible, i és l’única que arriba a una part del públic.
    És a dir, q jo no ho veig tan negre com pintes, ans al contrari.
    El debat si són o no són autors catalans no existeix: ho són. I si són o no són LITERATURA catalana tampoc: no ho són (com Rilke no és literatura txeca).
    Èxits en camí invers? Cert no n’hi ha (Jo confesso. Potser?).
    Però això potser és degut més que a la llengua a la potència de les cases editorials, no? I a les capacitats i recursos de mkt q té al darrere una obra que té per mercat (en el moment de sortida) l’hispanoparlant i una q té el catalanoparlant.
    No ho sé, no vull pecar d’optimista, perquè no ho ha prou raons, però sí que crec que la consolidació d’un gruix de públic q es comporti com a monolingüe català és una gran notícia per la indústria.
    (Last but not least: els altres 4 títols q falten per completar els 10 més venuts són TOTS en versió original -i única en algun cas- catalana: S. Soler, M. Serra, J. Barberà i Pilar Rahola).

  3. Bernat, la comparació de la teva experiència recent al teatre amb el que passa al món del llibre l’he trobat genial.
    Una bona reflexió sobre les preguntes que potser no ens fem perquè hem perdut l’espontaneïtat del nen que intueix de seguida que l’obra de teatre no té res a veure amb la llegenda que tant el fascina i que, a més, no li dóna tot fet sinó que el fa pensar.

  4. L´article d´en Bernat convida a la reflexió. Ara bé, en el meu cas concret, he esperat a que Victus es publiqui en català. Sabia que s´acabaria fent. Tanmateix, suposo que Sànchez Piñol (o La Campana) juguen una Lliga diferent als altres autors que s´esmenten en l´article, els quals estan involucrats en les estratègies que marquen les respectives editorials. En aquest cas concret el bilingüisme no deixaria de ser un pas més cap a una certa banalització d´aquests productes com pugui ser el fet que poguem trobar alguns d´aquests llibres al Caprabo.

    • Hi ha un fet que trobo que es passa per alt: que la versió catalana de “Victus” en català és deguda a un dels millors prosistes catalans que hi ha actualment: el traductor Xavier Pàmies. Potser és d’un optimisme patològic pensar que això hagi pogut incidir en l’èxit de vendes, però qui sap…