La llàgrima

El camí a seguir comença a l’eixida del túnel i recorre de forma lenta una suau i delicada costera.

El camí a seguir comença a l’eixida del túnel i recorre de forma lenta una suau i delicada costera. Complir amb la ruta marcada no és el meu pretext sinó que vull arribar a la fi, a la meta. No importa si després, en arribar, desaparec, això tant m’hi fa. Preferisc deixar-me portar pel camí salat al mateix temps que se’m fa cada vegada més tou i lleuger, com una suau carícia.

De sobte, escolte una lleugera rialla i pense que la meua existència s’acaba. Tanmateix, no és així, encara em queden uns breus minuts de vida que potser es converteixen en segons, qui sap. La sensació de tristesa barrejada amb una mica de malenconia m’aclapara però, la meua decisió es fa més ferma que abans i seguisc amb el meu camí cap endavant: una gran recta amb una pendent descendent, amb la mateixa suavitat que abans. Augmente la velocitat i la distància es redueix, estic arribant a la seua fi, i a la meua…

No puc deixar de mirar-me. Noranta-huit coma tres per cent d’aigua i cent per cent de sentiments. Eixa sóc jo, la llàgrima, en el meu estat pur. Havia nascut en aquell, ara, distant lacrimal d’on m’he obert pas enmig d’aquella tristesa, condemnada a morir, assecar-me. Ara he arribat a la fi del meu camí i estic resignada. Sols em queda pensar que després de mi vindran somriures i per això vull gaudir de l’última carícia d’eixos llavis salats i dolços a la vegada. Uns llavis efímers, com el seu sabor i la meua existència. Llavors, és enmig d’aquella efimeritat quan m’evapore.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació