La justícia de Bernhardi

“Si ens llevéssim un dia i durant tota la jornada féssim només allò que és just, seríem a la presó abans de l’hora de sopar”. Amb aquesta sentència acaba El professor Bernhardi que podem veure al Teatre Nacional de Catalunya fins al pròxim 20 de març.

El concepte de justícia és molt relatiu i més si els qui l’han de practicar no tenen cap mena de constància que hi hagi un terme anomenat objectivitat. A casa nostra, però, això no ens ve pas de nou. El ja famós Tribunal Constitucional ens té acostumats a les seves deliberacions “objectives” des de ja fa una bona pila d’anys. Hi ha una màxima que diu que la justícia és igual per a tothom. Però fins i tot els més ingenus saben que això no és cert.

El professor Bernhardi és un home honrat, fet a si mateix i que té un sentit de justícia i moralitat implacables. Quan decideix privar l’entrada d’un mossèn al llit de mort d’una pacient s’organitza un escàndol descomunal que qüestiona els valors morals de la societat vienesa de principis del s.XX. L’antisemitisme, el sionisme, el catolicisme i els poders fàctics i estatals trontollen i acaben per empresonar el moralisme del dr. Bernhardi. Tot el cas serà utilitzat per part d’un partit polític per tal d’enfonsar als seus rivals al poder. El joc d’equilibris serà ferotge i despietat i com sempre passa i més a principis del segle passat, l’Església hi tindrà un paper destacat.

L’obra ens provocarà una tristor exasperant, perquè res del que hi veurem ens semblarà estrany. És el pa nostre de cada dia. La justícia i la política no es diferencien massa i la religió encara no ha acceptat la mort de déu de Nietzsche. Ser bona persona, és pecat. Actuar contra el sistema, és pecat. Qüestionar el poder, és pecat. Ser lliure, és pecat. Pecar, és pecat i no fer-ho també. En quin món vivim?

Lluís Homar interpreta el Bernhardi mesurat, culte i endreçat. Enemic de les trifulgues sistèmiques i amic de les seves conviccions. L’actor sap posar la mesura justa al personatge. Sense fer gaires escarafalls i amb una tranquil·litat de ferro, es mostra com un tòtem de presència magnànima en la immensitat de la sala gran. Estem amb tu!, vol cridar el públic a qui absorbeix des del primer segon. Cada dia que passa l’Homar es consolida com a un dels més grans actors que tenim ara mateix a casa nostra. Terra Baixa i L’art de la Comèdia l’avalen com a tal, però si fem una retrospectiva ens adonarem que ell, en tot el què fa, mai falla.

L’acompanyen un bon reguitzell d’il·lustres de l’escena, adequats per al tema doctoral que ens ocupa. Un consell de metges amb en Pep Cruz (sempre sorneguer i immens), en Joel Joan (sempre pedant i elegant), en Joan Negrié (polifacètic com pocs), l’Albert Pérez (sempre queixós i mesurat), en Roger Casamajor (sempre acompanyant i incisiu) i tots ells sota la mirada del ministeri d’Educació i Culte encapçalat pel gran Manel Barceló que, amb la seva delicadesa personal, broda un polític aparentment dèbil però efectivament descarnat i mogut únicament pels propis interessos.

Una obra perfectament retallada (l’original durava cinc hores), adaptada per Lluïsa Cunillé i dirigida amb exquisidesa per en Xavier Albertí. Ara bé, feu migdiada abans d’anar-hi! Les tres hores d’espectacle, tot i estar plenes d’acció verbal no ho estan tant d’acció gestual i a aquelles hores de la nit l’esforç de concentració, per entendre bé tota la trifulga i els diàlegs allargassats i recargolats, és força gran.

No voldria acabar sense fer un petit esment al periodista que surt al final de l’obra. Per què se’ns ha de pintar sempre als periodistes com a gent faltada de sentiments i sense escrúpols? Som com un corcó, d’acord, som persistents, d’acord, som incisius, d’acord, però també som respectuosos i èticament professionals. Quin mal han fet certes cadenes estatals!

El professor Bernhardi brilla i brillarà durant uns quants dies a Barcelona. El professor Bernhardi us captivarà si sou pacients. I el més important (i que caldria exigir a tota obra teatral): el professor Bernhardi us farà pensar!