La insuportable ingravidesa de Figueres

28.10.2015

Avui tanquem la conversa sobre el veto de l’Ajuntament de Figueres a l’acció artística de Núria Güell, que tanta cua ha portat a les pàgines de Núvol. La conversa ha derivat en una dialèctica una mica picada entre dos col·laboradors de Núvol que aprecio i estimo. Avui publiquem un nou article de Bernat Ruiz Domènech, que respon a uns comentaris de Joan M. Minguet a un altre article anterior del mateix Ruiz titulat Cinc adhesius i un Fiat Uno.

Núria Güell

Núria Güell

 

Com a editor em toca disculpar-me si la moderació del debat s’ha descontrolat en alguns moments, com bé apunta Joan M. Minguet al seu article Els ineptes i els covards. Ara em toca pronunciar-me davant d’aquest lamentable cas de Figueres. Tant si som crítics d’art com si només ens considerem ciutadans, podem jutjar la situació en tres nivells diferents: la decisió de l’Ajuntament, el criteri i comportament dels comissaris i l’obra de Núria Güell.

De l’obra de Güell no en sabré dir gaire cosa, perquè la seva execució ha estat avortada i no puc decidir a priori si era una intervenció encertada o una collonada. Podem situar Güell perquè li coneixem altres obres. I fixant-nos en els seus projectes anteriors, descobrim que no la podem catalogar com una artista preocupada per fixar una obra susceptible de convertir-se en un objecte bell. Més aviat és una artista de l’efímer que es proposa provocar situacions o experiències que facin trontollar les nostres assumpcions. La seva obra queda més a prop de la teatralitat que de la plàstica. Viu més en contacte amb les arts de carrer que no pas amb la galeria d’art. I l’espectador s’hi ha d’implicar com un actor més, no en pot quedar del tot al marge. D’aquí potser que l’Ajuntament de Figueres s’hagi resistit a acceptar la volatilitat de la proposta. En definitiva, l’obra de Núria Güell no s’ha de jutjar per la bellesa de la seva execució sinó per la capacitat de remoure pressupòsits ideològics. Uns la trobaran provocadora. D’altres, insulsa. Sigui com sigui, Núria Güell és una artista que ja ha exposat en diversos països i que comença a tenir un renom internacional.

Dit això, anem a Figueres. Hi ha un festival, que es diu Ingràvid, amb dos comissaris que fan servir l’espai públic per desenvolupar el seu programa. I resulta que l’Ajuntament troba indecent i obscena una acció que es proposa demostrar que els símbols franquistes viuen amb total impunitat al nostre entorn. Veto, censura, desprogramació, digueu-ne com vulgueu. Un polític ha desautoritzat uns comissaris, un acte de violencia política, absolutament condemnable, però no sorprenent si tenim en compte els antecedents. També trobo significatiu que els comissaris del festival no hagin dimitit, que no hagin respost a l’acte de censura de l’ajuntament amb la mateixa contundència.

Aquí permeteu-me que aquí em torni a negar a valorar l’obra, o a comparar-la amb la d’altres artistes que puguin ser millors o pitjors. El que realment està en joc no és la reputació de la Núria Güell, que és una artista reconeguda internacionalment, sinó com queda el festival Ingràvid després d’aquesta lamentable situació. ¿No trobeu que l’acte de censura ha generat més soroll que el que podria haver provocat l’execució (bona o dolenta) de la intervenció de Núria Güell? No trobeu que hauria estat molt més coherent amb la línia del festival que els comissaris haguessin cancel·lat tot el programa? Perquè a mi em sembla que amb tota aquesta moguda l’únic que s’ha aconseguit és matar L’Ingràvid, que tenia un cert prestigi com a certamen alternatiu, disruptiu i subversiu, i que ara està condemnat a reinventar-se en un altre lloc o desaparèixer si vol ser conseqüent amb la seva pròpia radicalitat. En definitiva, ¿no seria realment inepte i covard reprendre-ho l’any que ve com si no hagués passat res? Què diria Salvador Dalí si aixequés el cap?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

7 Comentaris
  1. Amic Bernat:
    Jo també tanco files aquí. No penso ni llegir-me el nou article que l’altre Bernet dius que ha escrit “responent uns comentaris meus”, però vull fer tres consideracions, fer-te les a tu directament com a responsable d’aquest portal que ens acull.
    1) No et pronuncies com a responsable de Nuvol sobre un dels dos eixos del meu segon article: l’anonimat a les xarxes i, per tant, l’anonimat a Nuvol. No se t’escapa que, quan jo em nego a contestar als qui no donen la cara, ímplicitament m’estic queixant que tu els li ho permetis.
    2) Tampoc no entenc com pots permetre aquest desgavell que suposa que, d’uns comentaris a un article penjat, que ja era una resposta o una diatriba a un altre meu, ara se’n faci un text sencer. És partir amb aventatge. Un fa uns comentaris, de forma apressada i segur que mal redactada, i permets que un altre, pel que sembla, els agafi i en faci un text maquetat i amb títol i… Dono la meva paraula que no el penso obrir, a risc de perdre’m arguments esplèndis. La xarxa no pot ser, al meu entendre, un desori.
    i 3) Quant al teu text, lamento la teva estratègia. Perquè resulta que, després de defensar la trajectòria de la Núria Güell, t’apuntes de manera implícita a la censura. Perquè el que va fer l’Ajuntament de Figueres és un acte de censura en tota regla i vas tu i, en comptes de denunciar-ho, carregues en contra de les víctimes de la prohibició, els directors del festival Ingràvid. Ara resulta que un festival que funcionava s’ha de deixar de fer perquè uns dèspotes del poder han decidit censurar una obra?
    Com he dit, no penso intervenir més en aquestes qüestions. Per mi escriure és el meu mitjà professional i tinc altres responsabilitats que atendre. De tot l’afer, només constato i lamento profundament que, pel que veig, estem malalts com a societat perquè es produeix un acte de censura perpetrat per uns “ineptes” i n’hi ha alguns que, en comptes de córrer a defensar la llibertat (primer això, i després ja es pot discutir fins a l’infinit sobre el valor o no de l’obra censurada), corren a atacar als qui han patit la censura o els qui l’hem denunciada. És la meva opinió, és clar.

    • Benvolgut Joan,
      tens tota la raó quan dius que la moderació del debat no ha estat a l’altura. Hem de posar remei a l’anonimat dels comentaris. En prenc nota i he afegit les meves disculpes a l’article. També tens raó que la censura de l’Ajuntament és condemnable, i em penso que queda clara la meva postura. Penso que davant el ‘tutelarisme’ dels polítics, els artistes i comissaris han de respondre amb la insubmissió. I en aquest cas l’única insubmissió possible era plegar abans de començar. Per si no quedava clara la meva postura, he matisat també aquest punt més amunt.

    • Sr. Joan M. Minguet: vostè que diu ser un enemic de la censura, veu lògic demanar a un editor [el sr. Puigtobella] la censura d’uns comentaris per mor d’un hipotètic anonimat?
      Què no se n’adona que vostè mateix cau en el “pecat” [o caldria anomenar “delicte”?] que vostè diu abominar? Quin perillós anònim s’amaga darrera la seva “M.”?
      El fet de negar-se a llegir i conèixer els arguments d’altres persones pel sol fet d’antipatia personal o per pensar que tots (menys un mateix) són “anònims”, és una manifestació de covardia, d’ineptitud i d’ostracisme; manifestacions, clar, que tindrien d’estar molt allunyades d’una persona que, com vostè, no és covarda, inepte i obtusa.
      I una darrera cosa: És molt lleig que un convidat dicti les normes d’allotjament a qui ofereix allotjament. I encara més lleig és voler impedir la participació d’anònims -o no- lectors. I sapiga una cosa: el sr. Puigtobella en cada moment té l’adreça electrònica dels comentaristes.
      Atentament

  2. Jo també vull una tribuna per rantejar, i per anar inflant arguments i contraídems de manera fractal, fins a l’infinit… A la capelleta, hom hi neix, o se’n fa?

  3. No sé el que diria Salvador Dalí si aixequés el cap. Sí que sé el que no hauria fet: no hauria fet el paper de víctima ni s’hauria emparat en el corporativisme del gremi. I se n’hauria sortit amb alguna genialitat que li hagués donat la volta a la truita. I després se l’hauria menjat, la truita, amb una llesca de pa amb tomàquet.

  4. SEN-SA-CIO-NAL!!!

    Els felicito, senyors! M’han deixat sense paraules. Han executat una performance fantàstica, imaginativa, sorprenent… No m’atreveixo a jutjar-la artísticament. No, ja he dit que jo, d’art contemporani, no hi entenc gaire. Només puc dir que m’ha emocionat, m’ha interpel•lat, m’ha donat pitança per a la reflexió i, sobretot, m’ha sorprès! Què més puc dir? Si el que se li demana a una obra d’art són aquests efectes en el públic, per a mi vostès han construït una obra mestra. (He d’entonar un mea culpa, perquè fins ara no me n’havia adonat de què anava tot això i he ben begut a galet mentre vostès em donaven figues per llanternes. Com que tot fa olla, ho dono per ben aprofitat i en trauré una lliçó, perquè veig que encara em capfico massa per la mera aparença de la representació per a pescar a la primera la realitat immanent.)

    Tal com els creadors d’“Ideologies oscil•latòries” disfressaven un cotxe de feixista i es constituïen en aparents advocats del diable, vostès, tot i fent veure que plantejaven un debat sobre la censura artística, ens han immergit en una obra de teatre clàssic a on els primers actors, alhora que simulaven sostenir l’antítesi i ens deixaven al cor la defensa de la tesi, ens han dut a una síntesi que se li assembla en aparença però que –vaig aprenent que és una pauta de tot art modern– és més rica, més complexa i molt més interessant. L’entrellat que jo n’he tret és que tota aquesta (podem dir-ne?) moguda ha estat una defensa acèrrima de la llibertat d’expressió 2.0.

    El senyor Puigtobella ha fet un Orgon discret, però impecable; l’amo de la casa que vol ser un bon amfitrió i que s’excusa quan no pot complir amb els convidats i moderar-los degudament, però que té molt clar que es vol guanyar el cel i que ha de creure i fer el que li digui el seu conseller espiritual. Al senyor Ruiz Domènech li ha sortit brodat el seu Damis, rajant pel broc gros i guanyant-se l’ostracisme. Els secundaris, entre ells jo mateix, hem fet el que hem pogut i hem aportat el nostre gra de sorra; és clar, actuàvem sense guió, però la direcció artística ens ha conduit admirablement.

    Però l’estrella (ai, quin talent!) ha estat el senyor Minguet, que ens ha dibuixat un Tartuf arrogant, beguí i intolerant a tot senyal d’heretgia. S’ha de tenir coratge per a representar un paper semblant, fer-se passar per un censor sorneguer que fingeix atacar la censura, i córrer el risc que algú se’l pogués prendre a la lletra. Tot per a obrir-nos els ulls al perill que correm els usuaris d’aquesta xarxa de llibertat que encara és la Internet que, si no anem amb compte i lluitem pels nostres drets, en qualsevol moment ens instaurin de nou una societat repressora i feixista. De debò, senyor Minguet, li devem el nostre agraïment per aquesta plataforma de rumiament que ens ha regalat.

    Gràcies. Gràcies. Gràcies.

    • Doncs, ben mirat, així es podria interpretar. Per què no? Jo, humilment, només he fet d’arbre, amb els braços estesos.