La infància

11.01.2015

Edicions Proa acaba de publicar Sense nostàlgia, volum de memòries de Feliu Formosa en què reviu records d’infantesa, una etapa de la seva vida estroncada per la guerra civil. A continuació en reproduïm un fragment, en què el seu pare torna del camp de concentració d’Argelers cap a casa.

Feliu Formosa | © Manu Manzano

Feliu Formosa | © Manu Manzano

Abans de la sortida del camp del meu pare, vull referir-me a un dels capítols que més m’ha impressionat de la novel·la de Bartra. És el primer de la Tercera Part i es titula “El cavall invisible”. Parla d’un foll inofensiu, que no té altra vestimenta que un ample gavany i unes sabates i que recorre el camp menant un cavall invisible al qual canvia cada dia de nom. El fa recórrer els carrers de xaboles i donar voltes per una plaça d’uns trenta metres de diàmetre, també voltada de xaboles. Els noms que li va donant són Zodíac, Ànimes mortes, Hiperió, Fènix, Tao, Hipnos, Picarol, Halalí, Vala i Duino. Bartra afirma: “És l’home més pobre i més ric del camp. Tots l’estimem, ningú no el molesta. Només obre la boca per enraonar amb el seu cavall, que és l’única cosa que existeix per a ell en el món”. Aquest text bartrià em fa pensar en quin cavall invisible devia moure el meu pare quan va sortir del camp, segurament amb la intenció de complir el seu desig d’ajudar França en un moment difícil i tràgic. El nom podia ser Esperança, esperança en una victòria que encara era molt llunyana. No sé com va anar a parar a la ciutat de Saint-Étienne, al departament del Loira, no gaire lluny de Lió. La indústria metal·lúrgica era aleshores una de les capdavanteres de la ciutat i el pare va entrar a treballar en una foneria. Els alemanys ja havien ocupat una gran part de França i per Saint-Étienne es movien les seves tropes. És molt probable que l’empresa on treballava el pare fabriqués material de guerra, però ell no ens va donar detalls d’aquesta darrera etapa del seu exili. Només ens va explicar com es va poder escapar de ser capturat per les tropes alemanyes i enviat probablement a un camp de treball o a un dels camps de concentració dels nazis, com tants altres dels seus compatriotes. En un comerç de la ciutat, havien posat a la vorera unes caixes de fruites i verdures. El meu pare es va amagar sota aquelles caixes mentre sentia els passos dels soldats alemanys a tocar del seu amagatall. Som als darrers mesos de l’any 1941 i Hitler ja ha iniciat la invasió de la Unió Soviètica, inici del seu declivi.

Va ser aleshores quan, gràcies a les gestions de la iaia Pauleta amb el comissari Gómez, el pare va poder tornar a Sabadell. No sé per quin mitjà va efectuar el viatge de retorn. A la seva entrada a Catalunya, va ser detingut i internat en un camp de concentració que es trobava a Reus. Hi va ingressar el 2 de desembre del 1941 i en va sortir amb un paper que la família ha conservat i que ara tinc al davant. En reprodueixo el contingut:

“DEPÒSITO DE CONCENTRACIÓN

Reus (Tarragona)

Don FEDERICO PRADAS ARRUEBO, teniente coronel del Arma de Infantería, jefe del Depósito de Concentración de Reus.

CERTIFICO: Que el prisionero cuya ficha se inserta a continuación:”

(aquí figuren les dades personals del meu pare: nascut a Sabadell, casat i de 34 anys d’edat).

“Fecha de su ingreso en Campos de Concentración o Batallones de Trabajo: 2 de diciembre de 1941, procedente de Francia.

Tiempo que ha permanecido: hasta la fecha.

Servicios beneméritos o destacados que hubiera realizado: (no hi consta res)

Le ha sido concedida LIBERTAD en virtud de T.P. Sección 1ª, negociado 2º, nº 54998

de fecha 10 de diciembre de 1941 del Ilmo. Sr. Coronel Inspector de los Campos de Concentración de Prisioneros.

Y para que conste y le sirva de documento de identificación y garantía se extiende el presente.

Reus, 14 de diciembre de 1941.”

Al revers del paper hi ha impresa una altra data: 21 DIC.1941.

Feliu Formosa | © Manu Manzano

Feliu Formosa | © Manu Manzano

El document va acompanyat de dos segells. L’un diu: “Depósito de concentración – Reus (Tarragona)” i l’altre “Ayuntamiento de Sabadell”. Tots dos tenen com a centre l’àguila que és l’escut del règim franquista.

Quan va sortir del camp, l’esperava la meva mare i tots dos van tornar a Sabadell. De la seva arribada a la casa Formosa en tinc un record força clar. Al menjador, amb la iaia Dolores i les meves tietes, s’hi havia reunit una quantitat considerable de persones: parents i amics de la família. Es van haver d’aplegar totes les cadires de la casa. La meva idea és que tota aquella gent, relacionada amb la família Formosa i amb les seves idees dretanes, estaven a l’espera del “pecador penedit” que a partir d’ara havia de posar seny. És així com ho recordo. Jo estava del tot desconcertat i, amb el meu cosí Camilo, em vaig amagar sota el bufet de potes altes de què he parlat en un text anterior. Quan els meus pares van posar els peus al menjador, el pare va rebre les salutacions dels presents i a mi em van fer sortir de sota el bufet. Jo ja havia fet set anys. En feia tres que no veia el meu pare i era difícil que el reconegués en la persona que em va abraçar i em va fer un petó.

Etiquetes: