La importància dels referents

Sovint haureu llegit a membres de la comunitat LGTBI o de la comunitat racialitzada de la importància de tenir referents culturals en els quals emmirallar-se. Quan un creix en un país on la seva cultura (tant la importada com la pròpia) no disposa de llibres, obres de teatre, pel·lícules i sèries de televisió on apareguin històries i personatges LGTBI, negres, gitanes, asiàtiques… pot pensar que, aquestes persones, simplement, no existeixen. La cultura crea realitats, i tot el que no hi és present es torna invisible.

Moltes persones han crescut i viscut als marges, creient-se un bitxo raro, i no ha estat fins a l’edat adulta que han començat a descobrir persones, de carn i ossos, que els han servit per a autodescobrir-se. Molts hem hagut de crear-nos els nostres propis entorns (probablement bombolles en el si de la societat), per a poder-nos relacionar amb iguals a nosaltres. No és estrany que els gais anem a discoteques on ens trobarem a altres gais, igual que els negres tendiran a relacionar-se amb d’altres que, com ells, hagin tingut vivències similars. És natural, els éssers humans tendim a socialitzar amb aquells amb qui tenim quelcom en comú, i això es converteix en una imperiosa necessitat quan durant anys t’has sentit sol en un món que no t’ha mostrat, com calia, que la teva realitat també existia.

Però quan parlem de referents culturals, falta remarcar la necessitat que aquests referents siguin, també, positius i diversos. No n’hi ha prou en fer aparèixer a mariques, a transsexuals o a negres a les obres culturals. També és important dotar-los de personalitat, d’entitat pròpia, que no siguin clixés amb potes que serveixin per fer un argument més exòtic, per donar-li color. Per estrany que sembli, quan parlem de diversitat també exigim profunditat, volem que s’expliquin les nostres històries, però volem que siguin de debò, no tan sols les històries que un hetero blanc de classe mitjana alta creu que tenim. Estem farts de tòpics, i és per aquest motiu que és imprescindible que es compti també amb nosaltres a la cambra de guionistes, a la sala on es prenen les decisions de producció. Necessitem aportar la nostra mirada, no que imperi la mirada que els altres fan sobre nosaltres. Perquè si féssim un test de Bechdel a les realitats transgènere o racialitzades a les obres culturals dels darrers cent anys, probablement molt poques excepcions se’n salvarien.

Afortunadament, la realitat cultural ha començat a canviar, i afloren aquests petits oasis que aporten profunditat i diversitat. Fa 20 anys es va estrenar Queer as folk, una de les primeres produccions amb cara i ulls que parlava del món gai. Primer, a Anglaterra (1999), i després de l’èxit que va viure allà, als Estats Units (2000-2005). Segurament, si no fos per un producte com aquest, de nínxol i pensada per a un consumidor gai, Allan Ball no hagués pogut crear els personatges del David Fisher i el Keith a la mítica Six Feet Under (2001-2005). Però probablement va poder fer-ho perquè HBO era una cadena amb continguts arriscats i una mica allunyada de la comercialitat. I, segurament, sense Six Feet Under no hauria existit la parella del Kevin i l’Scotty a Brothers and Sisters (2006-2011), la més que evident versió mainstream de l’obra d’Allan Ball, que va veure la llum a la conservadora ABC. I d’aquí, a anar normalitzant les parelles gais als continguts de ficció a tots els nivells.

En pocs anys, es va passar d’una sèrie totalment anecdòtica a conquerir la comercialitat amb una història gai, i es va fer gràcies a que els referents no tan sols són per a consum propi. Queer as folk va servir per a dotar de profunditat a les històries gai a la ficció americana, i fer un toc d’atenció als guionistes i productors amb un “ei, així es fan les coses, i si es fan bé, funcionen”. Perquè els referents són també per a la resta de persones, perquè coneguin realitats que no han viscut en pròpia pell, per a posar-se al lloc dels altres per un instant, per adonar-se dels seus propis privilegis i perquè perdin la por al desconegut. I això només podem fer-ho amb històries reals, amb personatges ben fets i polièdrics, i només ho podem fer amb valentia, incorporant la diversitat també allà on es prenen les decisions.

Però la fortuna que hem viscut els gais occidentals no és, ni de bon tros, la realitat de moltes altres diversitats. On són les històries de les racialitzades? On les de les trans? Als Estats Units sembla que productores i canals han entès, poc a poc, que explicar aquestes històries funciona. Primer, perquè són històries innovadores, aporten coses interessants i expliquen coses que encara no s’han explicat. Precisament en un moment en que semblava que la creativitat blanca s’havia esgotat. Black Panther, One day at a time, Pose, Orange is the new black, Masters of none, Luke Cage o Dear White People són productes que posen al centre les històries que fins ara havien viscut als marges. I ho fan amb encerts, amb estil, i, per davant de tot, amb molt d’èxit, tant de crítica com de públic. Fins i tot d’altres productes mainstream, com Sex Education, amb una mirada més àmplia, han entès que calia incloure la diversitat en els seus personatges per fer-la més profunda, més divertida i més propera a l’espectador. Perquè l’espectador és també profund i divers.

Les noves generacions, per fi, estan creixent amb referents. Al·leluia! Ara, cal alertar d’un problema. Aquests referents no ens són propis, són en la seva majoria americans i anglesos, i exposen una realitat que no és la nostra, tampoc. On són els productes catalans, espanyols, que ens aportin aquesta diversitat? Per què HBO produeix una sèrie com When we rise i podem descobrir la lluita LGTBI americana però no tenim referents d’aquest estil de la lluita d’alliberament sexual viscuda a casa nostra? On són les Rosa Parks catalanes que també han combatut el racisme a Catalunya? Algú els hi posa nom, i cara? Falta molta feina per a fer si volem evitar que els nostres joves, en un futur no molt llunyà, es frustrin en veure que el que han vist per la tele no és la seva realitat, sinó la d’un altre país, d’un altre continent.

Si ho fem, aconseguirem una societat també més diversa però també amb segell propi, amb identitat pròpia. Perquè és de justícia, perquè és reivindicar la nostra memòria històrica i, senzillament, perquè existim.