La imatge desvelada

11.04.2019

Davant la primera fotografia d’un forat negre, què es pot pensar? Essent llec en matèria d’astrofísica, ben poca cosa; els ressons filosòfics, intuïtius, simbòlics de la imatge donen més joc. Deixant registre aquí d’una fita històrica, com el de les ones gravitacionals, em faig ressò d’un esdeveniment mediàtic que en altre temps no hauria sortit del microclima acadèmic i que a tot estirar passaria a la memòria de les generacions en forma de relat mitològic, amb el matís desconcertant que un mite s’hagués constatat amb mitjans científics.

Primera foto d’un forat negre

A segles de la controvèrsia entre fe i ciència i sobre l’existència de Déu, la il·lustració universal en procés de descomposició afavoreix avui el caire confabulador de teories que neguen que s’hagi arribat a la Lluna i que nodreix els terraplanistes i els qui abjuren de Darwin amb una fe creacionista que es projecta des de remotes geografies mentals cap a l’univers infinit d’Internet. Localitzada ben al fons d’aquest pou obscur que ja és imatge de l’abisme, som davant la visió de l’abstracte que ens ha d’engolir, com els inferns que pintaven els medievals aterrits, amb la diferència que avui assumim que és part de l’engranatge com una llei de vida més que no podem controlar, a part que cau lluny.

Mentre el món es deixa abduir en imbecil·litats, algunes de les quals ben inflamables, la ciència progressa a la callada, com aquest altre nou avenç contra el càncer de pàncrees, i un mira d’estar-hi al cas però de seguida es deixa endur per altres estímuls, en una superposició mediàtica que no té aturador i que forma part de les nostres vides i no deixa de ser estranya també.

Aquesta mena de dònut sinistre i lluent constitueix una imatge tan monstruosa com desconcertant, però té la qualitat corprenedora d’una visió davant la qual alguns potser es lliurarien a la fe religiosa o evocarien cors com els del Mefistofele de Boito, mentre que a d’altres potser els farà recelar una mica que coincideixi amb l’anunci del descobriment d’un altre abisme més nostrat però no menys profund, el d’una nova espècie humana, l’Homo luzonensis. Com sigui, la imatge d’aquesta boca monstruosa passa a formar part de l’alfabet més hermètic i el llenguatge més abstrús que es pot concebre. No difereix tant del que tindríem si en comptes d’un forat negre s’hagués aconseguit la fotografia de Déu.

Ser conscient del conductisme propiciat pels mitjans afalaga la intel·ligència, i això també hauria de ser motiu de sospita —des del budisme i la psicologia fins a la inevitabilitat de la fletxa del temps que explica la física i sobre la qual es construeixen els instruments cognitius que articulen un sentit lògic i conseqüent.

Que en un mateix altre dia s’ajuntin notícies com la detenció d’Assange, les darreres cretinades d’alguns candidats a les eleccions, una escola que retira de la biblioteca clàssics infantils per sexistes, el papa emèrit atribuint la pederàstia eclesiàstica a Maig del 68, el triomf del Barça a Old Trafford o la consideració inicial com a violència de gènere de l’assistència d’un jubilat al suïcidi de la seva companya malalta terminal d’esclerosi múltiple; tot s’acaba diluint per vertigen que causi, i en això confien els poders en l’era de la sobreexposició per actuar quan ha passat prou temps. Per ressò i escàndol i indignació que en el seu dia hagin mogut les revelacions documentals de les atrocitats causades —o pitjor: per més que allò quedi, que no sigui sepultat, que continuï reverberant com a objecte viu de denúncia—, l’espectador mitjà se’n desentén, acaba creient a mitges les falses inculpacions i al capdavall li importa un rave, alguna cosa haurà fet.

En l’aiguabarreig mediàtic, allò que es decideix que se’n parli —no precisament les remotes guerres congoleses pel coltan— es jerarquitza segons els interessos en joc i se n’informa, no sempre com cal, mentre que allò altre que esdevé secundari passa a tenir potser no tant un mateix valor com graus semblants d’irrellevància, per molt que sigui transcendent, com el canvi climàtic, motiu d’escàndol, com el document del papa emèrit, o de debò irrellevant, com la darrera imbecil·litat del circ televisiu —amb l’afegit que, com més irrellevant la notícia, més caldrà precisar-la; és clar que tot depèn de què trobem irrellevant.

A mesura que es perd capacitat crítica, l’aiguabarreig mental creix, i aquest aiguabarreig configura també un estat d’opinió.

 

Articles relacionats:
Estem vivint sobre l’èxit de la física quàntica i no en som conscients.
Vols entendre millor la imatge del forat negre? Vés al CCCB.