La identitat i la literatura

La identitat de l’escriptor és cosa de la persona que escriu, i, en tot cas, el lector té dret, si és curiós o necessita claus biogràfiques per dotar de sentit l’obra (això de vegades pot ser necessari amb autors com Kafka, Celan, Dovlàtov o Fauser, però en altres casos és del tot innecessari) té dret, deia, a buscar-se la vida per construir una identitat de l’autor que es correspongui o no amb la realitat però que li doni les claus per descifrar el text (Bollack-Celan!).
Tot i així, hi ha una mena d’autors, potser mancats d’imaginació o potser necessitats de teràpia (i jo m’hi incloc), que filtren la seva identitat en l’obra. I tot i això, el producte és pura literatura, i la literatura no ha de ser més que això, literatura, almenys de cara al lector. La identitat, quan es filtra, però, acaba destil·lant, també, una visió de l’entorn, i la visió de l’entorn, a menys que l’autor sigui un imbècil, sempre està dotada d’una mirada crítica.
Flaubert, per a molts, és el creador d’una història d’una dona que vol alliberar-se, que vol fugir de la rutina ensopida del seu matrimoni vulgar i viure les aventures amoroses que ha conegut a través de la lectura, una heroïna feminista, vaja; però tots nosaltres sabem que Emma Bovary és una estúpida, que el món que l’envolta està dirigit i habitat per imbècils, i que la veritable intenció de Flaubert és denunciar l’estupidesa neoburgesa que habita el seu segle.
A mi, quan llegeixo algú que m’interessa (Bernhard, Handke, Jalinek, Lars Iyer, Michon, Marías, Benet, Foster Wallace o qui sigui) busco, a part de la particularitat creativa del seu llenguatge, una visió del món, i si pot ser una visió rebotada contra el món, millor; alguna cosa que reforci la meva sociofòbia, la meva mirada crítica i decebuda del món, ja sigui en clau amarga o àcida o irònica o sarcàstica (penso en tot l’humor corrossiu que supura Bernhard) o en clau satírica o fins i tot sota la fredor despersonificada i sense aparent intervenció emocional de l’autor (Flaubert).
El Jordi Llavina va afirmar en un article sobre un llibre meu que jo faig literatura de denúncia. La veritat és que el que em mou a escriure és un desig d’experiència creativa estètica, però també es veritat que tinc una necessitat terapèutica que em fa dir el que dic, i aquesta teràpia es vehicula a través de la denúncia de l’estupidesa humana, de la hipocresia moral, sobretot, que és el càncer que des de molt abans de Flaubert però sobretot a partir del segle de Flaubert, a partir del posicionament del domini social per part de la classe burgesa (que ja inclou la treballadora, la rural, l’aristòcrata, l’artística, la intel·lectual i fins i tot la futbolística) i a partir de la democratització (devaluació) de la cultura, ha passat a metàstasi i ens condemna a conviure no ja en un món d’idiotes sinó en un món que ens tracta indefugiblement a tots com a idiotes.