La història de la Tsili

17.06.2014

 Fa temps que volíem visitar el Memorial de la Shoah, que està al cor de l’històric barri del Marais, a París. Aquest museu i centre de documentació jueva contemporània va obrir les portes el gener del 2005. Com altres museus i centres del món que fan memòria d’aquell horror el vent del qual encara remou les aigües de la nostra ànima col.lectiva, està destinat també a la investigació, a la informació i a la sensibilització de les velles i noves generacions respecte d’un dels genocidis més devastadors de la història europea.

El Memorial de la Shoah, a París

Es necessita un grapat d’hores per visitar com es mereix l’exposició permanent que descriu l’infortuni que van patir els jueus durant la Segona Guerra Mundial. Va donar-se la casualitat que aquests dies que érem a la capital de França es commemoraven els setenta anys del desembarcament aliat a Normandia. París era ple de famílies senceres d’americans, es veien arreu. Alguns d’aquests visitants devien visitar el Memorial, com el jove que va estar-se tanta estona resant en un dels llocs més emblemàtics i més impressionants del museu: en una cripta dissenyada amb una gran sobrietat hi ha la tomba simbòlica dels sis milions de jueus morts sense poder ser enterrats. Al centre d’una estrella de David hi descansen cendres de les víctimes, arreplegades dels diversos camps nazis d’extermini.

A l’entrada del Memorial de la Shoah hi ha el Mur dels Noms gravats a la pedra. Són 76000 noms, un per un, d’homes, dones i infants jueus que van ser deportats de França entre el 1942 i el 1944. França no és innocent respecte del tracte als seus jueus. Però mai no és tard, i en el Memorial s’hi aprecia la voluntat de reconèixer la seva responsabilitat en aquells fets luctuosos.

Vaig estar una bona estona contemplant fotografies d’uns àlbums amb les tapes metàl.liques. Éssers vius em miraven als ulls, malgrat conèixer el seu sense-destí, com diu el Premi Nobel Imre Kertész en el títol del seu llibre. Un sense-destí que els va transformar en un fum negre sortint d’una xemeneia de fàbrica.  Entre aquestes fotografies em va semblar veure-hi la que podria ser una imatge de la jove Tsili, una criatura literària invenció de l’escriptor israelià, Aharon Appelfeld, amb els orígens a Czernowitz, Bucovina, i salvat de la mort. De família jueva assimilada a Alemanya, com tants, amb els seus pares va ser enviat al gueto. La mare va ser assassinada i ell va ser deportat amb el pare. A la tardor del 1942 va escapar-se del camp de Transnitria. Aharon Appelfeld tenia només deu anys quan va travessar Europa amb un grup d’adolescents orfes. A través d’aquest èxode particular, va arribar a Itàlia, i després d’uns mesos en un camp de trànsit va embarcar clandestinament cap a Palestina. Hi va arribar el 1946. Allà va aprendre l’hebreu, la llengua amb la qual ha escrit tota la seva obra, entre la qual es troba Tsili. Història d’una vida (Club Editor), que en aquests dies parisencs llegeixo en la magnífica versió catalana d’Eulàlia Sariola.

Tsili, una noia jueva de tretze anys amb un cert retard mental, però amb aquella intel.ligència natural que la fa adaptar-se a qualsevol circumstància per negativa que sigui, i la seva història n’està farcida, al començament de la guerra és abandonada per la seva família a la seva sort. Malgrat tot, la Tsili arriba a conèixer l’amor. Amor que experimenta només ella, ja que les altres persones amb qui es va trobant pel camí, inclòs el pare del seu fillet mort, la utilitzen i maltracten. Com si fos una versió femenina de Job, Tsili sembla admetre la seva fatalitat com el seu destí.

Amb aquesta mateixa sensació de fatalitat devien viure tants jueus el fet de ser expulsats de les respectives societats, tancats als guetos i enviats sense contemplacions als camps d’extermini. La història de la Tsili, tan bella com tràgica, està contada amb un llenguatge que ratlla la poesia per algú com Appelfeld, que va patir una ignomínia històrica que hores d’ara encara fa baixar el cap fins i tot a aquells que encara no havíem nascut. La imatge de la Tsili literària d’Appelfeld se’m presenta tan real en aquestes fotografies en blanc i negre on noietes de dotze i tretze anys em miren des del temps de la innocència. No puc evitar les llàgrimes mentre tanco l’àlbum. No vull evitar-les, i reso en silenci per totes les víctimes de la Shoah, com ha fet, dempeus i amb reverència, el jove de la cripta.