La guerra més curta de la història

26.08.2017

Tal dia com avui, 27 d’agost del 1896, a l’edènica illa de Zanzíbar (oasi de calma, paradís natural, destí de somni, diuen les guies turístiques) on un paternalisme simplificat atribueix la filosofia de vida de l’hakuna matata (cap problema) i el pole pole (amb calma), va tenir lloc un enfrontament titànic entre l’Imperi Britànic i el poderós estat sobirà zanzibarès. Després d’una batalla èpica –barricada inclosa– al palau del sultà, que per als imperialistes va comportar la fatídica seqüela d’un mariner ferit, les forces britàniques van derrocar Khalid bin Bargash i la seva guàrdia, i van consolidar la seva influència a l’illa. Tot això va passar… en 38 minuts.

Així va quedar el palau del sultà de Zanzíbar després del bombardeig

Quan resumim i sintetitzem, a banda d’incórrer en simplificacions altisonants, sempre correm el perill de deformar, perquè ens veiem obligats a bandejar informació. Per això hi ha historiadors que a vegades, amb raó, s’emprenyen. Conscients d’aquesta premissa, i parlant en termes deterministes, podríem dir que l’espècie humana s’ha desenvolupat com a tal i des de sempre gràcies a dos motors essencials: el sexe i la guerra, és a dir, la reproducció i l’extermini. All life is sex, and all sex is competition, concloïa l’actor James Spader a la sèrie nord-americana The Office.

També se’n pot dir, per tant, lluita pel poder, per la dominació, per l’hegemonia, etc. Si comencem a pensar en tots els enfrontaments bèl·lics (coneguts, documentats, que sapiguem) que hi ha hagut al llarg de la història, segur que perdrem el compte, perquè hi ha més guerres que llonganisses i perquè, per bé i per mal, les guerres sempre han estat la llavor per al futur. Una altra síntesi, en aquest cas d’Hegel: sense conflicte no hi ha progrés. I un exemple paradigmàtic: la Revolució Francesa. Entremig, naturalment, les ideologies (i que consti que no hem definit progrés). Aquest batibull és una manera de dir que els animals racionals som on som i som com som, sobretot, gràcies a –o per culpa de– la pugna. De pugnes vivim.

De pugnes, efectivament. En vivim i en veiem (i en patim) constantment: des de puerilitats vulgars i corrents com la pugna per fitxar un futbolista, per caçar al vol el vot d’un tipus indecís o per decidir on anirem de vacances, carinyo, fins a disputes d’ordre major com la lluita militar per conquerir un territori o, directament, una guerra.

Fent un exercici retrospectiu, doncs, de seguida constatem que la història dels pobles i del món s’explica a través de les guerres, amb les seves estratègies geopolítiques, les aliances i traïcions entre estats, els setges i les batalles monumentals, els vencedors i els vençuts. Algunes conjuntures bèl·liques s’han prolongat o es prolonguen de tal manera que sembla que no s’hagin d’acabar mai. Pensem en les guerres púniques, les croades, la reconquesta de la península Ibèrica (ara, contrareconquesta d’Àl-andalus), la Guerra dels Cent Anys, la Guerra de Flandes, la Guerra de l’Arauco, el conflicte entre israelians i palestins o el conflicte del Kaixmir. Estem parlant de conflagracions que superen tranquil·lament el mig segle permanència, i n’hi ha que encara duren. Obstinats de nosaltres, maníacs, orgullosos, resistents, opressors i oprimits.

Però resulta que en el cosmos de les guerres (i ja que parlàvem de sexe) la precocitat també existeix. Especialment si la confrontem amb episodis com els anteriors, que s’allarguen dècades i dècades. Avui, 27 d’agost, es compleixen 121 anys capicues de la guerra anglozanzibaresa, que va enfrontar el Regne Unit i Zanzíbar durant la inigualable xifra de 38 minuts. Està considerada la guerra més curta de la història.

 

Vaixells de guerra i fusellers navals per desfer una barricada

Menys d’una hora i ni una sola víctima. Aquest va ser el banaç de les tropes angleses un cop finalitzat el combat, que havia començat puntualment, amb ultimàtum previ suggerint una rendició, a les nou del matí. Només un mariner malferit al costat de les 500 baixes que van patir els soldats del sultà Khalid bin Bargash, que va escapar-se’n pels pèls gràcies a l’asil polític que va trobar al consulat alemany. No oblidem que en aquella època Anglaterra i Alemanya estaven immerses en una acalorada pugna colonial al continent africà. Tornem a Zanzíbar: a la tarda, tot estava controlat, i el sultà ja tenia substitut: Hamud ibn Mohammed, que va exercir de governant de palla fins que va morir, l’any 1902. Mentrestant, el control real de l’illa l’exercien els britànics.

Khalid bin Bargash

L’enfrontament va tenir lloc dos dies després de la mort sobtada de Hamad ibn Thuwaini, l’oncle de Khalid bin Bargash. Alguns van arribar a sospitar que el nebot no l’hagués assassinat. La qüestió és que Bargash va considerar que li corresponia ocupar el lloc de Thuwaini, però va procedir sense l’aprovació dels anglesos, la qual cosa suposava la violació d’un tractat signat el 1886 (quatre anys després l’illa es convertiria oficialment en un protectorat britànic). La seva audàcia va ser considerada un cop d’estat i Bargash va rebre l’ordre d’abdicar i abandonar el palau.

“Abdicar, jo?”, es va dir el flamant sultà. La resposta que va donar va ser clara: va mobilitzar totes les tropes i va fer construir una barricada a l’interior del palau. Ignorant o gamarús, és igual, però a fora hi havia tres creuers, dos vaixells de guerra, 150 fusellers navals i 900 soldats britànics preparats per escometre els menys de 3.000 zanzibaresos (la majoria civils) fidels a Bargash. 38 minuts per endavant. La resta és història.

Zanzíbar, situada a l’oceà Índic a tocar de la costa de Tanzània, és actualment una regió semiautònoma d’aquest país, a més d’una destinació turística de certa anomenada. S’ha fet famosa per les seves platges i el seu paisatge, per l’hakuna matata, per ser el punt de partida de les expedicions africanes dels mítics exploradors del segle XIX i perquè aquí és on va néixer Freddie Mercury. Però, contradient la positiva parsimònia que s’atribueix als seus habitants, sembla fora de dubte que Zanzíbar és un territori de precocitat. Ho diem per aquesta guerra de 38 minuts, òbviament, i també perquè l’any 1964, un cop independitzada de la Gran Bretanya, Zanzíbar va poder mantenir la seva independència… durant quatre mesos. I va ser el torn de Tanzània.

De pugnes vivim, encara que només durin 38 minuts.