Propers en el temps i a pocs metres de distància, Granollers ha acollit, un parell d’homenatges a escriptores de les que hauríem preferit celebrar el seu perfil de pioneres venerables i donar per superada la seva revolta contra el silenci i la por. Avui, com mai, impressiona la vigència de bona part de les seves idees i dels seus posicionaments.
Turbado el pulso, tímido el aliento.
Sin tono el plectro, el brazo sin reposo,
Necio el discurso, ciega la memoria.
Aspiro al imposible de más gloria
Ana Caro de Mallén
Volia parlar de l’exposició d’homenatge a Simone de Beauvoir J’accepte la grande aventure d’être moi que fins al 29 d’octubre es pot visitar al Museu de Granollers; volia comentar l’espectacle dirigit per Txell Roda “A por amor o mujeres áureas” que va ser el de comiat del Teatre de Ponent, abans de convertir-se a primers d’octubre en el Llevant Teatre de Granollers. A partir de l’exposició i els textos de l’espectacle, tenia la intenció de posar de costat Simone de Beauvoir i escriptores com María de Zayas y Sotomayor, Ana Caro de Mallén i Feliciana Enríquez de Guzmán que a cavall del segles XVI i XVII escrivien també per al teatre, malgrat que resultin desconegudes. Però els dies que estem vivint abans del referèndum, intensos però no gens confusos, tensos però alegres, em porten a focalitzar l’atenció en tres fets.
Al museu, m’aturo davant la mirada com ciclostilada de M Aurèlia Capmany. És un fragment de l’obra (1993) de Mari Chordà (Amposta, 1942) artista en molts camps, entre d’altres el d’impulsora de les Edicions de La Sal. És una de les obres més austeres de l’exposició i alhora la més ambiciosa, al meu parer, en la qual Simone de Beauvoir i “la Capmany” conviuen trencant marcs i límits. Entre d’altres elements, ha triat uns ulls que miren directament als ulls des del coneixement, que transmeten una curiositat enorme i inconformista, de combat atent contra la desmemòria planificada i que animen a continuar perquè feliçment som dones.
Mentre escolto la Big Band de Granollers al Pati del Casino, recordo la placa que hi ha a l’entrada del museu i que explica que abans de ser museu, aquell va ser l’espai de la Unió Liberal de Granollers.
És el concert d’homenatge (22.09.17) a l’orquestra granollerina Selecció que entre els anys 1944 i 1963 va mantenir la millor música viva i va fomentar l’amor pel Jazz. Els fundadors, els mestres Josep M. Ruera, Amador Garrell (del qual enguany s’ha celebrat el centenari) i Lluís Pey, a més d’excel·lents artistes eren generosos, van fer créixer l’orquestra fins a més de vint músics amb els quals van compartir moltíssimes actuacions arreu de Catalunya. Gràcies als músics de la prestigiada Selecció les composicions de Duke Ellington, Richard Rodgers, Gershwin, Cole Porter, Glenn Miller i tants d’altres sonaven en directe de la millor manera i van fer ballar a molta gent al ritme de swing, boleros, txà-txà-txàs i mambos.
Aquests dies he rellegit l’editorial del 27 de desembre de 1936, publicat per la Revista “La Gralla”, síntesi de les inquietuds més avantguardistes dels anys vint i trenta del segle XX i creada des de l’obrador dels impressors Garrell que diu:
Serenitat!
«La millor defensa contra les malifetes de l’enemic és la SERENITAT.
SERENITAT per a fer front a possibles atacs aeris i per a no alterar la vida normal fent cues innecessàries.
Amb SERENITAT la gent no s’atropellarà davant perills fins ara imaginaris i tothom podrà proveir-se dels queviures que li són de més necessitat.
La consigna única, en aquestes hores greus que vivim, és aquesta:
SERENITAT!
Amb SERENITAT seran vençuts tots els obstacles, serà anorreat l’enemic i la revolució s’imposarà triomfadora».
Crec que Simone de Beauvoir no arrufaria el nas si, per uns dies, ens apropiem de la seva frase “J’accepte la grande aventure d’être moi” extreta dels Cahiers de jeunesse i la hibridem amb la serenitat granollerina, però sense perdre el ritme. Només per uns dies.