La gestió de l’error

21.11.2018

Aquests dies s’ha fet públic aquest comunicat de l’actriu Aina Clotet, on explicava com havien prescindit d’ella per protagonitzar la sèrie Déjate llevar, creada, dirigida i protagonitzada per Leticia Dolera, pel fet d’haver comunicat a l’equip que estava embarassada. Hem demanat a Júlia Barceló, actriu, directora i activista feminista, si volia escriure un article sobre el tema. Aquí el teniu.

L’actriu Aina Clotet.

No sé com començar aquest article, així que m‘arremango i disparo. I ordeno idees mentre escric.

Potser a molts de vosaltres el món audiovisual us queda una mica lluny (i a mi, fins i tot, que sobrevisc gràcies al teatre) però no és un espai precisament feminista. De fet, el hashtag #SerActriuÉs va deixar clar com d’hostil podia ser per a les dones en el nostre país. I quants titulars, quants comentaris de creadors d’aquest país posicionant-se en contra del comportament masclista vam tenir? Quants actors es van interessar pel que havíem patit les actrius? Us ho puc dir: gairebé ningú.

Resulta que un home et faci comentaris sexistes en un rodatge, abusi del seu poder, que t’obliguin a hipersexualitzar-te o que directament no et contractin per no encaixar en el perfil hípernormatiu no interessa a gairebé ningú de la professió. Però que una dona feminista cometi un error és motiu de polèmica nacional i vinga tothom a treure les seves millors gales per opinar al respecte. Doncs això m’entristeix profundament. M’emprenya que Joel Joan digui que Leticia Dolera és un bluf. Un bluf de què? D’actriu, de directora o de feminista? Joel Joan té el valor de dir que una dona és un bluf en alguna d’aquestes facetes? De veritat?

Dolera, i el seu equip, han comès un error greu, sobretot sabent el punt de vista de Clotet sobre la gestió dels fets. Em sorprèn, però, com de ràpid ens hem llençat a la jugular de Dolera, quines ganes li teníem – ja no la caverna matxirul·la mediàtica – sinó les feministes i les no feministes. “Feminista de samarreta” diu algú--, però Dolera no ha exigit ser el referent de res ni de ningú, els mitjans de comunicació han venut una imatge que els hi ha interessat i ella ha sabut captar molts seguidors (també per la seva feina com a actriu, ja de per si mediàtica), i per cert, moltes dones –i homes!– s’han apropat al feminisme gràcies al seu llibre i al seu activisme a xarxes.

“Monetitzar l’activisme” –diu algú altre–, com han fet tants activistes homes d’esquerres que mai hem criticat: utilitzar la seva posició mediàtica per treure llibres d’ús divulgatiu mentre guanyaven alguns calerons. Com també fem els artistes “compromesos”, per cert, quan cobrem entrada dels nostres espectacles de crítica social: al cap i a la fi el lloguer s’ha de pagar.

Per altra banda, cal aprofitar el tema i ser conscients dels problemes de moltes actrius embarassades que mai sortiran a la llum. Que no han estat contractades (per homes) i que no han pogut fer-ho públic per no tenir el focus mediàtic que sí que tenen Aina Clotet o Leticia Dolera. Que no poden oferir el seu sou per pal·liar despeses de producció (com explica que va oferir Clotet en el seu comunicat) perquè el necessiten bàsicament per sobreviure. Que han de fer mans i mànigues per aconseguir tenir una baixa en una professió tan precaritzada i inconstant com és la de ser actriu… (Us recomano aquest article que va escriure Ilona Muñoz Rizzo per Dona’m Escena).

L’actriu i directora Leticia Dolera.

No volem que les dones embarassades acabin patint les conseqüències d’un sistema capitalista i patriarcal, no podem permetre que hagin de suportar en un procés de gestació una pressió laboral tan estressant com és ser acomiadades pels motius que siguin. Això ho hem de tenir clar.

Tampoc podem permetre que masclistes recalcitrants aprofitin que dues dones s’estan contradient en l’esfera pública per blanquejar la seva misogínia. Que defensin assetjadors amb el seu silenci còmplice mentre s’omplen la boca donant lliçons de com de malament ho ha fet una feminista i per tant que és el discurs que les feministes (que som totes unes saberudes) anem donant pel món.

Des del feminisme podem aprofitar el conflicte per marcar la diferència. Per a demostrar que la gestió de l’error és bàsica per a seguir aprenent i trobar solucions. Que el tractament humà és essencial per a generar una convivència necessària.

Perquè per molt que l’imaginari sigui que les feministes ens dediquem a denunciar senyors impunement per xarxes la feina prèvia a aquesta denúncia no la veu ningú. I ningú la valora. La feina de retrospecció, de reflexió, de conscienciació, de compartir opinions, d’intentar dialogar amb els agressors, d’intentar buscar mediació amb por a les represàlies, de trobar un món laboral hostil quan es tracta de jugar-nos-la pels drets de totes…

El feminisme de Dolera no és cap bluf, és un feminisme en revisió (com el de totes nosaltres). Un feminisme contra les cordes del mercat capitalista i de la pressió mediàtica. Un feminisme en construcció, com correspon a una dona de 37 anys. Així doncs, Dolera hauria de saber gestionar l’error com a feminista que és, adonar-se que l’impacte mediàtic que té ella és una responsabilitat enorme i que precisament per això en part deu a la lluita un desenllaç a l’alçada.

I sí, Aina Clotet mereix que l’escoltem i la cuidem. Que entenguem la seva frustració i que treballem conjuntament perquè cap altra dona s’hagi de trobar en la mateixa situació. Agrair-li la valentia i donar-li tot el suport.

I ja per acabar, aprofitant que ara tothom està molt conscienciat amb les vexacions i maltractes que pateixen les intèrprets i que amb un comunicat hem tingut prou per creure la versió de Clotet (només faltaria) aprofito per recordar-vos que Jan Fabre estrenarà aquest diumenge #25N al Temporada Alta. Un director, torno a recordar, acusat per més de 20 artistes d’assetjament sexual, abús de poder i males praxis. Ho dic per si voleu posicionar-vos i contribuir amb la lluita, ja que també el tindrem al Teatre Lliure a final de temporada. És a dir: es programarà un agressor per partida doble en el nostre país. Però és clar, potser el problema és que el compromís real de molts sí que és un bluf.

 

Postdata:

Obro el meu Twitter, mail, telèfon o birres compartides per poder parlar amb totes les persones citades o al·ludides en aquest article. Perquè si alguna cosa també aprenem amb tot això, és creure que el diàleg és possible fins i tot un cop comès l’error. El meu, el vostre i el de tothom.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Comentaris
  1. No entenc tot això, de veritat. si una directora vol una dona que no estigui embarassada, per què ha de contractar una embarassada? si vol que sigui alta i gorda, per què l’ha de contractar baixa i prima? i si la vol de raça negra per què l’ha de contractar de raça blanca?
    Una altra cosa es que hi hagués una baixa de maternitat per les actrius.

    • Penso el mateix. Però perquè han de modificar el rodatge, o fer virgueries tècniques per a que no es noti la panxa?
      Si busquen una protagonista no embarassada, perquè han d’ agafar a una dona que sí ho està?
      Sembla que no hi havia encara contracte firmat. En tot cas, ¿no és l’ Aina Clotet la que no ha acomplert amb lo acordat? La noia s’ hi ha quedat. Doncs l’ enhorabona, però no fa el perfil.
      Crec que la Dolera va prescindir de l’ actriu simplement perquè no donava el perfiil buscat, no per “estar embarassada per se”. Si aparaulen algú per fer una peli sobre la maratò, i l’ actor es trenca una cama…què ha de fer el dierctor/a? Apetxugar i rodar d’ engonals cap amunt?

  2. M’imagino aquesta situació entre una model de Michelangelo o de Rodin o de Camille Claudel.
    Aturem el masclisme vergonyos i deixem aquestes jugades que ressonen propaganda gratuïta i que volen ombrejar feminisme.

  3. Sap greu, però:
    1- la feina de les actrius és “representar”
    2- al 2018 una persona que viu del seu talent i del seu cos no “sap” que està embarassada, “s’hi queda”.
    3- la Clotet ha perdut “los papeles”. Segur que si en aquesta sèrie ella fos la cap de producció o la foquista no hauria tingut cap problema.

  4. Faig meues les paraules de Joel Joan, malgrat el meu desacord en moltes de les coses que diu i fa: la Dolera és un bluf. I un bluf en tots els sentits que vulgueu. Ho vaig pensar la primera vegada que la vaig escoltar en una entrevista televisiva: ni les respostes, ni el llenguatge corporal, etc. em van convéncer: havia de vendre’s i sabia com fer-ho. Poca cosa més. Però això no suposava ni un gran talent ni un gran discurs feminista ni etcètera. El fet del silenci majoritari en altres qüestions, no elimina que aquesta senyora siga un bluf. Cal denunciar les altres mancances, però això no ens obliga a callar respecte de la Dolera: cada crítica al seu lloc i un lloc per a cada crítica. El feminisme té moltes altres grans dones i molts altres grandíssims arguments per fer-se valdre i imposar-se. Des del primer moment que vaig escolatr l’entrevista amb aquesta senyora, vaig pensar que no li feia cap “favor” al feminisme. Cap ni un. Al contrari. I sembla que les seues actituds em donen la raó.

  5. Jo crec que aquest és un assumpte entre dues persones. Un tema professional i personal, que elles dues haurien de resoldre en privat, i no elevar-ho a públic, i a partir d’aquí, tothom a comentar, calumniar, opinar, difamar, insultar… fer-ne safareig… Coincideixo molt amb l’autora d’aquest article. Gràcies, M

  6. Hola Júlia Barceló!
    Gràcies pel teu article ponderat i valent alhora.
    Permet que faci de mestretites, però crec que els quasi 80 anys de parlar en català, m’hi autoritzen. Si’s plau no utilitzis “com de…” fa molt de mal a les orelles.