La Gertrudis

17.08.2017

Em dic Gertrudis i vinc d’un poble de la Franja. De jove em van enviar a servir a Manresa, a casa d’un metge. La feina me la va buscar la meva germana gran. Ella havia començat servint, també a Manresa, però amb els anys es va fer planxadora i es va casar amb un mecànic. Una clienta li va demanar si coneixia alguna noia del seu poble que volgués fer de minyona en una bona casa, i ella va pensar en mi. El doctor Prats tenia força clientela i una dona molt atractiva, més jove que ell. De seguida em vaig adonar que la senyoreta, com que el senyor no passava gaires hores a casa, rebia visites per entretenir-se, però no d’altres senyores com ella, ah, no!, de senyors joves de bona família, que la feien riure allà a la saleta, la molt desvergonyida.

Jo soc de poble, però no pas innocent. Sabia molt bé què passava quan una dona reia amb un home. Prou sé què em va passar a mi amb el vicari de Maella, mal llamp se l’emporti! Així que em vaig dedicar a vigilar tots els moviments de la senyoreta i els seus amics. La cosa es va anar complicant amb un dels visitants, el fill dels senyors Puig. Aprofitant un viatge a França que va fer el doctor per comprar un aparell de raigs X (es veu que ara és moda això de mirar els ossos de la gent, i prou que paguen perquè els passin per la pantalla), aquell ros tan eixerit es va quedar a dormir un parell de nits, i la mestressa em va demanar entre rialles que li guardés el secret, com si fes una trapelleria.

Al cap d’un temps ja se li notaven les conseqüències, però la senyoreta volia fer creure al doctor que la criatura era seva. Quina guilla! Sí que en sabia d’aprofitar-se dels homes, la mosca morta. No em van caldre gaires insinuacions per obrir els ulls de l’amo. El pobre senyoret era metge i no es mamava el dit. Estava furiós, però ho amagava bé. Un dissabte va dir a la dona si volia anar a Andorra a comprar coses per a la criatura i ella va fer salts d’alegria: es va ben creure que el seu home s’ho havia empassat. Però no sabia quina sorpresa l’esperava: diuen que en un revolt el doctor va embalar el cotxe i es van tirar de cap al pantà. Ai, Senyor! Quina desgràcia. Tot Manresa en va anar plena, d’aquest accident, i a mi em se’m van torçar tots els plans.

El vicari m’havia fet un nen, el Tonet, que es va haver de quedar al poble amb la mare. La meva germana i jo planejàvem oferir-lo al doctor Prats perquè l’adoptés. Quan vaig començar a treballar a casa seva, i veient que no tenien cap fill, els havia comentat que tenia un nebodet sense pares, que vivia amb els avis a Maella, i ells va semblar que s’engrescaven una miqueta. Fins i tot m’havien donat alguna joguina com a regal de Reis per al nen. Jo somiava tenir el meu fill a Manresa, i fer-li de mainadera. M’hauria agradat pentinar-lo cada matí amb colònia de la bona, vestir-lo ben bufó, portar-lo a passejar. Però l’embaràs de la senyoreta em va ensorrar el castell de cartes.

Ara què faré? Tornar al poble ni pensar-ho. La meva germana se’m pot quedar a casa un temps, però no vull que em busqui una altra feina de minyona. Per sort soc una dona de recursos: l’altre dia vaig veure el senyoret Puig, el causant de totes les meves desgràcies, i el vaig abordar. Li vaig dir que ho sabia tot i que, si no volia que parlés amb el seu pare, li demanés feina per a mi a la seva fàbrica de cintes. Ho va caçar ràpid: si les males llengües el culpaven de la mort del matrimoni Prats, s’hauria acabat el seu prestigi de futur hereu. Per tant, aviat seré teixidora i, quan em guanyi una mica més bé la vida, faré venir el Tonet, el meu “nebot sense pares”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Hola, gràcies per publicar La Gertrudis. Només dir-vos que el meu segon cognom és PERRAMON.