La gènesi de les beates

2.08.2018

El que no neix de nou no pot veure el regne de Déu

Evangeli de Sant Joan capítol 3: 2, 5

Feia una bona estona que sentia els gemecs de la bèstia estacada fora l’era i els seus lladrucs porucs ­­–impropis de la raça–, enmig de la negra nit. «Un animal és un animal», em repetia. «El seu lloc no és a dins a casa. És clar que no, només són peluts sentillenes, mestres de l’udol, xerifs sense placa …». Però aquelles súpliques canines em corcaven els principis. Sóc un tou.

Al cap d’un parell d’hores d’espantosa serenata la convicció se’m va ensorrar, vaig sortir a deslligar-lo amb ulls de son i peus de sabatilles. Havien estat afemant els camps tota la tarda i l’hivern pudia amb una fortor inusual, el tuf de la merda t’envaïa des de l’ànim fins l’esperit. Per sort, a dins a casa, l’ambientador de vainilla mantenia la fetor a ratlla; el Boby només passar la porta es va calmar i adoptà la posició standard de treva per dedicar-se a observar, atentament, la meva galvana: el pròleg impertorbable de la somnolència del sofà.

«Aixeca’t! que treguis el cul dels coixins!» era ell, la veu inèdita del Boby caminant de forma barroera sobre les potes del darrere. M’assenyalà la manta llardosa amb un cert menyspreu, mentre ell s’esterrecava a la chaise long sueca amb l’ampolla de vi als morros i un platet d’olives a la tauleta.«Passa, va, passa cap allà» ordenava entre la baba. No en sé el perquè, però el meu cos començà a incorporar-se d’entre els coixins fins arribar a quatre grapes al nou refugi que em cedia un Boby autoritari. «Aquí, així m’agrada; va dóna’m la poteta…» i li cedia capcot en un afany de servilisme i indiferència que m’esparverava.

El més estrany és que no vivia la nova conjuntura com un fet traumàtic, si no més aviat com una inèrcia evolutiva. Suposo que això explica la tendència innata a rebolcar-me sense manies pel terra de bones a primeres o l’obsessió atàvica per ensumar totes les cuixes. L’amo també s’esforçava tot el que podia per adaptar-se amb excel·lència a la nova situació, el Boby hi tenia dots i una gran traça a fer el gos sobre el sofà des de temps immemorials. Ara era jo qui el mirava amb atenció i una enveja continguda, més que res pel vi de missa que es fotia a granel. L’aigua sigui quin sigui el càrrec que ostentis té sempre el mateix gust insípid i avorrit; és per dir-ho tal com raja: poc vistosa, no fa festa i té un no sé què de vulgar i profà. En canvi, el pinso fou una grata sorpresa: una menja monòtona, però nutritiva.

En definitiva, que es podria dir que ens va prou bé. De tant en tant, el Boby encara s’atabala i hi ha coses que li costen, jo lladro alt i clar que amb paciència i harmonia tot s’aprèn. Per si un cas i a fi de bé, jo bordo amb disciplina i llepo, llepo amb una devoció mariana perquè el pinso –tal com us deia– val la pena i el rosari que m’estaca tampoc és pas que colli massa. Amén. Bub-bub.

Etiquetes: