La Frida Barbie

21.03.2018

Crec que va ser Hannah Arendt o Fina Birulés, de vegades les confonc, qui va dir que “no tot suporta una versió banal de si mateix”. I crec que és bo recordar-ho: hi ha teories, vides, llibres que simplement no suporten una versió simplificada, d’eslògan fàcil perquè són tan rics i complexos que la seva versió banal és ridícula. I aquesta advertència és molt pertinent ara, en un moment que no facilita el temps ni l’atenció per a la complexitat; que vol subministrar-ho tot en píndoles de colors fàcils d’empassar i digerir.

La Barbie Frida produïda per Mattel

L’última barbaritat és la Frida Barbie, o amb paraules de la imprescindible Mònica Planas, les Barbies de Merda. L’empresa Mattel ha posat al mercat una sèrie basada en dones inspiradores, ho explica així al seu web. “El 86% de les mares enquestades estan preocupades pel tipus de models als quals exposen les seves filles”. Per això, Barbie continua mostrant exemples de dones inspiradores. “Coneix els nostres models més recents de Barbie: totes les dones extraordinàries que hem honrat amb una nina a la seva semblança”. Hi ha diferents barbies, totes iguals, però una de Frida Kahlo, Amelia Earthart, etc.

Barbie és la nina de les mesures impossibles, i aquests models des de la infantesa causen estralls en l’autopercepció del cos. És un problema greu perquè vivim com a real un prototip impossible i segurament indesitjable. No fa gaire M. Rius denunciava a l’article ‘La distorsió del maniquí“, publicat a La Vanguardia “que la publicitat de les botigues mostren criatures més altes, més primes (per a elles) i més musculats (per a ells) que la mitjana de cada edat”.

En el cas de la Barbie ja fa riure perquè així seria una Barbie amb mesures reals. De manera que estem dient a les nenes: la base és la base, i és inqüestionable. Has d’estar molt prima, molt esbelta i sempre insatisfeta, però mai no podràs arribar a ser la barbie perquè no és un model humà. I a partir d’aquí, si estàs impecable, i ets moníssíma, aleshores sí, pots ser aviadora o pintora. Però no t’oblidis del principal: no deixis mai de ser una barbie. Estem amb la Salma Hayek: no tenen vergonya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Segons l’autora d’aquest article, les nenes són tontes o discapacitades mentals perquè si veuen alguna Barbie voldran ser com la nina.
    Res no diu dels ninos “per a nens” (Mr. Hult, Superman, etc.). En algún moment ha existit algún noi que, creient-se Superman, s’ha abocat al buit…
    D’anomalies psicologiques relacionades amb la propia identitat n’hi han (per exemple, amb els infants anomenats trans), però aquests problemes no es solucionen prohibint nines.

    Atentament

    • Prohibint (o més ben dit, millorant) nines imbècils sí que s’ ajuda a solucionar una part d’ aquests problemes.
      Que hi hagi ninos musculats o voladors que hagin fet que algun nen s’ hagi llençat per la finestra o se senti malament amb el seu cos és greu, però anecdòtic en comparació al’ inmens (pel número de damnificades, que són gairebé totes) l’ infern d’ insatisfacció perenne a què viuen avocades les dones per això, per dones.
      T’ho dic com a dona que sé de què parlo per haver viscut aquest missatge subliminal o descarat tota la meua vida. Cosa que si ets home, ni has sospitat fins que d’ uns anys aquí s’ ha posat sobre la taula el problema.