La forma dues ¿és regular i enriquidora?

4.03.2017

El grau escàs de reflexió teòrica que hi ha en les nostres gramàtiques (§2) ha dificultat el tractament del segon numeral. Fa la impressió que no intentem comprendre per quins motius la llengua que parlem és com és. La conseqüència d’eixa actuació gramatical és no preguntar-nos ni per la causa de la regla general (el fet que els numerals no concorden amb el nucli nominal) ni per la justificació de les poques excepcions que hi han (bàsicament, un, dos i els centenars). En eixa situació, és molt difícil deduir d’una manera objectiva per quin motiu la mitat del nostre àmbit lingüístic ha suprimit la forma dues, procés que ja tindria força cap a l’any 1400 i que cap a 1950 tenia una repercussió forta en el català oriental. El mateix marc facilita que no contrastem la nostra evolució amb la que ha predominat d’una manera molt destacada en el conjunt de les llengües romàniques.

Dos fulles o dues fulles? | Foto: Pixabay

A l’observació poc profunda de la realitat, hem d’afegir la marginalitat social de la llengua al llarg de tot el segle xx. Eixe entorn social impulsa a donar molta importància al fet que el castellà no use la forma corresponent a dues. Si ara tenim en compte que la realitat del valencià i del català occidental no apareix en les paraules citades de Fabra (§4), convindrem que el resultat final és del tot previsible. Una resta flexiva irregular sense valor comunicatiu (dues) és interpretada com a una de «les característiques sintàctiques de la nostra llengua» (§4).

Quan els lingüistes fem errors en la normativa lingüística, solen tindre conseqüències negatives en els parlants. Les llengües són, en bona part, saber estructurat, de manera que les normes que concorden amb les estructures que els parlants tenen en la ment són fàcilment assimilables. En canvi, el procés és prou diferent quan una norma viola una estructura lingüística, com es pot comprovar en la manera que els valencians formats tenen de parlar en públic davant de la parella dos cadires i dues cadires.

En el cas que la forma dues aportara un valor comunicatiu i fóra coherent amb l’estructura flexiva de la llengua, és indubtable que els valencians l’hauríem de recuperar. Però no hi ha cap d’eixes dos característiques, sinó una forma que és irregular per tres motius (§3). Una tal realitat ajuda a entendre per què ve tan cara amunt a molts valencians recórrer a dues quan parlen en públic. De fet, els mitjans de comunicació oral (siguen del signe que siguen) diuen dos cadires. I no és només la llengua pública oral. Una persona tan arrelada socialment i tan competent lingüísticament com és l’adaptador de la Bíblia al valencià (López Quiles 2002: 266 i nota 100) també ha reduït a la invariabilitat l’adjectiu dos. Actualment, hi han persones destacades que, escrivint, només usen dos. Com ara, en un article sobre les cançons de Raimon del poeta, novel·liste i pedagog Josep Palomero he llegit «dos ocurrències» i «dos frases iròniques», i no hi ha cap dues.

Aquest article forma part de les conclusions del treball «La forma dues: del DGLC al DIEC», presentat en el IV col·loqui internacional “La lingüística de Pompeu Fabra”, a Tarragona, 18-20 de novembre del 2013. L’article es pot llegir sencer en aquest enllaç. La versió completa del treball també analitza la gramàtica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (2006: §18.3.2.c) i la gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans (2016: 627).

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Potser per la mateixa raó que deixen fer comentaris a gent tan analfabeta i curta de visió nacional com tu. Perquè, com t’atrevixes a jutjar d’anticatalà un professor de Filologia Catalana? I de secessionista una persona q proposa vies diferents a les teues? També n’era, de secessionista i antic català l’Alcover, el Moll, el Sanchis Guarner? Crec que comentaris com el teu són més secessionistes que qualsevol ‘opinió lingüística divergent a la teua

    • La meva experiència amb els valencians és absolutament. Hi he trobat poquíssimes excepcions. Aquest personatge deplorable és un autèntic feixista, com l’IEC actual, perquè destrueix la noció d’estàndard. L”opinió’ d’aquest personatge grotesc, tan gotesc com l’IEC, no és contrària a la meva: és un discurs contrari a la possibilitat mateixa del diàleg i al respecte per l’altre, és a dir, contrària a la noció d’estàndard que va molt més enllà de la constitució d’una mera modalitat lingüística. I els principatins farien bé d’envair el País Valencià i annexionar-lo, així aquests espanyolistes o aquests catalans acomplexats fins al suïcidi, fins a la negació d’ells mateixos per tal de diferenciar-se dels principatins, tindrien raó una vegada a la vida quan es clamen de —l’inexistent— ‘intervencionisme’ del Principat.

    • En tot cas l’analfabet ets tu perquè justament l’obra d’aquest personatge és contrària a la creació de res que sia nacional. Cal prendre les coses seriosament, no pas dir el primer que els passi pel cap sense saber res de la cosa de què parlem.