La flor de l’ametller

19.08.2018

I

Se’l veia caminant lentament, sota la calitja estiuenca. Carro en mà i amb les espardenyes esparracades feia carrer amunt, tot parlant amb els veïns que s’anava trobant. Aquell any els vents havien estat fecunds, i els ametllers anaven plens: s’esforçaven per mantenir el pes de les seves branques. Ells mateixos pintaven quadres de rosa perenne a la primavera, i ara, passat el temps, esclataven frondosos, tendres i verds. Entremig d’aquesta riquesa, cada dia portava sacs ben plens d’ametlles, i cada dia passava pel mateix carrer, entre les mateixes mirades i complicitats. I l’arribada produïa el seu moment preferit del dia: carrer amunt veia el seu nét, que l’esperava alegre, i al seu costat somreia ella. Ella mantenia aquell record que portava el temps; un coratge que permet mirar endavant tot preservant les lliçons d’una vida tossuda.

Seien després a la nit sota el portal, entre l’abric de les estrelles i la brisa de la nit. La gent voltava i sovint parava, comentant les ocurrències diàries. Els avis restaven en pau, orgullosos, en les últimes mirades de la nit, aquelles que són més sinceres. Valia la pena aixecar-se cada matí.

 

II

I passaven així els estius, amb els arbres sempre patint per les seves branques, que llanguien. Ell seguia amb els mateixos passos i les mateixes trobades, amb les fesomies potser un xic més arrugades. Cap enfora semblava igual de valent, però l’esperit amainava, i les forces anaven minvant: aquelles mans abans tan fortes, tremoloses s’escorxaven. «El nét ja fa temps que no ve, deu tenir millors coses a fer que no pas quedar-se amb aquests vells», remugava; «grans!, som grans!, que tot lo vell es tira», rondinava ella; «va fent la vida, ves!, ja el veurem per festes o a l’hivern, per ajudar-te amb les oliveres». Ella era la calma que passeja entre la tempesta; un bri de raó entre records que es manifesten. Quan sentia la tremolor de la solitud, mirava els seus ulls i recordava el plaer de ser allà, per sempre. No importava que les cames comencessin a fer-li figa, o que l’esquena s’anés encorbant: la suavitat de l’esperança restava nua en aquells ulls.

 

III

«I així van passar els anys, com una tardor passatgera. Perdo el meu alè recordant-ho, com la fulla inerta que se l’emporta el vent. Un progrés eixorc ens va oblidar, el carrer va deixar de ser nostre, i ja no queda ningú. Ens van deixar, els uns exiliats de les seves llars, i els altres desfets sota el sostre que els aixoplugava. Ja ningú dóna l’escalf de la memòria en aquest carrer ombrívol, i els murs s’han tornat freds. No goso caminar per on abans voltava; els dolços records turmenten el cor d’aquest cos cansat. I també així un dia vas marxar, en l’hivern dels meus dies. Et donava la mà, però aquesta ja no et calmava: la teva ànima volia per fi dormir, i la naturalesa et va prendre els colors que abans lluïes. Una desaparició sobtada, però esperada, com una claror que precedia la foscor. Era el gel que s’escola entre l’escorça dels arbres. Era l’amor en va, d’una ànima que no s’espera. Era el primer borrissol d’una memòria que es desfeia.»

Etiquetes: