Visca la Fira del Llibre Vell

22.09.2017

L’escriptor Joaquim Carbó ha estat l’encarregat d’inaugurar enguany la Fira del Llibre Vell, antic i modern, que se celebra aquests dies al Passeig de Gràcia. Ha llegit el pregó que Núvol té l’honor de publicar aquí.

Joaquim Carbó, Laia Cardona

Joaquim Carbó acaba de publicar ‘Orangutans’ | © Laia Cardona

Lectores i lectors, senyores i senyors,

En primer lloc he d’agrair l’honor que se m’ha fet de permetre que m’adrecés a tots vostès amb motiu de la inauguració d’aquesta Fira del Llibre Vell, antic i modern.

Quan m’ho van demanar vaig creure que, a part de la meva relació de sempre amb la Fira, necessitava ampliar la meva informació sobre la història del Llibre Vell a casa nostra, i de seguida vaig pensar que em podia ser d’utilitat recórrer al Costumari de Joan Amades. I tant! Perquè va resultar que a partir dels dotze anys, l’Amades ja havia col·laborat amb la seva família en el bell ofici de llibreter de vell a la parada que tenien a tocar la de la família Millà, de tanta tradició. No em puc estar de comentar el que ell mateix explica: el seu pare li pagava el cinc per cent de tot el que venia al llarg de cada dia sempre que l’import de les vendes excedís les deu pessetes. Amb el que guanyava, l’Amades comprava els llibres que li interessaven més i, després de llegits i païts, els revenia a la seva parada… Les parades de llibres vells ja es van instal·lar fa més de cent anys a la Ronda de Sant Antoni, a la confluència d’Urgell i Tamarit. He quedat ben sorprès quan he llegit que l’any 1902 ja es va muntar una gran fira que ocupava la Gran Via de les Corts Catalanes, del Passeig de Gràcia a la Plaça de Tetuan. Sembla que les parades es tocaven l’una amb l’altra, i no tinc cap més remei que creure-m’ho.

Es pot dir que sóc un vell client d’aquesta Fira perquè ja la vaig visitar quan va néixer, ara fa seixanta-sis anys, i de llavors ençà no he deixat mai de treure-hi el nas a la recerca de l’arca perduda, és a dir, d’aquell tresor que pot ser un llibre que només de veure’l, encara que estigui una mica descolorit o arrugat, em faci exclamar: «Ja et tinc!», tant perquè potser feia anys que el buscava, com perquè la seva presència ha estat una revelació, una aparició, tot un feliç descobriment.

També ha estat l’Amades qui m’ha recordat les gairebé oblidades «barraques de llibres vells» que hi havia a tocar Santa Mònica, cap al final de la Rambla, quan, precisament, en una de les meves novel·les juvenils, publicada l’any 1969 -aviat complirà cinquanta anys-, ja hi vaig fer anar els protagonistes de «La colla dels deu» a comprar a bon preu els llibres escolars.

L’entusiasme que sento pel llibre vell no és nova. Seria un contrasentit, això! Nova – vell? No. No és nova perquè procedeix de la meva infantesa. Per tant, he de fer un salt en el temps de gairebé vuitanta anys. Als més joves és possible que els sorprengui saber que a partir de 1939, acabada la funesta Guerra Civil, en aquest país vam viure molts i molts anys terribles i miserables. L’enyorada Maria Aurèlia Capmany, de tan bon record, quan es referia a alguns dels desastres que ens van afectar aquells temps, deia: «I tot això va passar el mil nou-cents trenta-nou, el mil nou-cents quaranta, el mil nou-cents quaranta-u, el mil nou-cents quaranta-dos, el mil nou-cents quaranta-tres, el mil nou-cents quaranta-quatre…», i quan l’interlocutor l’aturava dient: «Calla, pesada, calla!», ella replicava: «Més pesat va ser viure’ls, tots aquells anys!».

Efectivament, van ser uns anys miserables al llarg dels quals, els vençuts les vam passar molt i molt magres. Misèria física, material, alimentària i, també, és clar, cultural. Els llibres que podien fer pensar diferent dels que manaven estaven completament prohibits. I més, encara, si es pretenia escriure’ls en català. També ho estaven, de prohibits, aquells altres que només intentaven explicar-nos que es podia viure lliurement, sense la cotilla repressiva del règim i de l’església, que exercia una censura salvatge mentre feia entrar el dictador a l’església sota pali… No recordo que a l’escola hi entrés una altra mena del libres que no fossin els de text. En tot cas, la biografia d’algun sant o la novel·la d’aquella noia de casa bona que triava el camí del sacrifici: Fabiola y la iglesia de las catacumbas, del cardenal Wisseman.

Quan ja tenia dotze o tretze anys, i ja en feia cinc o sis que havia acabat la guerra, persistia la indigència i l’escassetat de tot ordre en ple domini de l’estraperlo. Què havia de fer llavors algú que tenia ganes de llegir alguna cosa diferent de la que el poder permetia que es publiqués? Recórrer a les biblioteques particulars d’aquells amics que no havien destruït uns llibres malvistos pel poder, la presència dels quals els faria sospitosos de tots els mals en cas d’un registre policíac… O bé deixar-se anar qualsevol dia pel carrer d’Aribau o al mercat del llibre vell de Sant Antoni algun diumenge al matí per si hi podia trobar alguna perla.

Va ser en aquell moment que es pot dir que vaig recórrer aquests camins, tots dos. El primer, va ser al barri, al carrer de casa, al pis d’uns veïns amics. La Maria Novell, filòsofa i bibliotecària, i anys més tard eficient col·laboradora de Cavall Fort, així que va endevinar que jo sentia certa curiositat per la lectura, em va obrir de bat a bat, i sense restriccions, la seva biblioteca «d’abans de la guerra», que avui consideraríem modesta però que en aquells moments era tot un luxe. De vegades encara penso amb emoció en uns incòmodes volums relligats que aplegaven diversos títols de la col·lecció Novelas y Cuentos, de paper de diari. Recordo com si fos ara Arturo Gordon Pym, d’Edgar Allan Poe. O els volums de petit format, la coberta d’un verd groguenc, de la col·lecció Universal, de l’editorial Espasa, com la Historia de un quinto de 1813, d’Erckmann-Chatrian. O bé, títols esparsos en català com El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries, de Manuel Brunet…

I el segon camí: el del mercat dels llibres vells de Sant Antoni, al qual vaig acudir sovint, ja que el meu pare intentava recuperar algunes de les seves lectures juvenils per fer-me participar del plaer que ell n’havia obtingut quan tenia la meva edat. D’aquestes visites recordo el goig que va sentir ell quan vam trobar dos volums ben relligats de Las aventuras de dos pilletes, d’uns inefables Henry de la Vaulx i Arnould Galopin, que encara guardo com una relíquia. Mentre jo les vaig poder llegir al meu ritme de lectura, tot seguit, ell ho havia hagut de fer al llarg de les seixanta-nou setmanes en què apareixien un fascicle darrere l’altre, que era la forma en què aquella novel·la força delirant s’havia introduït entre nosaltres cap allà els anys vint-i-cinc del segle passat.

Un altre testimoni del valor que atorgo als llibres vells me’l va proporcionar el meu amic, el gran novel·lista desaparegut Manuel de Pedrolo. Ell sí que n’era un assidu, tant del mercat de Sant Antoni com de la majoria de llibreries de vell, ja que en les seves llargues i freqüents caminades per la ciutat acostumava a fer un recorregut per bona part de les llibreries especialitzades, començant per les del carrer d’Aribau. Algú m’havia comentat -i no voldria que això es prengués al peu de la lletra, perquè també pot ser una llegenda urbana- que quan Pedrolo s’interessava per un llibre força desconegut que s’havia valorat a la baixa, una mica a l’atzar, el venedor temia que el preu que hi havia marcat fos massa baix, ja que l’escriptor acostumava a fer diana i la seva curiositat pel món de la novel·la i els novel·listes era indiscutible.

Durant uns anys, quan aquí encara no ens podíem treure de sobre la llosa de la dictadura, vaig tenir accés a la biblioteca particular de Pedrolo, tant pel que feia als originals seus que la censura no autoritzava, com dels llibres de vell que ell acumulava al llarg de les seves visites a les llibreries. Jo diria que algun dels meus primers Faulkners me’ls va deixar ell, així com Les faux monnayeurs, d’André Gide, que em va recomanar que llegís poc després que ho hagués fet ell, que l’acabava de comprar a Sant Antoni. Així com un text d’Ennio Flaiano, el novel·lista que va escriure guions de pel·lícules per a desenes de directors, entre ells, Berlanga i Fellini.

En el meu anecdotari particular, puc explicar que en una visita a Tarragona vaig coincidir amb una fira de llibre vell a l’aire lliure. Quina il·lusió descobrir, lluny de casa, l’exemplar d’una novel·la meva, en perfecte estat. No era la primera vegada que passava, això, que sempre és un fet que em crida l’atenció. I encara va ser més emocionant veure com, tot seguit també la descobrien un pare i un fill que es mostraven molt satisfets d’haver-la trobat, l’agafaven, la sospesaven, gairebé l’oloraven i, finalment, la compraven! Va ser tan emocionant, que em vaig obligar a empaitar-los, preguntar-los quin era l’impuls que els havia portat a triar-la i, tot seguit, oferir-me a signar-la amb una dedicatòria ben efusiva. He de confessar que tots plegats, que devíem ser de llàgrima fàcil, vam sentir com se’ns humitejaven els ulls.

En canvi, en una altra ocasió, ja fa quatre o cinc anys, en una de les meves passejades per la Fira, vaig tornar a descobrir una novel·la meva entre la pila de les que tenien més bon aspecte.. Vaig agafar el llibre, el vaig palpar, el vaig saludar com un vell amic i vaig fer allò que a partir d’aquell moment sé que no he de tornar a fer mai més: el vaig obrir i a la primera pàgina vaig descobrir, glaçat, que era l’exemplar que feia tot plegat unes setmanes, molt poques, havia regalat a un conegut, ja que la dedicatòria ho deixava entendre bé, tant pel text com per la signatura, que era ben bé la meva. Quina infidelitat! Per fortuna, l’edat ho esborra tot, i si ara mateix puc recordar el fet, per més que m’hi esforcés no podria recordar qui era el traïdor que em va fer aquella jugada!

En una altra ocasió, el bon amic i escriptor Josep Albanell, que també és assidu a les llibreries de vell, va trobar un llibre meu en una parada, el va obrir i va quedar ben sorprès per la quantitat d’anotacions, subratllats i exclamacions que hi havien guixat amb llapis i amb molt bona lletra als marges de gairebé cada pàgina. I ja que va pensar que em faria gràcia veure’l i, encara més, tenir-lo, el va comprar i me’l va regalar. Tots dos ens el vam mirar amb molt de respecte i vam deduir que el devia haver adquirit de nou un professor que l’havia comentat amb els seus alumnes, i totes aquelles notes corresponien als aspectes més curiosos que hi havien trobat. Bona part eren frases fetes, d’aquelles que, entre els més joves, avui, se n‘ha perdut el rastre: Se li ha menjat la llengua el gat – No gosa dir ase ni bèstia – Li’n va dir quatre de fresques – Fugia d’estudi – Feia barrila i tentines – Fer salat – … I, sobretot: No val un rot de gitano (aquesta última especialment subratllada)… I tot de paraules soltes com cangueli, galindaines, bufanúvols, garrepa, bocamoll, jupa... Tot això em va confirmar els canvis que s’han produït en aquests anys en el panorama lingüístic. Són unes expressions i unes paraules ben vives per a una persona com jo que vaig viure i jugar al carrer, però que vaig estar totalment escolaritzat en castellà. I que, en canvi, avui són ignorades o sorprenen a uns joves lectors que han mamat el català a l’escola gràcies a la immersió. Això significa el pes tan decisiu de l’ambient, l’estat de les coses, la influència de la televisió i, també, certament, cert desinterès i poca afició lectora, tant si és de llibres nous com vells.

L’oportunitat de participar en aquesta Fira del Llibre Vell Antic i Modern m’obliga a fer una reflexió sobre la situació actual d’aquesta activitat en uns moments de crisi general en el món del petit comerç, quan m’esvera i preocupa, caminant pels carrers de les nostres ciutats, veure tantes i tantes botigues d’activitats diferents tancades i barrades. M’agradaria saber si n’hi ha algun, de sector, que se n’hagi alliberat i que avui no hi estigui, en crisi. I d’una manera especial en el món de la cultura. I més concretament, encara, del llibre en general. Tots ens queixem. Autors, correctors, Il·lustradors, editors, llibreters… No ens sentim correspostos pel públic en proporció a la intensitat i l’interès que despleguem en l’exercici de la nostra feina. Hi ha una part de públic que creu que tot el que és cultura hauria de ser d’accés gratuït perquè s’hauria de poder despenjar d’alguna d’aquestes xarxes que semblen la bóta de sant ferriol, aquella que rajava sense parar. Sóc dels que creuen que els escriptors, així com els il·lustradors, els editors, els distribuïdors, els llibreters -tant si ho són de llibre nou com de llibre vell- necessitem, naturalment, un públic que compri llibres perquè tots plegats tenim el mateix dret a viure de la nostra feina que els que practiquen qualsevol altra professió.

Pel que sé, la crisi d’aquest sector del llibre vell, antic i modern, és més aviat de tipus generacional, per la falta de relleu, per la indiferència que uns hereus poden sentir per una feina que els seus pares han estimat amb passió i coneixement de causa.

Ja que sóc, també, d’aquells als qui els agrada guardar ben guardats els llibres que ja he llegit, reconec que em sap molt de greu desprendre-me’n, fer-los sortir, treure’ls de casa, però avui hi ha raons de pes per fer-ho, ja que hi ha una producció frenètica de nous títols que criden poderosament l’atenció i que els editors no s’estan de publicar, tant d’autors locals, com d’autors estrangers, gràcies, en aquest cas, a la professionalitat dels traductors. Sovint, per la falta d’espai, també sé que tinc dret a desprendre’m d’aquells que ja he llegit i que no necessito, novel·la, normalment, per més companyia que m’hagin fet i de satisfacció, plaer i informació que n’hagi obtingut. Però he de fer lloc i deixar que n’hi entrin d’altres, ja siguin nous o vells, ja que els necessito com el pa que menjo. Què millor, llavors, que portar els que ja m’han servit a una llibreria de vell per tal que els puguin posar a disposició de tots aquells altres lectors que en podran treure el mateix goig que ja n’he obtingut jo, tant si l’he comprat de nou com si ho he fet de vell, en una demostració evident que si els tractem bé, els llibres vells formen part d’un engranatge cultural, d’una roda de gran eficàcia i d’utilitat universal que no té aturador i que no ens hem de resignar a què tinguin només un lector.

Per aquest motiu celebro encara més que se m’hagi distingit com a pregoner d’una de les fites culturals més vives i populars que celebrem a Barcelona.

Visca la Fira del Llibre Vell, Antic i Modern!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Gràcies Quim!!!!
    He llegit amb curiositat i amb plaer el teu pregó!!!!
    He recordat temps, autors, i escenaris.
    Hi he aprés unes quantes coses noves per mi, tot i que ja tinc una bona pila d’anys!
    T’he de dir que el reconeixement que fas de la Maria Aurèlia, a qui vaig conèixer molt, no només com a novelista, m’ha emocionat i te l’agraeixo moltíssim.
    I crec també molt important, el que en fas de Manuel de Pedrolo, del qui he llegit moltíssim i sempre ha sigut estimulant.
    Precisament, comentava no fa gaire, amb uns amics, que la seva obra de teatre, SITUACIÓ BIS, es podria representar avui mateix, perquè posa en evidència uns quants mals del nostre temps: la corrupció, la lluita pel poder, a qualsevol preu, la manca de diàleg….
    Gràcies!!! I endavant que ens calen persones com tu: amb bona memòria i molta “corda”!!!!!
    Una gran abraçada!