La finestra indiscreta

15.06.2018

De les classes d’usuaris de les xarxes socials, potser una de les més fascinants i sinistres és la del voyeur. Són esperits que no volen turmentar ningú, només observar. Éssers eteris que floten pels infinits llindars de l’aparença i el postureig, navegant sense distincions per perfils, pàgines i grups.

Deia que aquests fenòmens són fascinants. I ho són perquè sempre s’ha dit que l’ús de les xarxes no deixa de reflectir la nostra naturalesa més primitiva i animal. Coincideixo absolutament amb aquesta hipòtesi: som curiosos per instint. Investiguem per una qüestió d’evolució i supervivència. D’acord, fins aquí, tot correcte. Malgrat tot: l’argument evolutiu ens excusa? Està al mateix nivell ser curiós que emprar les xarxes per conèixer amb detall les altres vides? No entrem ja en si la responsabilitat moral recau en la gent que mira o en la que s’exposa (en alguns casos, fins i tot implicant tercers que sovint són infants). Òbviament, estar tot el dia mirant passar la vida dels altres no és equiparable a consumir vídeos snuff. Així i tot, la tecnologia ha fet molt de mal. I no vull semblar un ancià rondinaire, però no és normal que un nen surti pel balcó en cerca d’un pokémon.

Últimament em passa molt que, tot parlant amb col·legues sobre una persona de la qual només tenim el nom (i no el rostre), ens dirigim directament a alguna de les xarxes més freqüentades i, Eureka!, que deia Arquimedes. Un cop de dit al mòbil ens serveix, en un índex d’encert preocupadament elevat, per a localitzar i identificar qui fins ara havia estat un desconegut.

D’altra banda, és cert que el voyeurisme existeix en molts àmbits socials, i no només en el de les xarxes socials. No és, per exemple, l’activitat de la percepció artística una acció de curiositat en tota regla? Quan un, en condició d’espectador, es planta davant d’un oli o una escultura, no està apreciant en silenci les qualitats estètiques sense formar-ne part activament? Llegir el diari o cruspir-se una novel·la no és, en definitiva, un acte absolutament xafarder? Ja no parlem de premsa del cor.

O del teatre: l’escenari on ens preparen suculent material tragicòmic només per saciar la nostra morbositat. Els grecs ja ho sabien, i des de llavors no ens hem deslligat mai d’aquesta passió per veure representades vides que, al cap i a la fi, són com les nostres. A estones divertides, màgiques, especials. D’altres una merda, solitàries i adverses.

L’any 1954, Hitchcock mostrava a  La finestra indiscreta de què era capaç un aristòcrata de Manhattan coix, avorrit i, sobretot, sense Twitter. Avui, arriben a les nostres pantalles reality shows com OT o Supervivientes que ens fan gaudir amb la quotidianitat aliena. És culpa nostra: la plataforma Instagram, per exemple, permet accedir a la vida de les nostres companyies, amistats o, molt sovint, anònims i celebritats a través de fragments de 30 segons. I d’aquest terrible joc, tots en som partícips. Com perfectament va vaticinar Orwell a 1984, el Gran Germà es planta en tots els racons socials, siguin virtuals o palpables. Aquest monstre s’estén i es propaga com un càncer subtil: cada cop és més gran i amenaçador. Però el pitjor de tot és que tots i totes configurem el Gran Germà.

Etiquetes: