La fascinació americana

30.01.2015

Nit d’estrena al Lliure. Anàvem a veure Somni americà, una dramatúrgia d’Oriol Tarrasón feta a partir de fragments d’obres nordamericans de la seva devoció. Només entrar ens servien un petit bidó de crispetes, com si entréssim al cinema. I justament em va tocar seure al costat de Jaume Figueres, que ens ha presentat el cinema a TV·3 durant trenta anys. La proposta de Tarrasón en té ben poc de cinematogràfica, però sí que té un punt de mitomania des del moment en què es proposa rescatar personatges memorables del teatre americà per donar-los una nova vida.

Somni americà | © Ros Ribas

Somni americà | © Ros Ribas

L’opció és arriscada. O no és agosarat de ressuscitar la Blanche d’Un tramvia anomenat desig i fer-la parlar? O la Kitty, la Harry, el Joe i el Tom, els personatges que pul·lulen pel Nick’s Saloon a The Time of Your Life de William Saroyan? Tarrasón se’ls fa seus i en cap moment tens la sensació que hagi comès una usurpació. El muntatge té prou força per fer-te oblidar que són personatges d’una altra ficció i la companyia te’ls presenta vius, com si fos la primera vegada, sense que t’engavanyi l’artifici metaliterari.

Tarrasón no n’ha tingut prou amb aquesta complicació, i ha cosit una dramatúrgia amb retalls diversos d’Arthur Miller, Eugene O’Neill, Woody Guthrie, etc. Somni americà es construeix, doncs, a partir de materials escollits d’aquí i d’allà, que el dramaturg ha cosit amb perícia però sense dissimular les costures, en un muntatge coral, més atmosfèric que dramàtic, en què passa de tot i no passa res concret. Aquesta vaguetat obliga a sacrificar l’estructura clàssica dels tres actes, que el director compensa amb onze actors a l’escenari, que comparteixen escena en tot moment amb una energia molt especial. Tarrasón ha sabut inserir-los en una coregrafia que els permet de moure’s dins els límits d’un histrionisme contingut.

La Kompanyia Lliure i les Antonietes treballen amb una gran connexió. A mi em van fascinar especialment les actrius, que jo no coneixia: Laura Aubert, Paula Blanco, Annabel Castán, Mireia Illamola i Mima Riera, cadascuna amb un perfil i una caracterització molt diferents.

No és un espectacle perfecte, però la perfecció en si mateixa no és un valor artístic. A estones Tarrasón potser es deixa endur per la mitomania i tira massa dels textos que l’han fascinat. Hi ha grans frases, càrregues de profuditat, en aquest muntatge, que ens empassem a petites dosis, com les crispetes, però tal vegada els moments de més veritat escènica afloren justament quan els actors no parlen. L’escena en què Elsa (Mireia Illamola) treu una pistola i apunta el públic és molt potent. També les escenes més físiques en què ballen. Sigui com sigui, Somni americà ha de despertar en l’espectador la curiositat per uns textos que ens obren un món i un temps semblants al nostre que hem de redescobrir.