La faldilla de la Paula

El mànager em mira amb uns ulls que li surten de les òrbites. Diu quatre paraulotes i treu escuma per la boca mentre jo continuo vestint-me tranquil ·lament, sense pressa. El mànager ha begut massa vodka i la seva veu m’arriba entre crits, paraules entretallades i un alè que conté almenys 75 graus d’alcohol. M’amenaça amb cancel·lar el concert, però jo sé que no ho farà. El Palau és ple de gom a gom. Hi ha la Reina de Suècia, el President rus i els màxims mandataris de la UE ja asseguts a platea, amb els seus vestits pomposos  que costen tant com el sou de varis mesos de treball de qualsevol dels meus músics. De fet, si algun dels membres de l’Orquestra tingués un infart ara mateix, ni tan sols ens permetrien cancel·lar el concert. Els peixos grossos mundials volen sentir música i els n’hi hem de donar encara que nosaltres ens estem morint.

Ara el mànager ja no parla de cancel·lar res. Sap que no me l’he cregut. Tocar al Concert de Cap d’Any de la Filharmònica de Viena és un honor només reservat als més grans. En sóc conscient, i perdoneu la immodèstia. Sóc un home honest abans que educat. Però té raó el mànager quan diu que a partir de demà cauré en la ignomínia. Que no em perdonaran el meu gest, a parer seu “ridícul i absurd”, però jo sé que he de fer-ho. Potser ningú em tornarà a contractar mai més, potser hauré d’acabar els meus dies demanant almoina al carrer, però la dignitat està molt per sobre de la nòmina. A més, ja veurem com se’n surten sense mi. Sóc el millor, però si el que volen és que l’Orquestra Nacional caigui a nivells d’un grup amateur de festa major, ja s’ho faran. Ni que em vinguessin de genolls demanant que torni ho faria.  Perquè tot això no és per mi. És pel meu fill Pavel. Paula. El canvi de nom em va costar més d’assumir que el canvi de sexe. M’hagués agradat fer aquest gest abans, mentre era viva. Que veiés que n’estava molt orgullós d’ella. Però no ho vaig fer. No vaig fer res. No sé si això que faig ara servirà de gaire… Se’m fa tard, Paula. Al final he complert el que et vaig prometre, als peus del teu taüt. Tu ja no hi ets, i als neonazis que et van assassinar no els hi ha passat res. Però ara no és moment de plorar, sinó de gaudir el moment. Surto a escena mentre m’acabo de cordar la teva faldilla. El públic, que ja havia començat a aplaudir, es queda perplex, incapaç d’entendre de què va això. Somric. Ho he fet. T’estimo.