La dona, “contra tot i tothom”

19.11.2014

Són molts els al·licients que es poden destacar de la lectura de la segona novel·la del cantautor, i ara també escriptor, Lluís Llach, Les dones de la Principal. Així com en Memòria d’uns ulls pintats, on va debutar sorprenent el públic, aquí la història principal torna a situar-se al voltant d’un context clau, la Guerra Civil espanyola i els anys de postguerra que la seguiren.

Lluís Llach | Foto Peter Godry

Lluís Llach | Foto Peter Godry

De tots aquests ingredients enriquidors que engloba l’obra, jo em quedo amb un, segurament el més eminent: el paper, diguem-ne també poder, de les dones, en un context en què allò més habitual i molts cops manat per llei era just el contrari, la submissió d’aquestes davant els homes, sense necessitat que aquests haguessin de ser forçosament els seus homes. “Una condició d’esclavitud soterrada”, com precisa el mateix Llach.

Les dones de la Principal relata la nissaga de tres dones: l’àvia Maria Roderich, la filla Maria Magí i la néta Maria Costa. I, sempre amb elles, l’altra gran dona protagonista, la dida i majordoma de la casa, l’Úrsula, la qual, tot i la seva condició, mai no es delega a l’ombra de les primeres, sinó que es tracta d’un peça clau dins de la família de la Principal. La força que pren aquest últim personatge es fa evident en la primera pàgina, essent ella la que inicia el relat, des de la butaca del capdavanter de les tres Maries, l’Andreu Roderich, pare de la primera Maria. Acomodada a la butaca, els seus records són la font de narració de les aventures i desventures de la Roderich i, amb elles, es dóna corda a tota la història que hi ha al darrere del casalot més poderós de Pous, el poblet on s’ubica l’escrit.

Aquest llibre és un homenatge a les dones, un cant a la seva llibertat. Després de la mort de l’Andreu, la seva filla Maria Roderich s’hi queda ben sola per comandar el casalot de la Principal i per tirar endavant tot el conjunt de terres vinícoles que posseeixen a Pous. Tot això malgrat viure entre les acaballes del segle XIX i principis del XX, en uns anys en què les dones eren reduïdes “a la funcionalitat del plaer i de la procreació”. Un temps, en definitiva, poc procliu per a dones que volien ostentar el poder. Essent, però, la Principal, la casa més rica del poble, la Maria s’ha de calçar bé les botes per governar el casalot, el negoci familiar del celler, els seus treballadors i, en última instància, el poble sencer. Feina difícil, aquesta de saber governar, però la Maria se la fa seva amb tanta naturalitat, que no hi ha persona al poble que no tremoli, que no abaixi el cap i acati, davant dels seus mandats. Fortalesa, determinació i fermesa acaben per perfilar el seu caràcter dur, poc dubitatiu, que troba la peça final amb el marit indicat, en Narcís Magí, un bohemi només interessat pels llibres, la música i el saber, que la deixa fer sense entremetre’s i que la tracta “d’igual a igual”.

Aquesta personalitat forta no es detura amb la Roderich, sinó que deixa una marcada empremta en la seva única filla, la Maria Magí. La Magí pren la veu de l’Úrsula pel que fa a la narració des dels propis records, convertint-se ella mateixa en la veu elegíaca de la pròpia història. Així, llegim com una dona ha de fer front, una altra vegada, al casalot, al negoci del vi i al poble sencer. Si la seva mare va fer dissenyar una gestatòria per a ús personal, batejada com a Gestòria, per fer processons enlairada al seu damunt i subjectada per treballadors, amb el poble al darrere, la seva filla s’hi aferra, com a símbol de poder evident. Haver de suportar les males llengües del poble no és problema per les Maries, tatxades sempre de malhumorades, tibades i mal-lletoses. Elles es prenen aquesta gelosia fins i tot amb l’humor de qui té la paella pel mànec.

Però si la fortalesa de la Roderich era ben palesa, la de la Magí ho és encara més, potser per l’educació que rep i que fou negada a la seva mare. Ella no només fa classes de “xiqueta benestant”, que inclouen piano, religió i labors, entre altres, sinó que també li deixen estudiar matèries enteses per a homes, com física, química, matemàtiques o comptabilitat. Entre aquests estudis i la immensa biblioteca del seu pare, de la qual ella es fa habitual, s’obre camí en la noia una intel·ligència que complementa amb la gran duresa de caràcter que li ve de la mare. I, amb això, una capacitat per manar i ser escoltada potser encara major que la de la Roderich. Si la primera rebé el nom de Vella perquè heretà el casalot just als 20 anys, la Magí es fa ràpidament amb un mot que ho engloba tot en una única paraula, la Senyora. Amb paraules de la Magí: “jo no sé comportar-me com una noia… ni tampoc com un home, jo només sé comportar-me com la Senyora (…)”.

Amb la Senyora i els seus records s’obre la trama principal del llibre, de la qual l’Úrsula n’anava deixant indicis, sense atrevir-se a dir-ne res, amb la intenció encertada de l’autor d’allargar-ne el misteri. Relacionat amb el rerefons de Memòria d’uns ulls pintats, s’hi aboca amb força la temàtica de l’homosexualitat en una època en la qual el més propici era amagar-ho, davant les lleis del franquisme i els dictàmens de l’Església, tots dos sempre ben lligats. Una xarxa d’interessos polítics i eclesiàstics amb ideals antiliberals i antidemocràtics ben arrelats, que Lluís Llach no pot sinó denunciar, pel fet de ser una injustícia que li toca confessadament de prop. En aquest punt de la història, a les quatre dones protagonistes se’ls hi uneix un home, en Llorenç Costa, homosexual, potser bisexual, que acaba sent, com no podia ser d’una altra manera, un personatge decisiu en l’avançament de la trama i en el misteri que abraça la Principal.

Molts estaran d’acord amb mi en que Llach canta com els àngels, que fa vibrar, que fa entristir la gent amb les seves melodies més malenconioses, que endolceix els cors més durs i que fa plorar els més sentimentals. Una cosa ha quedat clara amb la seva nova faceta, ara refermada, d’escriptor: Llach pot transmetre moltes emocions més enllà de la música, pot crear la mateixa aura versemblant en què els oients, ara lectors, se senten atrapats, vivint situacions que no són les seves, però com si ho fossin, perquè penetren en les pàgines i s’hi senten involucrats.

El do de l’escriptor, perquè sí, ja podem dir escriptor, per explicar històries versemblants és un fet, i va més enllà de la música. Memòria d’uns ulls pintats ha trobat en Les dones de la Principal una evolució de tècnica narrativa que, conjurada al do de contar relats i al psicologisme excel·lent dels personatges, donen com a fruit una novel·la rodona, que es farà sentir. Així com es fan sentir les seves quatre dones principals; així com la Magí s’alegra “de sentir que els seus altíssims talons espetegaven sorollosament contra els mosaics”. Com els de la Roderich, però també com els de l’Úrsula, la testimoni més vella de tot allò succeït dintre de les quatre parets del casalot. I també com els de la Maria Costa, que tot i aparèixer menys i ja al final, i malgrat viure en uns anys on la situació femenina ja millorava, al seu pare li encanta repetir-li el tossuda que és, autoritària al capdavant del celler, com l’àvia i la mare.