La Doloretes

25.08.2016

La Menuda no ha tornat a port! La Menuda no ha tornat a port!

Nit de novembre. Un crit s’enfila costa amunt i el fred glaça cases i ànimes. El vent fa batre els porticons i voleiar les bugades.

La Menuda no ha tornat a port!

La Doloretes de ca l’Esventrat, un manyoc de robes negres, descalça, els peus nafrats pels cantells que sobresurten als carrers empedrats, la nit als ulls i el cor recaragolat. La Menuda no havia tornat a port i al Salvador Masfred, més conegut com el Vador Quatrecanyes, que cada dia marxava a pescar verats i orades i rogers, ja l’havien vist prou perquè la mar s’empassava els seus propis fills. I deien alguns que havien vist la barca vora migdia a Sa Penya quan el vent girava a gregal. I després ja no se n’havia sabut res més.

Al port, amb la Doloretes, que s’empassa llàgrimes i penes negres, l’Agustinet i la Màxima, els sogres que viuen amb ells a la cofurna on trenen i venen nanses i cistells. La casa fosca oberta al vent i plena del silenci eixorc del ventre de la Doloretes.

La Menuda no ha tornat a port! Pobra Doloretes! Pobre Agustinet! Pobra Màxima! I tan pobres com són! I en murmuris: pobreta, potser millor així, que tots els blaus que sempre amaga…, els crits que se senten a les nits a cal Nanser… Perquè tothom diu que el Vador, esquerp, murri i barraler l’estova quan torna de la taverna i ella, quan surt de dia s’embolica fins dalt amb xals foradats i faldilles que li tapen els peus descalços i també els blaus i les ferides.

Ni a la Menuda ni al Vador no els tornava el mar. I els dies s’escurçaven i la tramuntava arrasava els carrers de pissarra i els pescadors no sortien i tothom a ca seva. Però els blaus i les nafres de la Doloretes no desapareixien i sempre n’hi havia de nous. Fins que un dia van dir que l’havien vista sortir a trenc d’alba de cal Nanser amb un farcell de roba i que s’havia fet fonedissa pels carrers estrets amb un braç plegat sota els xals i la cama dreta ranca.

La Doloretes de ca l’Esventrat no ha tornat a casa! No ha pogut suportar la pena! Quina pena? Aquell tros de bèstia que era el Vador, el mar el tingui al seu si!

Però la Doloretes ja és dalt del turó i mira els núvols esfilagarsats que el vent pentina i distingeix l’escuma arrissada de les onades, les roques, les barques petites des de la distància. I sospira i s’acaricia la panxa on creix l’esperança i el darrer regal del Vador, l’home feréstec i eixut que la defensava. Tornarà a començar, lluny, on ningú no la conegui. Lluny, on la Màxima i l’Agustinet no la puguin trobar. Lluny, del dolor, la Doloretes. Lluny.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

11 Comentaris
  1. Fascinant atmòsfera. Podia olorar la sal del mar mentre ho llegia! Bravo. Un relat boníssim!

    • Va venir d’un repte amb uns companys d’escriure un relat mariner. Va aparèixer la Doloretes i el va omplir.
      Gràcies!!

  2. No ho sabia pas que escrivies… Ha estat tot un descobriment, un agradable descobriment. Espectacular relat: atmosfera aconseguida i sorpreses, les justes i al seu lloc.
    L’enhorabona!

  3. Relat ben escrit, amb un estil acurat i poètic, tot i que massa decorat. La història manca totalment d’originalitat. Tens un bon domini de la llengua, però ets molt clàssica.