La desertització cultural

2.05.2016

Acabo de rebre ple d’alegria el Premi Serra d’Or de la crítica a millor text teatral en català per l’obra You say Tomato. Vull compartir aquesta alegria amb la Sala Trono de Tarragona, amb en en Joan Maria Segura Bernadas, en Joan Negrié, l’Anna Moliner, l’Albert Pascual, en Xavier Mestres, en Marc Salicrú i amb la resta de l’equip que ha treballat per transformar el que no era res més que això, un text teatral, en un tros de vida lluminós, tendre, divertit i insuportable. You Say Tomato és una comèdia que afirma amb rotunditat que la felicitat existeix, que és entre nosaltres, però que lamentablement no tenim ni la més remota idea de com funciona. També és una comèdia sobre dos treballadors que s’intenten guanyar la vida; en aquest cas fent cultura.

Joan Negrié i Anna Moliner a You say Tomato

Joan Negrié i Anna Moliner a You say Tomato

Els que hem començat a fer cultura de manera professional al llarg dels últims vuit anys hem hagut de viure experiències interessants; en alguns casos fortificants, en altres casos devastadores. Vam haver d’entendre que si volíem assegurar la pervivència del teatre de base ho hauríem de fer nosaltres mateixos, invertint-hi tot el nostre temps i els nostres recursos. Vam haver d’escoltar com se’ns deia que el que nosaltres sempre havíem considerat una vocació, una missió, no era res més que un luxe; que treballàvem només pel divertiment d’aquells que s’ho poguessin pagar. Hem hagut de veure com molts dels nostres companys (més grans o més joves que nosaltres) es rendien després d’anys de sacrifici i simplement ho deixaven estar, esgotats davant d’una lletra de la hipoteca o un rebut del lloguer. No és una veritat fàcil d’assumir, però en els últims anys la cultura del nostre país ha sobreviscut en gran part a costa de treballadors pobres.

Res de nou solta el sol, és evident que les nostres institucions estan totalment al cas d’aquesta problemàtica; molt sovint sentim als nostres governants lamentar aquesta situació de desertització cultural. Fan servir termes així “desertització cultural” com si tot plegat és tractés d’un fenomen climatològic, d’una cosa que “simplement passa”, que no és culpa de ningú i que ningú pot evitar; heus aquí una mentida d’aquelles ofensives i perilloses. No estem davant d’un procés natural de desertització, estem davant d’una tala furtiva, permesa i premeditada per persones que han vist en els boscos de la cultura un lloc on sembrar-hi camps per treure’n rendiment. La nostra feina és oposar-nos-hi amb fermesa i amb alegria.