La desapareguda ciutat d’Assina

14.01.2014

Vora la mar, prop de la ciutat de Toló, en ple Peloponès dos arquòlegs suecs, Otto Frödin i Axel W. Persson van descobrir l’any 1922 la ciutat d’Assina. Va ser localitzada en plena Argòlida, dins el Peloponès, vora la ciutat costanera de Toló. La troballa constava d’una acròpoli envoltada de murs ciclopis i d’una necròpoli micènica.  “El rei d’Assina és Makriyannis, sóc jo, sou vosaltes, és… però ¿ per què agrada a tantes persones?. És estrany”, va deixar dit Iorgos Seferis.

 

Iorgos Seferis

 

Iorgos Seferis va visitar Assina l’any 1938, quan tenia 38 anys. D’Assina només se’n tenia coneixement per una breu menció dins de la Ilíada. Res més. No és estrany que Seferis se sentís de seguida fascinat, atès que la temàtica més medul·lar i grandiosa de la seva obra és l’anonimat de tants éssers i pobles desapareguts sense cap rastre, sense cap agraïment ni record, però sense els quals no existiria la vida tal com la concebem, potser ni tan sols existiríem nosaltres; un anonimat, que ell veu com el destí real  on  ens dirigim éssers i pàtries. Per això  Assina el captivà. Seferis durant dos anys intentà escriure’n un poema, debades, fins que el poema se li donà de sobte,  inspiradament, una nit. El publicà a la revista Ta Nea Grámmata, l’any 1940, any que també aparegué formant  part del llibre Diari d’a bord I.

 

El rei d’Assina

“Assina i…”
Ilíada.

Vam estar tot el matí mirant entorn del castell
començant pel lloc de l’ombra allí on la mar
verda i sense guspireigs, el pit mort d’un paó,
ens va rebre com el temps sense cap esquerda.

Les venes de les roques baixaven des de les alçades
ceps entortolligats, nus amb moltes branquetes que revivien
amb el  tacte de l’aigua, mentre l’ull seguint-les
lluitava per escapolir-se del cansant vaivé
que perdia  força contínuament.

Per on donava el sol una immensa platja totalment oberta
i la llum que brillava diamantina a les grans muralles.
Cap ésser viu  els coloms salvatges  desapareguts
i el rei d’Assina que buscàvem des de feia dos anys
desconegut, oblidat per tothom, fins i tot per Homer
tan sols una paraula a la Ilíada, i a més insegura,
deixada anar aquí com la funerària i daurada màscara.
La vas tocar, ¿En recordes el seu soroll? Buit a dins la llum
com la resseca tenalla dins la terra excavada;
amb el mateix soroll que feien a  la mar els nostres rems.
El rei d’Assina un buit sota la màscara
sempre amb nosaltres, sempre amb nosaltres, a sota d’un nom:
“Assina i… Assina i…” i els seus fills, estàtues,
i els seus desitjos l’aleteig d’ocells I l’aire
en els intervals dels seus pensaments I les seves naus
ancorades al port invisible;
sota la màscara, un buit.

Rere els grans ulls els corbats llavis els rínxols
esculpits sobre el mantell daurat de la nostra existència
un punt fosc que viatja com el peix
dins de la tranquil·litat del pèlag a l‘alba i el veus:
un buit sempre amb nosaltres.
I l’ocell que va volar des de l’altre hivern
amb l’ala trencada,
relíquia de vida,
i la jove dona que se’n va anar a jugar
amb les dents de llop de l’estiu
i l’ànima  que buscava xisclant l’ inframon
i el territori com l’enorme fulla de plàtan que arrossega
la torrentera del sol
amb els arcaics monuments  i la tristesa de l’època.

El poeta es demora  mirant les roques i es pregunta
existeixen si de cas
enmig d’aquestes línies  derruïdes els cims els pics les fondalades i les corbes
existeixen si de cas
aquí on es troben el pas de la pluja de l’aire i de la destrucció
existeixen,  el moviment del rostre, el gest de la tendresa
d’aquells que  s’empetitiren tan estranyament a la nostra vida
o dels que van quedar com ombres d’onades i  pensaments dins la immensitat del pèlag
o potser no en queda res tan sols el pes
la nostàlgia del pes d’una existència viscuda
allí on restem ara insubstancials torcent-nos
com les branquetes del terrible salze que s’amunteguen dins  la durada de la         desesperança
mentre el groc rierol baixa lentament amb els joncs arrencats d’arrel del fang
imatge d’una forma que es va petrificar amb la decisió d’una amargura infinita.
El poeta un buit.

Amb la darga el sol ascendia lluitant
i des del fons de la cova un muricec espantat
va colpejar sobre la llum com la fletxa sobre l’escut:
“Assina i… Assina i…” Era potser el rei d’Assina
a qui buscàvem tan meticulosament per tota l’ acròpolis
mentre amb els nostres dits quasi tocàvem en algun moment el seu ésser damunt les pedres.

Assina estiu del 38, Atenes 1940
(Diari de Bord I, Atenes 1940)
Traducció al català de Dolors Miquel i assessorament d’Àrtemis Pretropoulou.

 

Βασιλις τς σίνης

σίνην τε
ΙΛΙΑΔΑ

Κοιτάξαμε ὅλο τὸ πρωὶ γύρω-γύρω τὸ κάστρο
ἀρχίζοντας ἀπὸ τὸ μέρος τοῦ ἴσκιου ἐκεῖ ποὺ ἡ θάλασσα
πράσινη καὶ χωρὶς ἀναλαμπή, τὸ στῆθος σκοτωμένου παγονιοῦ
Μᾶς δέχτηκε ὅπως ὁ καιρὸς χωρὶς κανένα χάσμα.
Οἱ φλέβες τοῦ βράχου κατέβαιναν ἀπὸ ψηλὰ
στριμμένα κλήματα γυμνὰ πολύκλωνα ζωντανεύοντας
στ ἄγγιγμα τοῦ νεροῦ, καθὼς τὸ μάτι ἀκολουθώντας τις
πάλευε νὰ ξεφύγει τὸ κουραστικὸ λίκνισμα
χάνοντας δύναμη ὁλοένα.

Ἀπὸ τὸ μέρος τοῦ ἥλιου ἕνας μακρὺς γιαλὸς ὁλάνοιχτος
καὶ τὸ φῶς τρίβοντας διαμαντικὰ στὰ μεγάλα τείχη.
Κανένα πλάσμα ζωντανὸ τ᾿ ἀγριοπερίστερα φευγάτα
κι ὁ βασιλιὰς τῆς Ἀσίνης ποὺ τὸν γυρεύουμε δυὸ χρόνια τώρα
ἄγνωστος λησμονημένος ἀπ᾿ ὅλους κι ἀπὸ τὸν Ὅμηρο
μόνο μία λέξη στὴν Ἰλιάδα κι ἐκείνη ἀβέβαιη
ριγμένη ἐδῶ σὰν τὴν ἐντάφια χρυσὴ προσωπίδα.
Τὴν ἄγγιξες, θυμᾶσαι τὸν ἦχο της; κούφιο μέσα στὸ φῶς
σὰν τὸ στεγνὸ πιθάρι στὸ σκαμμένο χώμα-
κι ὁ ἴδιος ἦχος μὲς στὴ θάλασσα μὲ τὰ κουπιά μας.
Ὁ βασιλιὰς τῆς Ἀσίνης ἕνα κενὸ κάτω ἀπ᾿ τὴν προσωπίδα
παντοῦ μαζί μας παντοῦ μαζί μας, κάτω ἀπὸ ἕνα ὄνομα:
«Ἀσίνην τε… Ἀσίνην τε…»
καὶ τὰ παιδιά του ἀγάλματα
κι οἱ πόθοι του φτερουγίσματα πουλιῶν κι ὁ ἀγέρας
στὰ διαστήματα τῶν στοχασμῶν του καὶ τὰ καράβια του
ἀραγμένα σ᾿ ἄφαντο λιμάνι-
κάτω ἀπ᾿ τὴν προσωπίδα ἕνα κενό.

Πίσω ἀπὸ τὰ μεγάλα μάτια τὰ καμπύλα χείλια τοὺς βοστρύχους
ἀνάγλυφα στὸ μαλαματένιο σκέπασμα τῆς ὕπαρξής μας
ἕνα σημεῖο σκοτεινὸ ποὺ ταξιδεύει σὰν τὸ ψάρι
μέσα στὴν αὐγινὴ γαλήνη τοῦ πελάγου καὶ τὸ βλέπεις:
ἕνα κενὸ παντοῦ μαζί μας.
Καὶ τὸ πουλὶ ποὺ πέταξε τὸν ἄλλο χειμώνα
μὲ σπασμένη φτερούγα σκήνωμα ζωῆς,
κι ἡ νέα γυναίκα ποὺ ἔφυγε νὰ παίξει
μὲ τὰ σκυλόδοντα τοῦ καλοκαιριοῦ
κι ἡ ψυχὴ ποὺ γύρεψε τσιρίζοντας τὸν κάτω κόσμο ὁ χείμαρρος τοῦ ἥλιου
μὲ τ᾿ ἀρχαῖα μνημεῖα καὶ τὴ σύγχρονη θλίψη.

Κι ὁ ποιητὴς ἀργοπορεῖ κοιτάζοντας τὶς πέτρες κι ἀνάρωτιέται
ὑπάρχουν ἄραγε
ἀνάμεσα στὶς χαλασμένες τοῦτες γραμμὲς
τὶς ἀκμὲς τὶς αἰχμὲς τὰ κοῖλα καὶ τὶς καμπύλες
ὑπάρχουν ἄραγε
ἐδῶ ποὺ συναντιέται τὸ πέρασμα τῆς βροχῆς τοῦ ἀγέρα καὶ τῆς φθορᾶς
ὑπάρχουν, ἡ κίνηση τοῦ προσώπου τὸ σχῆμα τῆς στοργῆς
ἐκείνων ποὺ λιγόστεψαν τόσο παράξενα μὲς στὴ ζωή μας
αὐτῶν ποὺ ἀπόμειναν σκιὲς κυμάτων καὶ στοχασμοὶ μὲ τὴν ἀπεραντοσύνη τοῦ πελάγου
ἢ μήπως ὄχι δὲν ἀπομένει τίποτε παρὰ μόνο τὸ βάρος
ἡ νοσταλγία τοῦ βάρους μιᾶς ὕπαρξης ζωντανῆς
ἐκεῖ ποὺ μένουμε τώρα ἀνυπόστατοι λυγίζοντας
σὰν τὰ κλωνάρια τῆς φριχτῆς ἰτιᾶς σωριασμένα μέσα στὴ διάρκεια τῆς ἀπελπισίας
ἐνῶ τὸ ρέμα κίτρινο κατεβάζει ἀργὰ βοῦρλα ξεριζωμένα μὲς στὸ βοῦρκο
εἰκόνα μορφῆς ποὺ μαρμάρωσε μὲ τὴν ἀπόφαση μιᾶς πίκρας παντοτινῆς.
Ὁ ποιητὴς ἕνα κενό.

Ἀσπιδοφόρος ὁ ἥλιος ἀνέβαινε πολεμώντας
κι ἀπὸ τὸ βάθος τῆς σπηλιᾶς μία νυχτερίδα τρομαγμένη
χτύπησε πάνω στὸ φῶς σὰν τὴ σαΐτα πάνω στὸ σκουτάρι:
«Ἀσίνην τε Ἀσίνην τε…». Νἄ ῾ταν αὐτὴ ὁ βασιλιὰς τῆς Ἀσίνης
ποὺ τὸν γυρεύουμε τόσο προσεχτικὰ σὲ τούτη τὴν ἀκρόπόλη
ἀγγίζοντας κάποτε μὲ τὰ δάχτυλά μας τὴν ὑφή του πάνω στὶς πέτρες.

 

Ἀσίνη, καλοκαίρι ῾38 – Ἀθήνα, Γεν. ῾40

Ημερολόγιο καταστρώματος Α΄, Αθήνα 1940

 

Assessorament d’Àrtemis Pretropoulou.